En moments de derrota col·lectiva, d’esgotament generalitzat, la resposta sempre és de replegament, d’abaixar els braços. Les reunions de militància són cares llargues a una pantalla (perquè ja no ens dignem a trobar-nos) i hom té la sensació constant de no avançar. Tot i la tasca de treballar per projectes del país, ens sentim soles. Però, com diu Linera, una revolucionària s’alimenta dels mals moments. Les derrotes són el nostre aire. Són, en definitives, noves oportunitats per repensar la conjuntura on ens trobem per avançar. I ho són perquè som els que venim de baix, de la derrota dels temps neoliberals. En el nostre ADN hi ha la lluita des del res. Simplement hem de recuperar aquest ADN i refer-nos pels nous moments; ens hem de tornar a aixecar. La pregunta és: com?

La resposta pot ser senzilla: si tens un bloc de dretes que et governa, anem a generar una aliança per fer-li front. Ara bé, anem a problematitzar una mica aquesta lògica. Primer, comencem per com entenem una aliança. El terme aliança pressuposa dos elements: 1) que ja hi ha uns subjectes creats (societat civil, poder municipal, partits, sindicats, etc) amb reivindicacions definides, i 2) que aquests s’han d’ajuntar d’una o altra manera. Així, no hi ha una aliança amb un subjecte polític que no existeix, de la mateixa manera, que una acció parcial d’un d’ells que els altres aplaudeixen (o rebutgen) no és, tampoc, una aliança. Des d’aquesta lògica que desprèn el concepte, fer una aliança suposa que un grup de gent (el que els vells revolucionaris deien l’avantguarda revolucionària) agrupa o agrega (amb més o menys autonomia) altres grups per generar un canvi determinat. Tot plegat té dues conseqüències: 1) assumir que la configuració social determina prèviament els subjectes que existeixen (hi ha una classe treballadora, uns afectats per X, una identitat Y en crisi...) i que és aquesta que ordena la política subsegüent i, 2) que sols un dels subjectes està cridat a fer el canvi desitjat o que, en certa manera, hi ha una jerarquia entre els subjectes de canvi. Si aquest és el camí, crec, profundament, que tindrem limitacions importants per generar cap transformació a l’esquerra pels anys que venen. Tenim un llarg historial recent d’intents de fer coalicions electorals poc fructíferes per les parts, d’intents d’aliances que es rompen en ser al govern, de lideratges que han fallat... A més, tot plegat ens pot portar a rius de tinta sobre quin és aquest subjecte a descobrir i sobre qui són els aliats que s’hi sumen... i no estem victoriosos com per perdre temps discutint el sexe dels àngels.

El context actual demana, almenys, fer una passa prèvia. No hem de fer una suma de pèrdues. Crec que el que hem de construir és una articulació d’anhels, identificacions o necessitats latents en la societat que generin una identitat transformadora. Després i d’aquí que cadascú generi el seu rol. És a dir, entendre que es tracte de generar que una lluita (o vàries paral·leles) puguin ser capaces de generar moviments més amplis que permetin dir “Mallorca no és això que voleu que sigui”. Com deia Laclau, fer que una plebs (encara indeterminada, no prefitxada) reclami ser el populus legítim; generar un particular que aspiri a l’universal. I tot plegat, com assenyala Badieu, té una autonomia (relativa, per jo) d’allò social: qui som i com actuem políticament no és un espai que necessita de prèviament definir demandes en concret, sinó de fer que una nova identificació ocupi el centre, tot i moure’s des de les necessitats i anhels de la població en la conjuntura actual. Moure, en definitiva, un sentiment de greuge de que som mallorquins i hem de recuperar un espai propi, un horitzó del més enllà possible. Després que el bloc de canvi es mogui en contradiccions... i ja veurem qui resta i qui falta.

Una anàlisi del moment: Correlació de debilitats

Abans de començar anem a fer una anàlisi de conjuntura. La primera idea-força és l’esgotament que parlava abans. Després del cicle polític anterior, hem entrat en un moment institucional que no hem sabut jugar... i la militància està cansada, desil·lusionada i inactiva. Les forces estratègiques de la societat civil han perdut una capacitat organitzadora, tot i encara ser agents centrals de la lluita social. Així, tot i tenir una OCB menys articulada i un GOB amb hores baixes de militància, campanyes com la defensa del requisit del català o, en especial, Avui per demà, proven de la importància que encara tenen aquests moviments. De tota manera (i sobretot si mirem les noves generacions), la mobilització política està canviant. És el que anomeno “l’americanització” de la mobilització.

Als Estats Units l’organització social i l’activisme té menys importància que la campanya. La mobilització política neix de la voluntat d’una acció en concret on, ja després, un seguit d’organitzacions estratègiques li donen suport financer, legal o logístic. No hi ha tant una directiva d’organitzacions que gestioni campanyes, sinó uns organizers que es mobilitzen per recollir suports i generar moviments conjunturals (però amb capacitat de fer cadena). El vell món europeu del bloc de masses amb el seu sindicat, partit i organitzacions associades està morint per una societat “movimentista”. El TIL no va deixar de ser això: noves estructures, com les assemblees de docents, que provocaren una onada on la resta d’organitzacions li van donar suport d’una o altra manera. La més recent contracimera del turisme que es va fer des dels moviments socials apunta a una direcció similar: generem campanyes pantalla o de “marca blanca” per mobilitzar a la gent. Quan, en canvi, els sindicats fan una convocatòria unitària... no apareix ningú. Aquest és el nou camp on jugam i que va en el sentit assenyalat: no és una aliança, és generar noves experiències que articulin i mobilitzin de manera estratègica. La pregunta és, on queda llavors el partit o les organitzacions?

Si mirem el pla institucional, trobem un PSIB-PSOE pendent de saber quin lideratge assumirà després de Francina Armengol. A l’esquerra dels socialistes, Més té un espai que sembla consolidat, però que per sí sol té dificultats de sortir electoralment del votant catalanoparlant de classe mitjana i, majoritàriament, de la Part Forana. Possiblement, Més és el partit que, després del 2015, més li costa rompre les seves pròpies barreres d’electors homogenis... i a la llarga això resulta un problema. La prova és la incapacitat de fer-se seu l’elector d’un espai que estava morint, el de UP o EU¹. Tota l’esquerra (a l’esquerra del PSOE) és, en definitiva, un espai més preocupat de la pau interna que de superar els conflictes a través de debats estratègics participats. La seva virtut i bon funcionament neix més de la correlació de debilitats dels altres que no d’una autèntica correlació de forces (en el sentit gramscià del terme, de la superació de ser els defensors d’un bloc corporatiu). Per altra banda, el PSIB sap nedar com a part hegemònica del bloc, però tendint cap a una lògica desmobilitzadora dels carrers.

Així, aquests anys que venen, què han d’aconseguir? Principalment, recuperar la il·lusió i aconseguir un flux popular que generi un cicle virtuós per l’esquerra tot i estar en un moment institucional. Hem d’aconseguir generar campanyes polítiques àmplies, que permetin mantenir els carrers mínimament actius en demandes estratègiques i que es retroalimentin del joc institucional dels partits a l’oposició, amb un caràcter clarament de país.

Stadtluft macht frei (antifeixisme ft. Weber)

És l’antifeixisme la principal eina per construir aquest cicle virtuós? És cert que en el context actual provoques una divisió interna dins del bloc de la dreta. El PP s’ha de situar cada dia en les demandes d’un Vox cada cop més dividit internament. Amb un discurs de cordó sanitari, se’ls posa davant el mirall. Ara bé, això també permet fer de la necessitat virtut per part dels populars: Vox demana 100, PP accepta 50, però la llengua queda en 0. Tot i així, el PP ni s’immuta perquè els dolents són els socis. (I me demano, a ningú li sona aquesta dinàmica entre soci majoritari i minoritari?).

Un segon avantatge és que mobilitza els nostres, que senten perillar els seus fonaments d’una societat oberta i diversa. Ara bé, si els “nostres” són una minoria (un 10% dels electors?), jugarem a ser la part petita i enfurrunyada sempre mentre l’adversari és qui està a l’ofensiva i qui defineix el terreny de joc on tu t’has de moure. Moure la por contra la reacció pot ser necessari. Ara bé, quan estem baixos de forces, quan els blocs fitxen posicions i ets la part en resistència, la por ens fa dèbils. Gramsci ja ens deia que la (contra)hegemonia era l’aferrament que manté als nostres a la trinxera quan tenim un setge mutu. I això no es fa des de la resistència, sinó també des de la il·lusió. No ens basta dir el que no som, sinó que hem d’afirmar quina realitat universal volem concretar a Mallorca

Així, com ha de ser el nostre antifeixisme? Doncs com unes muralles a la ciutat moderna. I me permetreu que de manera inevitable giri a l’urbanisme i als estudis urbans (que són el meu camp), però crec que ofereixen la metàfora perfecta. Així que viatgem en el temps... i anem Weber. Pel pare de la ciència social, conscient que els drets i llibertats es troben entrellaçats en l’espai i el territori, la gran metròpoli industrial era rebutjable. I no ho era per la seva magnitud, sinó perquè la veia com el resultat fossilitzat d’un Estat. Per ell, inspirat en les ciutat-estat italianes modernes, l’autèntica ciutat era aquella que es podia autogovernar. La ciutat, dins els seus límits, era capaç de garantir, donar i transformar els drets i les llibertats dels seus habitants; era, en definitiva, un bastió de llibertat que obria la possibilitat d’una vida diferenciada pròpia. Una concreció de l’universal en l’espai. I aquí és on la muralla jugava un paper central.

Moltes de nosaltres veiem la muralla com una fortificació purament defensiva. Ara bé, la muralla feia principalment la funció de filtre del que entrava i de qui entrava, era la barrera de les llibertats i de l’autogovern; on es fitxaven preus segons la necessitats social; on es cobrava imposts propis; on si ,durant any i un dia hi romanies, t’alliberava de ser un serf... Així, el que separava la muralla de l’exterior no era purament defensa, sinó la capacitat de generar una economia i una societat amb vida pròpia. El nostre antifeixisme ha de ser això: una muralla des de l’autogovern, un filtre dels valors i dels principis que defensem. Ara bé, tancar la muralla per molt de temps ens pot portar a matar la vida pròpia dins, a eliminar allò que defensem per posar-nos en un pla de pura bel·ligerància. La ciutat, per sobreviure i per tenir sentit, ha de rebre fluxos de vida externa i concretar-la en valors propis i en les necessitats de la població. Tanquem els murs sols en cas d’atac, sense oblidar que el nostre objectiu és obrir-los sempre... perquè els que encara no ens veuen com bastió de llibertat, ho facin. Stadtluft macht frei.

L’aspiració de Mallorca

L’aspiració de Mallorca, com deia Alomar, ha de ser trobar la seva vida pròpia, concretar-se des dels valors del progrés en la seva identitat. Així és com podrem aturar els peus al feixisme, més enllà de crits de perill. Del cordó sanitari a la muralla urbana, a la membrana social. Això obliga a desessencialitzar la mallorquinitat per trobar lluites que generin una voluntat activa entre la gent. Anem a concretar aquests punts.

Ja hem assenyalat per activa i per passiva que fer créixer un projecte de transformació no és sumar gent amb demandes concretes i agrupar-les totes. Tampoc, en cap cas era assumir una única lluita i que la resta esperin perquè aquesta és la lluita principal o definitiva. Per damunt de tot, la lluita política és aquella que mobilitza els anhels socials a través de la identificació en que “Mallorca no és el que la volen fer”. En definitiva, hem de fer que una lluita sigui capaç de fer que totes les persones amb greuges s’hi sentin a dins. Si volem que aquesta perspectiva sigui autocentrada, assumir que Mallorca és una nació definida i tancada per una identitat i que aquesta està oprimida per un altre subjecte definit i tancat, que és Espanya, és mal camí. I dic això no perquè negui la realitat nacional dels mallorquins. Al contrari, ho dic perquè el sentiment nacional i la realitat i identificació amb Mallorca és una realitat està en constant construcció. I perquè el moment demana mirades amples.

Tenim una societat on hi conviu clarament un consens d’estima “a la roqueta” (més o menys banal) i que ha estat educat en català i celebra les festes de Sant Antoni. Ara bé, aquesta nova mallorquinitat (que fa un segle seria impossible) no s’ha construït per molta gent des de la confrontació amb l’espanyola. Si volem que la nostra identitat sigui una identitat de cohesió i de força, que el nostre republicanisme autocentrat no es divideixi entre estelades i tricolors, que els consensos vers “quina passada, Es Trenc” no es trunquin per com veus Madrid, potser hem de construir la nostra identitat nacional allunyada de l’alteritat amb Espanya i més amb les necessitats de la terra i els consensos que genera. Com deia Gramsci, tota lluita social té la nació com a vehicle. Fer un projecte popular requereix d’alçar una identificació (possible) de Mallorca, apel·lant a aquesta estima a la terra. Ara bé, quan aquesta es contraposa amb Espanya o, per altra banda, es nega per una acció on sols hi entra Espanya, perdem. Hi ha exemples de mobilització destacats que han superat aquesta barrera... i que tenen el potencial per tornar-ho a fer: la lluita en defensa del territori i la llengua. Ambdues tenen avantatges i inconvenients dignes de destacar.

La lluita pel territori té una capacitat de concreció sobre una realitat sentida per la gent. Lligar l’ecologisme amb el model econòmic de les Illes i lluny d’un globalisme té l’avantatge que identifica geogràficament una pèrdua del que som i del que estimam. Protegir es Trenc és un acte de sobirania, però també connecta amb els records d’infància, amb “abans això no era així”, amb un “ca nostra? L’hem perduda”. La cosmovisió de Mallorca com un paradiset ha calat entre la gent, fet que porta a tolerar menys la pressió turística i la destrucció del territori. El repte és fer superar les típiques campanyes de “salvem X” per una articulació major. Lemes com “qui estima Mallorca no la destrueix” apunten pel bon camí: genera una nosaltres (Mallorca) que és autocentrat sense recórrer a una identitat definida i tancada de nació, però generant un agonisme amb hotelers, inversors i Estat (qui la destrueix). El repte que tenen és passar del no voler (negació) a l’afirmació (d’horitzó). Deixar de ser els que estem en contra del turisme per fer veure que superar el turisme és el que ens farà avançar. Un potencial del molt que podríem ser a una Mallorca nova a partir de la idea de protegir el territori. Cada maó posat pel PP, una oportunitat perduda a assenyalar i una pèrdua sentida a defensar. Si no ho fem així, amb un “vivim del turisme” se’ns desmunta la paradeta.

L’altre moviment que genera un consens i un greuge en els afectes de la gent és la llengua. Anys de política lingüística havien aconseguit un discurs inqüestionable de defensa de la llengua, però tota construcció hegemònica sempre és precària; oberta a contestació. Per aquest motiu, els darrers anys, els nostres rivals han estat hàbils en mobilitzar un sentiment de confrontació de comunitats lingüístiques entre catalanoparlants amb privilegis i castellanoparlants tractes en desigualtat. Tot i així, la llengua encara se sent com quelcom únic a Mallorca i genera adhesions clares.

Aquest moviment per jo ha de passar per 1) emmarcar la defensa de la llengua més enllà català=identitat de Mallorca i 2) anar lligat a la defensa dels serveis públics. El TIL en aquest cas va assenyalar clarament el camí. Ara bé, crec que repetir la carta de les camisetes verdes pot tenir més dificultats pel moment on ens trobem. El TIL va ser un catalitzador d’un moment popular: un moment d’indignació popular on el vents ens anava d’esquenes i ens portava endavant. El TIL va funcionar perquè va saber agrupar insatisfaccions diverses i, com bé feia el embut, les canalitzava a un moviment ampli. Això va fer possible que un moviment en defensa d’un model lingüístic a les aules pogués dir “això no va de català, sí o no” o que es vehiculés en termes de “democràcia vs. Malgovern”. No estem, ara per ara, en aquest context de polarització, de crisi d’Estat i de règim. El moment institucional que vivim, on els carrers estan desarticulats, ens obliga a emmarcar la lluita lingüística amb les mateixes bases, amb la mateixa idea articuladora, però noves formes. Sobretot atenent a una pinça entre PP i Vox, inexistent fa deu anys, i sense un atrezzo de crisi d’Estat permanent (o, agafant les mobilitzacions contra l’amnistia, una crisi d’Estat que qui marqui el pas no siguin els reaccionaris). La lluita lingüística ha de perseguir la defensa dels drets lingüístics d’una comunitat diversa. Ha d’articular-se amb la qualitat de vida de la gent i ha de parlar de cara a les comunitat castellanoparlants i estrangeres. Entrar a la guerra de comunitats és donar ales al contrincant. Com es concreti tot això, està per veure.

Mètodes i impediments

Més enllà d’això, quina estratègia es pot seguir per construir aquest bloc històric d’esquerres i autocentrat?

1. Experiències petites o una maquinària de grans transformacions?

Una no exclou l’altre. Vendre tot el peix a una gran estructura d’acció política et fa perdre una base de transformació que necessitaràs. Les transformacions necessiten una organització prèvia d’experiències petites, de casals de barri, d’economies socials i solidàries... L’assemblea entrena i la visió cooperativa obri horitzons. En els darrers vuit anys de Comuns a Barcelona (ho dic com a resident a Barcelona), les millors experiències (les que han generat consens més enllà d’un govern i han ajuntat l’esquerra) han estat, sense dubte, quan han escalat les transformacions comunitàries a tota la ciutat; quan, la gent dels moviments i de l’ESS han pres el poder i, els que no, han generat unes sinèrgies (tot i ser tenses i poc fàcils) amb la institució. Tot plegat s’ha materialitzat en nous espais cooperatius, en un Pla de Barris comunitari, en nous equipaments... Ara, revertir això, sigui per part del PSC o de Junts, serà difícil (per no dir, impossible). Joan Pau Jordà i jo ens demanàvem a El Mirall de l’esquerra si la transformació no comença en les petites experiències. Potser la resposta és que en són un bon assaig, però sense oblidar la necessària construcció d’un moviment més ampli.

2. Fer el holding pel moment institucional

Parlant amb els companys del BNG i Galiza Nova, destacaven que la seva resistència als anys durs, on eren quasi extraparlamentaris, va ser la seva capacitat de mantenir un holding propi. El que ells entenen per holding és tenir un seguit d’associacions, moviments socials, sindicats, diaris... propers al partit que els va permetre tenir una capil·laritat a la societat quan no la tenien a la institució. Aquesta estructura vertical amb un partit és difícil a Mallorca, sobretot atenent el movimentisme que abans assenyalàvem. Ara bé, podem tenir un militant organitzat i enquadrat en una estratègia compartida a cada espai possible. Podem, també, com amb la contracimer, generar moviments nous on nous militants entrin amb les dinàmiques compartides d’estratègies diverses. Podem tenir un militant a cada poble i a cada entorn, que pugui batallar l’estratègia d’estructures més àmplies que la institució, dissolent allòs social amb allò polític. O un intrusisme a les estructures que ordenen la societat i, per jo això és la clau, anant més enllà de les que ja hi som. Hem de ser als hotelers, als sindicats majoritaris i minoritaris, a les associacions culturals, als col·legis oficials, a les comissions de festes, als instituts...

Això requereix un debat ampli d’estratègia i un lideratge clar de quins han de ser els tons i les reivindicacions pels pròxims anys. Difícilment activarem al curt termini un moviment com el TIL. Ara, no ha de quedar un sol poble, barri, diari o associació sense que la nostra estratègia combati a la de la dreta. I d’allà fer néixer moviments nous i estratègics que mobilitzin i debilitin el bloc de la dreta.

3. Canvi cultural o canvi institucional?

Tot i la necessitat de generar experiències socials i de fer entrar una estratègia comuna a nous espais, cal, en especial, preparar el moment de pressa institucional. Això vol dir vestir un lideratge que perduri en el temps en un moment on el PSOE no el té i l’esquerra a l’esquerra del PSOE sols és Més per Mallorca. S’ha d’aprofitar aquest moment per construir un carisma i una marca pròpia. El que va fer compromís amb Mónica Oltra és un clar exemple del que hem de fer nosaltres. Ara BNG amb Ponton també assenyala el camí. Són figures de consens en el partit, reconegudes més enllà del seu territori i que han estat construint la seva marca personal al llarg del temps.

No hem de tenir por que les polèmiques saltin a l’esfera estatal i hem de generar un cap i líder que defensi les estratègies compartides. A l’esquerra ens fa por el lideratge. Ens pesa molt l’horitzontalitat i el voler satisfer a totes les parts o famílies. Ara bé, els nostres èxits han vingut quan les estructures orgàniques obsoletes s’han vist superades per canvis culturals i quan un lideratge estava preparat per assumir els canvis. En el present, faríem bé de reconèixer un lideratge en creixement i donar-li ales a un context difícil com l’actual. De la mateixa manera, adaptar les estructures orgàniques al moment movimentista que vivim també és iniciar noves relacions amb els moviments socials des de nous lideratges, clars i permeables a la societat.

Associat a això, hem de generar unes marques polítiques i uns quadres personals capaços d’atacar qualsevol tema. L’esquerra a l’esquerra del PSOE no pot ser la de medi ambient i drets socials. Hem de tenir equips i estratègia multitemàtiques i integrals. En definitiva, no sols hem de preparar el canvi cultural, sinó que mentrestant l’hem de preparar també institucional. I això no vol dir acords amb altres partits, sinó tenir cura dels nostres espais, cercar als nostres talents, oferir horitzons a persones amb capacitat creativa... i oblidar famílies i “qui ha fet feina o no”. Això, a partir de ja, ha de ser una maquinària. I dins l’estratègia uns hi caben i altres, no.

En definitiva, més que una aliança, el que es podria vestir és una articulació a través de:

1. Una generació de capil·laritat social de moviments estratègics sobre territori i llengua, però articulats des dels anhels socials i un nou horitzó; des del context actual i no des de velles receptes

2. Construir un subjecte mallorquí dessencialitzat com a punt central de les mobilitzacions. Una “Mallorca” oberta, on tots els greuges i somnis hi càpiguen i que es concreti amb els moviments anteriors.

3. Preparar lideratges polítics i talents propis, des de les experiències petites a les estructures orgàniques. SI fa falta, anar a cercar gent, fer territori i construir una xarxa.

Aquests tres punts són la base prèvia a qualsevol aliança orgànica possible. De fet, si es generen, molt possiblement l’aliança serà innecessària: totes ja serem una.