Dia 1 de juliol deix el Secretariat Nacional de Mallorca Nova. Tanc una etapa a l'organització juvenil del sobiranisme i l'ecologisme mallorquí que va començar amb un cafè al Bar Nuredduna de Palma i un grup de Telegram amb joves que ni coneixia. Tres anys després a l'esquena, vull exposar una mica de reflexió del que han estat aquests temps de Mallorca Nova, d'ajudar a construir l'organització i de formar-me dins ells. I és que pocs cops ens prenem el temps de seure i repensar(-nos). Per aquest motiu vull fer aquest exercici. Intentaré, això sí, despersonalitzar (és possible parlar de militància no-personal?) perquè pugui ser mirall de debat i discussió per altres organitzacions. Al final, que d'aquí, de compartir lliçons i aprenentatges, en pugui néixer quelcom més fort.
El primer que s'ha de dir és que no venc a donar certeses. Això no és un article de mètode científic on dibuixi una única manera de caminar dins la militància. Al contrari, són un buidatge de conclusions re- o des-ordenades, fruit de l'encert i l'error. I és que les organitzacions són un sistema obert, de constants variacions en la seva configuració, amb inputs i outputs canviants i amb persones que transformen els funcionaments interns i externs. Militar no té manual tancat ni escola universal. Així, el que venc a proposar són observacions que humilment pens que poden servir per orientar a noves (o velles) militàncies, però mai per determinar-les. Per tant, parlaré des de l'experiència i ho faré parlant de formes flexibles i rígides, de formes relacionals i de formes transversals de militar o associar-se en el context actual.
Organitzacions més rígides o més flexibles?
Comencem amb el debat estrella: formes flexibles o més rígides a les organitzacions? S'ha afirmat per activa i per passiva en els darrers temps que les tradicionals formes d'associar-se estan morint. La mobilització política de l'era que ens ha tocat viure es resisteix a enquadrar-se en organitzacions amb una forta estructura, amb una voluntat de llarg termini i amb una implicació constant. Jo diria que ens hem americanitzat: la militància respon a la campanya, amb objectius concrets i amb formes que permetin una certa lleugeresa en el diàleg i l'acció. Si abans la reina era l'organització, ara ho és l'acció concreta o la campanya (entesa a l'estatunidenca, com l'objectiu concret, a la demanda articuladora), "instrumentalitzant" (tot i que no m'agrada la paraula) les associacions, partits, sindicats... Així, comprometre's amb una marca, amb uns símbols i amb una organització cada cop costa més. En el funcionament intern passa el mateix: la vella assemblea de tres hores amb torns de paraula tancats i amb documents previs per esmenes no atreu. Les grans manifestacions de força són un animal en perill d'extinció (ja fa deu anys de l'era Bauzá, penya!) i les demandes de programes de canvi integrals cansen (cada cop el món és més anti-turres i més de piulada tuitaire fàcil). La gent assumeix una demanda i es mobilitza si compleix dues normes: ni massa grossa ni massa poc significativa. Això va ser el TIL, és el moviment de l'habitatge o poden ser les lluites que ens venen aquests anys d'extrema dreta.
Això presenta reptes. El primer és el de com es lliga amb una necessitat de construir partits i organitzacions que quedin quan el carrer o l'acció mor. Si tot és més volàtil, informal, territorialitzat o sectorial, com escalam a la transformació? Si les lluites tenen un punt d'acció, qui manté les organitzacions que fan de vehicles de les demandes? Mallorca Nova naixia d'aquesta reflexió al final: el cicle polític s'ha tancat, els carrers es buiden, vivim en una pandèmia mundial i en una crisi generacional. I ara què? La flexibilitat no pot ser absoluta, perquè quan baixi l'onada de l'acció no quedarà res. S'ha de treballar amb organitzacions que cerquin la forma militància "clàssica" en els moments institucionals, combinant-la amb formes flexibles per preparar els nous moments populars.
I què vol dir tot això per una organització juvenil com la de Mallorca Nova? Idò que potser s'ha d'evitar la comissió permanent per treballar en grups puntuals i amplis, que s'ha de repensar les assemblees com a punt de trobada més fluid i formatiu i pensar l'acció política amb campanyes obertes i, fins i tot, amb marques i simbologies noves a cada volta. Han de ser laboratoris d'idees i punts nodals de nous llenguatges pels nous temps. Tenir organitzacions més de quadres formats, que duguin un cert lideratge de les idees per a quan l'onada vengui o que tenguin la capacitat de (re)acció i d'articulació davant les demandes diverses que emergeixin. (Nota al peu: Aquests tres anys de militància s'han queixat molt de la meva insistència amb Gramsci a les converses del secretariat o d'estratègia, però no em negueu que tot ressona una mica a gramscianisme en vena!).
Potser també vol dir deixar de pensar les organitzacions com un territori controlat, el "jo som qui ja hi era defensant això". Si aquest "som" pot continuar amb un "els de sempre", potser, des del respecte a les formes que ens precedeixen, es poden construir noves plataformes o instàncies de lluites. Si falta algú a l'organització no es deu al fet que la gent la vessa li pugui i no vulgui militar, és que qualque tecla malament estem pitjant. Pensar el contrari és immobilisme (i, per tant, mort orgànica i ideològica). Tenia raó Alinsky quan deia que la primera passa per organitzar és desorganitzar-nos, però sempre per refer-nos i reforçar les estructures amb les dinàmiques i necessitats del context on batallem. Si entenem la lluita política com a sistema obert, la nostra resiliència depèn de la nostra capacitat d'adaptació a la complexitat.
I abans de passar al pròxim punt cal ser clars: flexibilitat no pot ser dependre exclusivament de la pantalla i l'en línia. Un dels errors més grossos que hem tingut a Mallorca Nova és no saber abandonar la virtualitat i llevar els mals vicis de la pandèmia. Una reunió virtual puntual et pot salvar d'una urgència. Ara bé, la militància cara a cara, sense mòbils ni ordinadors a les reunions, de reflexió real, són necessàries. I més necessari és entendre que la militància és també fer el beure de després, forjar amistats i construir confiances. Pot sonar boomer, però sense confiança no hi ha acció col·lectiva, i sense possibilitat de construir una acció, quin sentit té una organització? L'objectiu ha de ser una militància que, sense proposta de l'organització, tengui idees; que es reuneixi de manera espontània per discutir, o que assisteixi perquè gaudeix i s'ho passa bé més enllà del compromís.
Relacions dins i fora: la pedra angular de tot plegat
Passem a les formes relacionals de les organitzacions. I aquí assumesc un prejudici. Em varen fer secretari de relacions internacionals "sin ser yo nada de eso". No tenia la passió per fer-ho, no coneixia el món i creia, erròniament, que el sentit de relacionar-nos amb altres organitzacions d'arreu de l'Estat i Europa (fins aquí arribava la nostra internacionalitat als inicis) era d'una utilitat relativa. Vaig assumir el compromís perquè m'ho van demanar i una mica amb ganes d'aprendre, però sense saber molt bé on em ficava. El temps ha afirmat que les relacions internacionals no són la meva passió, però sí que he posat de manifest la importància de les aliances tàctiques i estratègiques amb altres organitzacions.
I aquesta aliança és clau, com va ser en el nostre cas, en els primers mesos de vida. Quan una organització neix li manca tot: des de com justificar un document a l'administració, passant per com construir una campanya fins a consells sobre com motivar a la militància. El fet de tenir aliances et permet, principalment, demanar. Ara bé, on s'aprèn és en l'observació. Les principals lliçons polítiques les he tingudes observant i participant d'altres organitzacions, aprenent com actuen, com es formen o com pensen. Alhora, viatjant al lloc t'adones dels contextos i les seves diferències, toques els matisos i avalues la diversitat. Tenir amistats, com tot en la vida, t'acompanya i et fa els camins més fàcils.
Ara, a la segona part d'aquest viatge, actuant com a secretari d'estratègia, acabes valorant també les relacions de dins del teu propi espai. Els errors més grans d'aquests tres anys han estat per no saber cuidar les relacions amb els meus, amb els que estan al costat. Els maldecaps més grans que hem tingut han estat sobretot entendre perquè un militant es despenja d'una acció que pensaves seria un èxit, perquè no som capaços de curar certes ferides o perquè no hem gestionat millor un conflicte intern. Tot això esdevé una lliçó de vida constant, dia a dia. I fa mal, és dolorós, crema. Però també et fa més fort, personalment i col·lectivament. Militar, més enllà d'ideologia o d'èpica, és cuidar confiances i generar llaços. Només amb això sobrevius.
La militància suïssa i un final
Alhora, la militància va a contracorrent del món hiperespecialitzat i individualitzat d'avui. Surts d'espais acadèmics, laborals o familiars on l'exigència és fer una carrera concreta, ser el millor d'un sector i "fer-te a tu mateix" per entrar a un espai on no ets res si no t'acompanyen els teus companys i on tots heu d'aprendre a fer-ho tot. L'èxit no és que tu dissenyis una gran campanya i quedi allà, tu sol, sinó que tots faceu una campanya possible, amb presència de qui hi hauria de ser. I tot plegat requereix assumir tasques diverses amb gent diversa i diferent a tu. El militant ha de ser com una navalla suïssa: ha de poder fer el que li demanin i més. I és que amb tres anys he fet de dissenyador, de comunicador, de pintor, de cambrer, de psicòleg, d'administratiu, d'organitzador d'esdeveniments, de cuiner... La nostra força és la nostra gent, el fet d'aprendre dels que en saben més i generar uns coneixements transversals i comuns. L'organització que és capaç de potenciar al màxim aquesta lògica cooperativa, interdisciplinària, holística i relacional és la que sobreviu a l'onada que ens ve. En tenc 0 dubtes.
Organitzacions que cuiden, lideratges que facilitin processos més que manar-los, generar espais segurs de participació, reforçar el territori, construir sinergies noves entre nous i vells moviments socials... M'he deixat moltes coses al tinter. Això és segur. Alhora, no cal dir-ho, amb aquest text no he descobert la pólvora. Milers de politòlegs, organitzadors, activistes... han dit el que planteig. Ara bé, esper que aquestes línies que he construït de manera més o menys caòtica serveixin per buidar una mica de coneixement per altres o perquè el lector pugui revisar si les seves experiències apunten al mateix sentit o si cal matisar quelcom. Potser és demanar molt, però sumeu, esmeneu i construïu més coneixement i poder popular per poder fer de les nostres organitzacions forces pel comú. Bé que ho necessitarem aquests anys...