Miquel Rosselló. Fundacions Darder-Mascaró.

L’onze de setembre de 1973, una de les experiències revolucionàries més apassionants, se’n va anar en orris pel cop d’estat perpetrat per l’exèrcit xilè, comandat pel dictador i assassí Augusto Pinochet, amb l’inestimable suport de Henry Kissinger i el Departament d’Estat dels EUA.

Fou un dels fets que em va impactar més a la meva joventut i a molts de joves antifranquistes d’aquells anys. Aquella generació, involucrada apassionadament amb la lluita contra la dictadura franquista, com a totes les anteriors i posteriors estaven marcats per alguns grans fets ocorreguts per aquelles dates que ens feren reflexionar i debatre entre nosaltres infinitat d’hores els pros i contres dels esdeveniments.

Abans del cop d’estat a Xile, al que més endavant em referiré, vàrem seguir amb apassionament, dos fets que marcaren època, amb totes les dificultats que suposava la censura franquista.

Primer fou el maig francès del 1968. Seguíem amb entusiasme aquella explosió revolucionària, nascuda a la Sorbona i al barri llati de París. Una joventut que es rebel·lava contra el consumisme, l’ordre capitalista i la moral conservadora, que va arribar a contagiar a gran part de la societat francesa, fins i tot els sindicats més clàssics acabaren convocant, amb un gran èxit, una vaga general. Experiència que es va traslladar a universitats dels EUA i d’altres països de l’òrbita occidental.

De fet jo vaig començar els meus estudis universitaris aquell any, l’octubre del 1968 i quan el primer dia de posar els peus a la facultat, anava pel passadís, cercant la meva aula, vaig haver de córrer, empès per un gran grup d’estudiants que fugien, dins la mateixa facultat, dels «grisos», que ens volien treure a fora a garrotades. De fet el moviment estudiantil del curs 1968-1969 va estar molt influenciat pel maig francès i fins al mes de gener va viure moltes i potents mobilitzacions. Al començament del 1969 el govern franquista va decretar l’Estat d’excepció i va tancar totes les universitats de l’Estat fins als exàmens de final de curs. Per si algú ho dubtava, per aquelles dates també «Spain is diferent».

Un altre esdeveniment que impactà el jovent d’esquerres i especialment comunista fou l’intent de construir a Txecoslovàquia una experiència de socialisme en llibertat, dirigit ni més ni manco que pel Partit Comunista d’aquest país, liderat per Alexander Dubček. La ciutadania va donar suport entusiàsticament a aquell nou experiment que consistia, ni més ni manco, que unificar llibertat i igualtat.  

Com havia passat a França, que el General de Gaulle, va treure els tancs al carrer per acabar amb la vaga general i el moviment estudiantil, el Pacte de Varsòvia, comandat pels soviètics, va envair  Txecoslovàquia i el socialisme en llibertat va passar a millor vida.

Aprofitaré per contar una anècdota d’aquella època que passà a Palma. Aleshores el periodista i novel·lista Antoni Serra militava al partit comunista de Mallorca i quan es produeix la invasió del Pacte de Varsòvia a Praga, ell va escriure un article a Ultima Hora criticant durament els fets, cosa que va desagradar profundament al Comitè del Partit a Mallorca i el va amonestar per aquella indisciplina. Però volgueren els déus que algunes setmanes posteriors el Comitè Executiu del PCE i la seva Presidenta denunciés públicament la invasió i el Comitè mallorquí es va haver de desdir.

A pesar que aquests dos fets havien deixat palesa la idea  que a occident comandava el capitalisme, liderat pels EUA i a l’altra banda el socialisme així com l’interpretaven els soviètics i per tant ningú es podia sortir d’aquest camp de joc, quan Salvador Allende, va guanyar les eleccions a Xile, liderant la Unitat Popular i amb l’ajuda d’una part de diputats de la Democràcia Cristiana fou elegit President, una part important de l’esquerra va pensar que aquella vegada anava de bo i podríem veure, a la fi, una experiència de socialisme en llibertat.

És veritat que una altra part va continuar pensant que era impossible arribar al socialisme per via pacífica, que així el capitalisme no ho consentiria mai. Les discussions entre les dues posicions eren eternes i en general molt acalorades. Però uns i altres seguirem aquella experiència modèlica de tres anys de govern de la Unitat Popular.

Lamentablement dintre la dreta política i econòmica xilena s’imposaren les idees favorables a un cop d’estat i tingueren el suport, amb l’autoria intel·lectual de la CIA. Un cop d’estat cruent, amb mils de morts, ferits empresonats, torturats, exiliats. Una vertadera tragèdia. No solament s’havia imposat la idea que els poders fàctics, econòmics i militars mai permetrien una experiència de transició pacífica al socialisme, sinó que estaven disposats, per evitar-lo a cometre les més grans crueltats.

A mi em va tocar viure aquells tràgics dies pel poble Xilè a la presó de Jaén. Complia condemna imposada pel Tribunal d’Ordre Públic, el fatídic TOP, per lluitar contra la dictadura. Estàvem sopant els companys presos a una sala rectangular, amb dues taules allargades aquell fatídic 11 de setembre de 1973 i mentre sopàvem ens deixaven veure la TV.  No oblidaré mai quan va sortir a la pantalla Pinochet, vestit de general i amb ulleres de sol anunciant que s’havia constituït una «Junta Militar».

A poc a poc anàvem assabentant-nos de les distintes tragèdies. La mort de Salvador Allende, de Victor Jara, més endavant de Pablo Neruda...

El Partit tenia un amagatall dins la presó per guardar propaganda, llibres, textos i una petita ràdio. Per aquesta escoltàvem la Pirenaica, Radio Espanya Independiente, l'emissora que el PC tenia a Romania i durant els primers dies del cop ens anaven informant del que deia aquest mitjà.

A pesar4  que el cop moral fou enorme, continuaren les discussions entre nosaltres. Els partidaris de la presa del poder per les armes creien que el Govern d’Allende hauria d’haver armat al poble abans del cop.

Amb el meu cas vaig fer una reflexió que m’ha durat tota la vida. El cop d’estat de Pinochet obri una altra lògica militar. Tant en el cas cubà com molts d’altres els enfrontaments es produïen entre els revolucionaris armats amb el que robaven i un exèrcit amb un armament per l’estil. Però Pinochet i després d’aquest tots els cops que hi ha hagut, dóna el cop d’estat pràcticament sense treure un soldat al carrer. Amb artilleria pesada i l’aviació, que bombardeja el palau de la Moneda.  Contra això no se pot confrontar una «guerrilla popular». Ells sempre tindran millor armament i molt més. És una reflexió que ens va servir per aquells anys a consolidar una proposta de via pacífica al socialisme.

Disculpeu aquest article que m’ha sortit més autobiogràfic que sobre el que pretenia al principi. Però no puc deixar de pensar amb una gran alegria, cinquanta anys després de la mort de Salvador Allende i de la derrota de la via xilena al socialisme, que avui Xile té un President jove, d’esquerres i seguidor de Salvador Allende. I vull acabar  amb les darreres paraules del «Compañero Presidente»:  «Sepan ustedes, que mas temprano que tarde de nuevo se abriran las grandes alamedas donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor. Viva el pueblo de Chile»