Vos he d’admetre que escric aquestes línies cansat. Des de fa un temps ençà, veig una part substancial de la meva generació militant que viu dins un mallorquinisme nostàlgic profund. Alaben a un PSM mitològic i pur, reiteren la necessitat de “tornar a ser valents” i s’atrinxeren a dins un nacionalisme de nínxol i de paraules pesants; una visió dels deu manaments de la mallorquinitat eterna que, si us he de ser francs, dir que me fa peresa és quedar-me curt. I me cansa perquè jo crec que, sí, el mallorquinisme popular por ser un moviment gran, capaç d’interpel·lar a la majoria illenca. Ara bé, també penso que quedar-se al palau d’hivern ideològic acaba per restar-nos; acaba per fer-nos éssers autocomplaents, de “redol”, de gent molt convençuda (i molt homogènia). Davant això, com a militants, pens que hem d’entendre què és el que provoca aquesta mirada a un passat idealitzat. I, sobretot, pensar com donar-li la volta. 

Josep Fiol, una de les veus que sempre s’ha d’escoltar dins del mallorquinisme de pedra picada, fa un any va apuntar que aquesta nostàlgia no era res més que un producte de les mancances d’un Més que, després d’uns anys de govern, es trobava desorientat i sense estratègia; d’un mallorquinisme que s’havia desenganxat del seu engranatge social. L’aliança històrica de l’ecologisme, el sobiranisme i l’esquerra transformadora havia acabat descafeïnada i al final, sols ens queda viure d’un passat que sembla més pur (i jo afegiria “menys incòmode”) pel militant. I sí, li vull donar (part) de raó: el vell cicle polític ha mort... i ha mort malament pels que pensem que el país pot ser diferent. Ara bé, enlloc d’abraçar la nostàlgia com la solució, crec que hem de ser justos i admetre un element clau d’aquesta nostàlgia. Un element que costa més d’assumir com a mallorquinistes, però que és cabdal per avançar: vivim del passat perquè som incapaços d’oferir un futur a la majoria social. 

El mallorquinisme viu una falta de capacitat creativa. Tenim, sense dubte, una incapacitat per parlar a la Mallorca d’avui; de com comunicar el país que volem ser en l’era que ens trobem. En altres paraules, no sols som nostàlgics perquè no ens agrada el que tenim, sinó també perquè no sabem pensar en un futur diferent. Ara bé, és això culpa nostra? Vull pensar que no (del tot). Així que, amic nostàlgic de passat que no has ni viscut, no ets tu, són els temps que corren.

Com diu Garcia Linera, vivim en un temps liminal; un entretemps entre cicles polítics que enlloc de suposar una transició es manifesta com un buit. Un buit de desorientació pels moments emancipadors, on el futur sembla negre. El món s’enfonsa... i poc podem fer per aturar-ho. I clar, si no hi ha res per venir, sols ens queda girar-nos cap al passat, on les coses semblaven funcionar. I és que com apunta Tanner en el seu llibre Les hores han perdut el rellotge, tot en el nostre entorn es nostàlgic: les càmeres de rodet han tornat, les pel·lícules sols són refregits d’altres anteriors... fins i tot els algorismes que governen la nostra vida son productes nostàlgics! Agafen patrons del passat, els processen com dades i determinen les nostres accions en el present. No és estrany que la política sigui al final també un producte nostàlgic més. És, per tant, inevitable caure en aquesta nostàlgia ideològica? I si és que sí, pot ser aquesta productiva? Ens pot ajudar a crear el nou cicle transformador que està per venir? Podem sortir del buit?

He de dir que porto un any que me menjo molt el cap amb aquest tema. I com que diuen que no hi ha millor solució als teus problemes que posar terra pel mig. Jo vaig decidir, per dur la contraria, posar-hi mar. Oceà, més bé. Així que, vaig prendre la millor decisió del món en els temps que corren: anar a viure als Estats Units. Ara bé, allà, des de la distància, vaig trobar resposta a aquesta inquietud sobre nostàlgia i passat que tant temps me rondava pel cap. I no, no la vaig trobar a la política ni als moviments socials. Tampoc en la teoria ni en la ciència social. Per jo, la resposta estava a la ciència computacional... i amb una autopista. Comencem per l’autopista, que és més fàcil d’explicar i per Boston, que és allà on visc. Diuen que Boston és la metròpolis més “europea” del país: té espais verds, és caminable, té barris molt orgullosos... El que no diuen tant és per quin motiu ho és. I és que la resposta està en una autopista que mai es va fer. 

Als anys 50 i 60 Boston estava en ple canvi. La vella ciutat donava pas a una gran metròpolis... i això requeria de grans infraestructures viàries, símbol de modernitat i progrés. Progrés, clar, si eres de classe mitjana-alta, blanc i la nova autopista no et passava per la meitat del teu barri. I és que arreu dels EUA, milers de barris de població negre i de classes populars varen ser arrasades per fer lloc a les noves autopistes federals. Ara bé, Boston va ser diferent. La ciutat es va inventar una nova manera de lluitar, una nova manera de fer aliances polítiques. Un bloc d’estudiants, líders pels drets civils, classes populars, funcionaris... van formar un grup de lluita insòlit per aturar un projecte d’autopista anomenat “Inner Belt”. Ningú donava ni un duro per la seva victòria. Quatre joves, líders de barris marginals i dos acadèmics contra tot el poder federal? Ni un dia havien de durar... Ara bé, van guanyar. I tant que van guanyar! I van inspirar tota una generació d’activistes, innovant en noves maneres de lluitar, de comunicar-se i de construir poder popular. L’autopista no es va fer mai. On hi havia d’haver carrils de cotxes ara hi ha serveis públics, un metro i un gran parc. El resultat de crear una aliança insòlita i un nou llenguatge de lluita? Millores urbanes, drets civils, habitatges públics... Un cicle polític virtuós que començà, entre altres, amb un NO a una autopista. 

Karilyn Crockett, professora del MIT (i la meva cap...), és possiblement la persona que més temps ha dedicat a estudiar en detall tots aquests moviments. Contactant amb tota aquella vella generació de militants ha reconstruït passa a passa aquella lluita dels anys 60s i 70s. Ara bé, ja abans de la pandèmia, ella i el seu equip, varen començar a veure que a Boston començava a passar el que ens passa a nosaltres: Les lluites canvien, els vells militants es jubilen, però la nova generació no troba el seu espai de lluita... i mira al passat de manera parcial. Ara bé, a difereència de nosaltres, Karilyn i el seu grup del MIT van decidir trobar una solució...i així és com va néixer Hacking the Archive. 

Hacking The Archive és un projecte de recerca inusual. Té, per una banda, l’objectiu de reconstruir la memòria de les velles lluites. I ho fa anant on la memòria és: als arxius. L’equip de Karilyn regira calaixos de seus d’organitzacions, llegeix diaris d’època, entra a totes les biblioteques, visita cases de particulars... I genera un arxiu de lluites urbanes passades que té un potencial enorme. Documents, entrevistes, fotografies, manuscrits, cartes... Allà és on es troba la recepta de com s’organitzava la gent, com pensaven, quins errors van fer, com van guanyar i com van crear un llenguatge que va durar dècades. Però el projecte no es queda sols en l’arxiu d’un passat. No. Hi ha una altra aspecte del projecte que és igual d’important: Com podem des del passat donar respostes creatives, fresques i noves al militant d’avui? I aquí és quan miren a la ciència computacional; a la hackathon.

Una hackathon tradicionalment és un esdeveniment d’un dia o dos on programadors s’ajunten per generar una resposta creativa a un problema que una aplicació o software informàtic pot tenir. S’organitzen en grups multidisciplinaris i cada un se’ls dona una part de codi que ja no funciona per les demandes i preguntes d’avui, però que és la base que han d’usar per generar noves solucions, creatives i originals pel futur. Així, cada grup, estripa, refà i repensa com donar una resposta a la pregunta que se’ls ha demanat. Al final del dia, presenten els resultats que han obtingut. Cada grup, una proposta nova, rompedora i viable. No és això, al final, el que necessitem en la política transformadora d’avui, sigui a Boston o a Mallorca? 

Com ho han dissenyat al MIT? El primer que fa l’equip de Hacking the Archive és trepitjar carrer: van a cercar grups d’activistes, organitzacions o espais populars perquè plantegin preguntes o reptes que tenen sobre la taula i que no aconsegueixen desencallar: com aconseguir militants joves, quin llenguatge usar per arribar a més gent... Un cop tenen les preguntes, les passen als arxivistes perquè recerqui materials del passat que puguin servir per inspirar respostes als reptes plantejats. I surten actes de reunions, accions polítiques, pamflets... Mil paper que, un cop recollits, són preparats per ser hackejats. Així és com al bell mig del mes de maig de cada any, quan els estudiants es preparen per graduar-se, es convida a activistes, professors, líders, joves... per hackejar el futur de l’activisme a la ciutat. Cada 2 o 3 grups comparteixen una mateixa pregunta... i cada un té un trosset d’arxiu que interpel·la la pregunta directament. I d’allà, la màgia comença! La gent es veu amb la necessitat de veure què va passar fa uns anys, però també confronten amb què no funcionaria avui i per quin motiu... i tot subjectat amb una pregunta de futur. Per unes hores, es deixa la desafecció per un avui que no rula i se fa de la nostàlgia, futur. Ah! I el més important: els grups no són “del redol”. Són gent de moltes militàncies diferents, amb tradicions diverses de lluita, però que comparteixen repte i han d’arribar a una proposta conjunta d’acció (no hauria de ser això, la lluita política?).

Tot plegat dona lloc a respostes increïbles. Amb aquesta metodologia s’han proposat reformes educatives, propostes d’habitatge comunitari, noves maneres d’organitzar activistes, formes innovadores de comunicar accions o campanyes... Això per no parlar de les connexions personals i polítiques que es formen, lluny de les cambres d’eco que són les nostres assemblees o debats. 

A mi m’agradaria pensar que, sigui amb hackathon o sense, podem fer un exercici similar, que podem redirigir la nostàlgia pesada, cansada i tancada cap idees fresques. Que ara que és moment de preparar una nova batalla, podem posar una mirada al passat que ens empoderi, que ens faci trobar-nos amb la diversitat. Vull pensar que mirar la història d’un moviment polític és important, però que l’hem de mirar tota, i que ha de servir per pensar un futur creatiu i diferent, amb molta més gent dels que som ara. Que val la pena agafar d’on venim si és per rompre el passat en mil bocins... i després tornar a ajuntar-ne les peces. I vull pensar que els moviments mallorquinistes ja tenen aquests arxius, memòries i lluites per on començar, per on anar a rompre i refer passat i futur. 

Si ho pensem bé, els anys de transició i primers de democràcia, no van ser res més que un “hackeig” d’un passat oblidat. Després dels anys de franquisme, es va recordar com pot ser una democràcia plena a Mallorca... i es va recollir un testimoni, però amb nous axiomes, trossejant d’on veníem i recompensant una nova visió des de l’esquerra del país. L’OCB, el Congrés de Cultura Catalana, l’Estatut de Cura... Hi ha experiències que van agafar un llegat republicà i nacional i el van refer cap a una nova era. Aquells militants de llavors van fer el que diu el nostre himne: van girar la ullada cap enrere, guaitant l’avior, però sabent que venia una nova llavor de lluita. Facem el mateix ara amb el seu llegat. No ens quedem atrapats en proclames a un PSM o un nacionalisme de passat si no és per sacsejar-ho tot. 

I ja que hem parlat de vell material d’arxiu, me permetreu que acabi parlant-vos del meu preferit. Als passadissos d’Antillon, l’antiga seu del PSM i actual de MÉS, hi ha un vell cartell electoral penjat. Baix les sigles del PSM posa “Som un país a mig fer. Amb tu farem Mallorca”. Bé, idò aquí el que us vull convidar és  a això. No mirem la meitat d’illa que hem ja construït,  dient-nos sols “que bé estàvem”. Mirem la que ens queda per fer. Mirem a les peces que encara no han encaixat i com les necessitem per fer el país ple que tots volem. Hackegem el mallorquinisme des de dins, conscients d’on venim i d’on anem, aportant noves mirades, recuperant la creativitat que ens ha dut a liderar el país. Anem a convertir la nostàlgia en empenta i innovació pel futur. Perquè la millor Mallorca és la que està per venir.  

Amics, el PSM ha mort. Diguem junts, llarga vida al PSM.