MIQUEL ROSSELLÓ, fundacions Darder-Mascaró
El passat 28 de setembre se compliren vuit anys de la històrica i massiva mobilització de les “camisetes verdes”, un exemple on emmirallar-nos. Si se vol avançar i triomfar en l’objectiu de canvi de societat aquesta mobilització és un exemple de llibre. Tenia un objectiu molt clar que no era un altre que acabar amb el Govern Bauçà, acompanyat d’un seguit de propostes molt assumides tant pels partits polítics d’esquerres com per una part molt important de la societat civil organitzada que anava des de la derogació del TIL, a la defensa del català fins a peticions per la millora de l’educació o contra les retallades. Però també i no manco important, contava amb una estructura organitzativa des de baix, des dels pobles que havien organitzat molt d’actes, reunions i trobades que creaven un cos teòric i crític comú i feren possible la participació massiva a la manifestació, organitzant autocars i altres formes col·lectives de participar-hi.
Les camisetes verdes aconseguiren el seu objectiu i acabaren amb la nefasta etapa Bauzà. Lamentablement aquest bloc polític i social no va ser capaç de mantenir-se. Moltes vegades he sentit dir a distints dirigents socials, com amenaça per les errades del Govern progressista, “haurem de tornar treure les camisetes verdes”. Doncs jo soc dels convençuts que ens cal un moviment com el de les camisetes verdes, no tant sols per criticar i pressionar a les institucions progressistes sempre que faci falta sinó per empènyer junts cap un canvi de model econòmic, ecològic i social.
Hem de ser plenament conscients que el camí cap aquest canvi transformador i profundament radical toparà amb moltes traves. Les primeres, en molt de casos la manca de valentia dels governants, les discrepàncies entre els mateixos partits que governen i també les diferencies d’interessos entre els mateixos components de la societat civil. Però sobre tot ens trobarem amb els interessos de grans poders econòmics internacionals i nacionals que no volen ni sentir parlar dels canvis que nosaltres volem i amb unes institucions autonòmiques que no tenen poder ni polític ni econòmic suficient, per afrontar molts dels canvis que pretenem i que ens obligarà a enfrontar-nos al centralisme i als poders econòmics per avançar i per això se necessita molta força.
Posaré un altre exemple. L’1 d’octubre del 2017 el poble català va fer una de les accions democràtiques i revolucionàries més importats de les viscudes a Europa després de la Segona guerra mundial, el referèndum que tots coneixem i que va suposar mesos de preparació, treball i molta unitat.
Això fou possible per la confluència de tots els partits independentistes i de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Algú dubta que si aquest moviment solament l’hagués encapçalat ERC i Òmnium Cultural, o Junts i l’ANC no hagués tingut l’èxit que va tenir?
Doncs a Mallorca som ja molts els que pensem que amb l’actual model de societat anem de cap a la ruïna. Que necessitem avançar amb un procés de transició cap una nova societat justa, sobirana, sostenible i feminista. I creieu que ho podem aconseguir si les distintes organitzacions social van cada un pel seu costat, defensant els seus interessos sectorials fent ulls clucs a les necessitats globals?. O si els partits polítics d’esquerres pensen més en els seus interessos electorals que amb els interessos generals de la societat?. O si l’esquerra política dona l’esquena a l’esquerra social i viceversa?.
He volgut començar el meu article amb aquestes reflexions que per mi son vertaderes idees força. Sense una societat civil apoderada i mobilitzada no hi ha canvi social possible. A l’igual que sense la unitat de totes les forces de progrés del país. I amb la manca de complicitat entre l’esquerra política i l’esquerra social tampoc.
Sense aquestes línies generals no solament és impossible avançar cap una societat nova sinó que existeix el perill real que el 2023 guanyin les eleccions el PP i VOX, sense cap mena de dubte ferien bo a Bauçà.
Òbviament dins aquest espai ampli i plural de l’esquerra tinc les meves preferències personals tant en allò que fa referència a les organitzacions de la societat civil com als partits polítics.
Em sent plenament identificat amb el sobiranisme d’esquerres. Crec que en el món de la globalització capitalista la resposta més revolucionària a aquest sistema profundament injust i inhumà ve de la conjunció dels ideals de l’esquerra verda, del feminisme i el sobiranisme.
No me vull ni imaginar que la recepta per sortir de la crisi que patim vingui un altre cop de Madrid, de la Unió Europea o dels mercats. No puc oblidar que el disseny del model econòmic que encara patim (la balearització) va ser dissenyat pels interessos de la Dictadura franquista i molt concretament per un jove Ministre de turisme de l’època, Manuel Fraga Iribarne. Vull que Mallorca i les Illes siguin en un futur, esper no molt llunyà, allò que vulguin els seus ciutadans i no els Fons d’inversió estrangers o l’espanyolisme.
Per això vull que MÉS per Mallorca i el més aviat possible, una federació de forces sobiranistes de les Illes, juguin un paper decisiu en el devanir polític i econòmic del País i en conseqüència tingui el millor resultat possible el 2023. I com ara MÉS per Mallorca està embarcada en un procés de primàries, pel que ha aconseguit un nombre d’inscrits superior a les passades eleccions, i d’assemblea congressual, m’atreviré a donar algunes opinions sobre el repte que haurà d’assumir.
En primer lloc cal afrontar aquest repte electoral amb el sentiment d’haver complert bé els objectius que el sobiranisme d’esquerres es marcà el 2015. El sobiranisme a Mallorca, Menorca i Formentera va contribuir, amb un resultats excel·lents, a derrotar a Bauçà i a tornar enrere l’entramat que havia començat a aixecar contra la llengua, la cultura, els serveis públics, l’autogovern i el benestar de la ciutadania.
Però sobretot es comença a treballar en una nova direcció, cap un altre model de desenvolupament. A tall d’exemple i sense voler ser exhaustiu, la llei de Residus, la llei d’Actuació front del canvi climàtic, l’ampliació del Parc Nacional de Cabrera, l’increment d’àrees protegides i de reserves marines (com la defensa de la posidònia), la revisió del Pla Hidrològic, la llei de Ciència, la Renda Social Garantida, la millora de la xarxa dels serveis socials, la millora de l’esforç pressupostari en l’educació i la sanitat, l’impost de turisme sostenible, la regulació del lloguer vacacional en habitatges, aturar els abusos que permetia la Llei Delgado de turisme. Posar en marxa l’Oficina dels Drets Lingüístics..I en aquesta legislatura cal destacar el gran esforç fet en sanitat per combatre la pandèmia i en serveis socials per a minorar els nefastos efectes socials de la pandèmia.
Així mateix el Consell de Menorca amb l’aprofundiment del compromís assolit amb la UNESCO com a illa reserva de la biosfera, dóna una visió holística al conjunt del seu planejament territorial i en les polítiques sectorials. El Consell de Mallorca orienta els seus pressuposts amb unes prioritats de combat front de la crisi de la COVID19, mantén i incrementa a pesar de la crisi el seu compromís en la cultura, incrementa substancialment el suport al municipalisme i juga un paper molt destacat en la defensa del producte local i de l’economia social. El Consell de Formentera segueix amb coherència amb mesures de foment de la sostenibilitat. L’Ajuntament de Palma introdueix projectes potents en el nou planejament urbà, amb una visió integrada de la lluita contra el canvi climàtic, en la promoció de l’economia digital, el foment d’una mobilitat més sostenible, combatre la desigualtat social, la creació dels parcs agraris i la seva relació amb el conjunt de la ciutat... Altres Ajuntaments també van introduint en les seves preocupacions la necessitat de pensar i d’intervenir per a propiciar un desenvolupament sostenible del seu municipi.
Sense cap mena de dubte s’han comés errors i sobre tot queda molt per fer. Cal un fort impuls en al direcció del canvi de model econòmic, començant per un decreixement turístic i per fomentar la diversificació econòmica i prendre consciencià que tot això no se pot fer sense més autogovern i més finançament. Tampoc sense una planificació estratègica i una co-governança amb la societat civil, amb tota, no sols amb les patronals i els sindicats.
Aquest és l’esperit amb el que cal afrontar les properes eleccions, per les que contem amb molt bons precandidats, encara que algun prestigiós periodista no sàpiga qui son els batlles de Deià i Esporles. El primer elegit per majoria absoluta i la segona dues vegades elegida per majoria absoluta i un bagatge de 10 anys de política municipal, és a dir que formen par d’una minoria de batlles i batllesses elegits per majoria absoluta. Així com al Consell amb un altre ex-batlle i actual Conseller de Promoció Econòmica i una ex-vicepresidenta del Govern i actual vicepresidenta del Consell.
I també seria molt important que les forces sobiranistes a les Illes incrementin el treball per ampliar el seu espai electoral. Penso que és bo que les candidatures siguin representatives de tots els sectors i sensibilitats que formen part del partit i si és possible mes enllà.
Per últim dues darrers opinions. MÉS per Mallorca hauria d’esser un abanderat de les relacions i la complicitat entre les entitats socials, el Partit i les Institucions. Ha d’entendre que la força de la societat civil organitzada és imprescindible per avançar i per tombar els murs que ens posen des dels poders reaccionaris i en molt de casos per pressionar en una direcció progressista als propis aliats. Per resoldre contradiccions amb els aliats tan important és la força pròpia, la capacitat de negociar com la força del carrer, generalment aquesta és la més decisiva.
El sobiranisme d’esquerra demostrarà que té clar el paper que ha de jugar la societat civil organitzada i el seu poder quan dediqui bona part del seus recursos humans i materials, a més de la feina institucional, a treballar la complicitat amb el “carrer”.
En conseqüència s’ha de prendre molt seriosament la constitució del Fòrum de la Societat Civil per la reconstrucció de les Illes Balears.
I també, partint de la valoració altament positiva que faig de la tasca del sobiranisme de les Illes als distints governs, sobre tot a partir del 2015, tant a molts Ajuntaments, com als Consells de Mallorca, Menorca i Formentera i al Govern de les Illes, valoració que hem de saber reivindicar, hem de incrementar i continuar aquesta tasca.
Les forces sobiranistes illenques s’han de presentar a les eleccions del 2023 per continuar i incrementar aquesta tasca. Si volem seguir caminant cap a un nou model de País sobirà, feminista, sostenible i just necessitem revalidar els pactes de progrés i tancar qualsevol porta al PP-VOX. Així com ser molt conscients que el paper que han jugat les distintes forces sobiranistes als distints nivells de govern no el pot cobrir les altres dues forces espanyoles en solitari. El sobiranisme és la força del canvi i que posa les persones al centre i no es pot permetre deixar aquestes persones òrfenes de les seves polítiques durant una legislatura amb l’argument que des de l’oposició sumarem més força pel futur.
Som plenament conscient que des de les forces espanyoles no hi ha l’empenta ni la convicció suficient per afrontar el futur. Per això cal que les forces sobiranistes tinguin la major representació possible i que la societat civil organitzada s’apoderi i tingui la força necessària per empènyer en la direcció que toca. Hem començat un camí de transició cap una altra societat que no podem permetre deixar-lo al començament.
Serà un camí difícil, ple de contradiccions, però ara no és el moment de baixar del tren de la governabilitat si l’electorat ens ho permet.