Situem-nos ara al setembre de 2019, que va ser un moment de presagis lúgubres i de brots d’esperança. Els mals averanys havien despertat un cert ànim col·lectiu d’alarma i de desig de canvi. El mes de maig anterior, la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni havia assolit el nivell de 415 parts per milió, una xifra que fa anys que hem deixat enrere però que llavors va ser assenyalada com un advertiment greu. L’estiu va tornar a portar mesos de temperatura rècord, l’espiral dramàtica on seguim atrapats. A París els termòmetres varen pujar fins a alçades avui rutinàries però mai vistes fins llavors: 42 graus. La pujada de temperatura va ser especialment greu a les regions àrtiques, on van esclatar un seguit d’incendis de proporcions gegantines: a Alaska, a Groenlàndia, a Sibèria o al Canadà el foc va devorar milions d’hectàrees i va alliberar, en un dels característics cercles viciosos del col·lapse climàtic, milions de tones de diòxid de carboni. Les notícies i les previsions sobre el desgel a Groenlàndia i a l’Antàrtida compartien portades amb el drama dels refugiats al Mediterrani i amb els estirabots dels llavors dirigents Trump, Johnson o Bolsonaro. Es repetia que el nivell de la mar pujaria, però el món no es va creure que poguessin succeir catàstrofes de les dimensions apocalíptiques del que veiem que està passant ara a Bangladesh o al delta del Níger.

    Hem dit que era també un moment d’esperança. Durant el curs escolar anterior, havia nascut i havia anat creixent el moviment estudiantil Fridays for Future. Greta Thunberg, dotze anys després, deu contemplar amb amargor com els joves que reclamen acció contundent contra el desastre ambiental planetari pateixen una creixent sensació d’impotència. Llavors, però, els adolescents i les seves vagues varen ser saludats com un signe d’il·lusió. La pròpia Thunberg havia arribat a Nova York en un vaixell de vela per assistir a la cimera de Nacions Unides on s’havia d’escometre la qüestió de la crisi climàtica. Un altre moviment nou, Extinction Rebellion, havia col·lapsat el centre de Londres durant més d’una setmana, i les accions de resistència pacífica de la nova xarxa es multiplicaven aquí i allà. Governs i parlaments d’arreu del món emetien solemnes declaracions d’emergència climàtica. Hi havia un reguitzell de petites notícies, amagades al racó de les curiositats, que un observador optimista podria prendre com indicis d’un moment de transformació global: una orquestra simfònica que renunciava als desplaçaments en avió, una universitat que decidia no servir carn de vacú als seus menjadors, o un  fons d’inversió que retirava els seus actius de la indústria dels combustibles fòssils. Per a  la setmana del 20-27 de setembre s’anunciava una vaga general global per la Terra: una iniciativa que es presentava tan imprescidible com engrescadora.

    A les pàgines d’aquest capítol exposaré com, una vegada més, els presagis negres es varen imposar a la brotada verda. La cimera de Nacions Unides sobre el clima, reunida a Nova York el 23 de setembre, va ser un nou capítol d’una història massa coneguda: la irresponsabilitat, la inèrcia i, naturalment, el poder immens de les corporacions varen tornar a fer que el moment de les grans decisions fos el moment de les bones paraules i la decepció. La reunió de la Convenció Marc de Nacions Unides per al Canvi Climàtic, celebrada poc després a Santiago de Xile, va ser un altre episodi amb el mateix argument. The never-ending story.

    Abans de detallar com va succeir tot, voldria aturar-me en aquell setembre de 2019 i plantejar un interrogant. Haurien pogut anar d’una altra manera, les coses? Els historiadors, normalment ocupats a explicar el passat i a mirar d’endevinar trets del futur, no solen fer història-ficció. Però la pregunta és pertinent, perquè el futur mai no està decidit i els esdeveniments sempre poden tirar cap a una banda o cap a una altra. Mirant els signes diversos d’aquell any, és difícil no pensar que tot plegat podria haver pres la direcció de la reconciliació entre l’home i el planeta. És cert que en els líders polítics no s’hi podia confiar, i és cert que les elits del món dels grans diners seguien ocupades a guanyar al seva cruel guerra de l’1% contra el 99%. Però al món hi havia molta gent que podria haver estat més receptiva al missatge tan magníficament sintetitzat en el nom d’un dels nous moviments: extinció o revolta. Deixau que la imaginació us porti a aquest moment: setembre de 2019. El futur no està escrit, però pinta malament si no mirau de reescriure’l. Sí, reescriure’l, sí, vosaltres, amics lectors, amigues lectores, mes semblabes, mes frères.