Vivim en un moment de correlació de debilitats, que deia Montalbán. Tot i un Procés en coma i uns carrers desarticulats, l'esquerra pot plantar cara a l'embat de la dreta i es parla més de "plurinacionalitat" ara que en 40 anys. No hem arribat als objectius, però hem mogut el taulell, sense dubte. Som en un escac perpetu, però en una partida sense acabatall. Superar aquesta situació dels pobles de l'Estat necessita eines noves; de nous camins i de noves estratègies per entendre la realitat que vivim. Aquest és el repte que es posa les Fundacions Darder-Mascaró per endavant a partir de dues premisses: 1) no hem d'inventar la pólvora, ja que la història ens basta per ensenyar nous camins, ara bé, per fer-ho, 2) cal cercar en els seus intersticis, construir en els llindars des d'on ens hem mogut sempre. D'aquest plantejament sorgeixen les jornades "Republicanisme Federal. Un punt de partida" que van tenir lloc el dia 16 i 17 de novembre a Ca n'Oleo (Palma).

Però què és un interstici? En els estudis urbans, quan un cerca el caràcter de la ciutat, sempre s'ha de mirar els espais buits o deslligats, els que es troben al mig de dues parts d'un tot, els que un podria no parar atenció perquè es troben sense una funcionalitat aparent. Ara bé, és precisament aquesta situació intersticial el que els fa espais potencials per la ciutat. Són espais que serveixen per, amb la deguda adaptació, recosir el territori, entrellaçar nusos de la malla urbana. És allà on les contradiccions emergeixen i s'han de solucionar per tenir una coherència interna. Mirar els intersticis és mirar oportunitats on allà ningú actua o que es donen per fets. En moments de desarticulació teòrica i programàtica, cercar en aquests intersticis de la nostra història del pensament potser, vam pensar, seria un bon inici per repensar-nos. Veure aquells espais que els nostres avantpassats ens van deixar, però on no hi hem construït encara una estratègia... i repensar com els podem utilitzar per refer-nos en un context com l'actual.

I per quin motiu el republicanisme federal com a punt de partida? Perquè, precisament, és l'interstici principal del nostre fil roig. Les jornades van iniciar amb Roc Solà deixant clar la centralitat d'un pensament federal mai llegit o poques vegades interpretat amb ulls sobiranistes. I és que el federalisme, per l'acció sobiranista, s'ha vist sempre com una renúncia als principis, com el llindar a mai traspassar. Ara bé, els republicans del segle XIX i principi del XX inspiren a parts iguals a Montseny, Darder o Companys i és la base teòrica de l'autodeterminisme de la nostra tradició política. Figures com Pi i Margall, pare del federalisme, han inspirat tradicions com l'anarquista, el nacionalisme, l'obrerisme... Per aquest motiu, el primer dia vam dedicar-nos extensament a repassar l'obra entre repúbliques que es mou entre el federalisme i el sobiranisme. Llegir la idea de Pi del pacte entre territoris (de la persona a la nació, passant pel municipi) i articulat amb un pacte econòmic ens pot obrir portes al context actual. L'obra de Les Nacionalitats, com afirmà Roc, és vital per fer alternatives plurinacionals quan el xoc frontal amb l'Estat cau derrotat a l'octubre del 2017. Així, dia 16 ens vam iniciar les jornades explorant els nusos entre el federalisme del passat i el mallorquinisme que volem, de Pi i Margall a Gabriel Alomar.

Acabada la conferència inaugural de Roc Solà hauria estat lògic anar als territoris i idees forces que sempre ens trobem quan pensem el nostre fil roig: el catalanisme popular, el valencianisme de Fuster i les bases abertazales. Així i tot, un cop més vam voler moure'ns entre les pròpies contradiccions tot explorant nous territoris i idees. Per aquest motiu vam cabussar-nos en el blasquisme de València, un moviment popular i republicà, però reivindicat per Rita Barberà; criticat pel catalanisme, però punt d'inici del valencianisme d'Esquerra Republicana del País Valencià. És d'aquestes anades i vingudes que es pot aprendre a posar-nos davant un mirall i entendre com es va regalar a la dreta una valencianitat determinada que abans era popular i de masses. La tesi assenyalada per Xavier Calafat va fer sorgir un intens debat entre els presents. Sense dubte el blasquisme va saber connectar la cultura valenciana amb moviments de base popular i republicana, però alhora va allunyar l'aspiració valenciana de la seva emancipació nacional quan abraça la CEDA o és reivindicat pel blaverisme. El blasquisme i, per extensió lògica quan vam moure el debat a Mallorca, el lerrouxisme suposen buits mai tractats en els nostres moviments, tot i que de les seves escissions i estelles neixen grans pensaments propis. Recordem, com assenyalaren els presents, que quan Alomar sintetitza el catalanisme amb el socialisme ho fa per advertir que s'ha de disputar amb Lerroux la seva base obrera i popular. Una cosa és clara, navegar els lligams i oposicions entre blasquisme i valencianisme o entre lerrouxisme i catalanisme pot ser una via per entendre com ser moviments amb capil·laritat social.

Continuant amb la missió de trobar els intersticis del nostre fil roig, vam anar a parar a un pensador cabdal pel sobiranisme com és l'andalús Blas Infante. Andalusia té un ric llegat de pensar el seu sobiranisme des de l'estela fraternal amb la resta de pobles ibèrics i mediterranis, tot i que molts cops s'oblida en les nostres accions programàtiques i d'aliances. Pilar González va ser l'encarregada d'aquesta ponència, destacant com la construcció andalusa va lligada al redescobriment del passat musulmà, la reivindicació de la terra o la voluntat nacional d'autonomia. Nació, prosperitat al camp, paper del municipi, cooperativisme i ànima llibertària com a bases del pensament de Blas Infante i estela per tots els pobles. Alliberació en tots els fronts i fraternitat des de medul·la, com destaca el Manifest de Córdoba quan diu que la pàtria "es un grupo humano que siente las mismas necesidades y ha de trabajar por satisfacerlas en común". Curiosament, com destacà Pilar, un manifest que reivindica i cita el preàmbul de l'actual Estatut del 2007 quan el primer demana una Andalusia lliure i diu: "Desgárrese también la vieja España. Seamos fuerzas impetuosas, elaboradoras, en la interna agitación de una nueva vida hermana a la que va a triunfar en el mundo". Curioses voltes que dona l'autonomisme quan reivindica aquest text en el mateix paràgraf que declara "la indissoluble nació espanyola"... El que està clar és que Andalusia i Blas Infante representen un far de construcció nacional que poques vegades s'han mirat des de l'ull illenc. Reinterpretar el lema "Andalucía por sí, por España y por la humanidad" entenent que era un crit per desfer el règim centralitzador espanyol per recosir-lo des de cada poble ibèric és, en definitiva, ressituar el debat plurinacional com un debat entre pobles.

La jornada va acabar a Galiza i la figura de Castelao. Polifacètic, artista i polític, Castelao representa ser qui s'oposa a un regionalisme per un nacionalisme clar i sense embuts a partir dels aprenentatges federals. Reivindicant l'ànima nacional de Galiza, però navegant amb la unió federal amb Portugal i els pobles és una lliçó necessària per entendre com transita de Pi i Margall a un nacionalisme antiimperialista. Com veu la II República com un Estat federable, però no federal des de les nacionalitats o com reclama l'autonomia integral (que s'ha de llegir com autodeterminació) per fer una federació universal (anant més enllà de la construcció territorial preexistent dels Estats portuguesos i espanyol) encara ens pot ressonar pel sobiranisme d'avui.

El dia 17 tot el debat girà entorn de Mallorca. Aterrant a la nostra illa, amb Antoni Marimon, Ivan Montemayor i Mateu Morro, vam descobrir el nostre passat republicà, repassant figures des d'Antoni Villalonga fins Emili Darder. De tota la jornada en neixen crec que tres idees. La primera, com, abandonant la idea de l'illa de la calma conservadora, el republicanisme va tenir una implementació a Mallorca destacada, en especial a Palma i a ciutats petites o pobles grans com Inca, Manacor, Pollença, Sóller... La segona, com un nou republicanisme amb una capil·laritat social mai vista abans neix a partir de la II República amb Esquerra Republicana Balear, amb un objectiu nacional clar i amb una autonomia clara d'Izquierda Republicana. Tot i que efectivament eren "els d'Azaña" a les Illes, assumien un projecte autocentrat, de defensa de cultura pròpia i amb acció autònoma. La tercera, com ERB esdevé una força motriu gràcies al fet que es deslliga de dues tradicions republicanes. Per una banda, la més intel·lectual i elitista és abandonada per construir una direcció intel·lectual més orgànica en el sentit gramscià del terme. La segona, es desferma del radicalisme i l'industrialisme per assumir una estratègia interclassista, que interpel·lava a pagesos, professionals i obreres. Així, ni és una força petit-burgesa (tot i el nucli dirigent de professionals liberals com Darder) ni és una massa obrera: és, sense dubte, un constructe nacional-popular interclassista. Aquestes bases fan que no hi hagi poble sense seu d'ERB, entrelligant-se amb el sindicalisme plural i els centres de cultura. Com va dir Mateu Morro, "potser el PSM i Més ja existien".

Els debats oberts que queden són molts: ens pot ensenyar el pensament federal a construir unes illes amb un projecte unit, però singular en cada una d'elles? Les nostres aliances han de ser en clau nacional-cultural (Països Catalans) o s'han de construir des d'una nació-política d'adhesions més àmplies? Com es discuteixen les identitats mallorquines majoritàries (i sense conflicte amb l'espanyola) per fer un projecte sobiranista? La recerca de les dues jornades en els intersticis ens ha ofert clares passes per tirar endavant les respstes: bastir un projecte ampli, on la defensa dels nostres valors s'entrellaci amb les identificacions del poble; augmentar la capil·laritat social de la nostra gent, i obrir mires amb aliances plurals per bastir fronts plurinacionals per fer la república de les repúbliques. Com deia Darder, despertar del nostre somni i abandonar la calma. Ara ens queda concretar el com fer-ho. Esperem que les Fundacions ens obrin la porta a una segona ronda de debat per fer-ho possible.