Algunes lliçons que hauríem d'aprendre del coronavirus

Algunes lliçons que hauríem d'aprendre del coronavirus

Després de poc més de tres mesos d’ençà de l’aparició del coronavirus i tres setmanes de confinament, escoltant notícies diàriament, en general molt dramàtiques i opinions molt diverses, encara no sabem quin serà l’abast de la pandèmia ni molt manco a on arribaran les conseqüències de la crisi econòmica que ens ve damunt, però ja podem extreure algunes lliçons en el terreny social i econòmic de què està passant i començar a cercar vies de solució per l’etapa que està per venir.

Després d’escoltar anys i panys a experts mundials i a les millors universitats del món teoritzant que la iniciativa privada és el motor de la història, que és molt més eficient que l’Administració pública, que per créixer i progressar cal aprimar tot quan es pugui les estructures de les Administracions públiques o que quan hi ha una crisi econòmica potent cal enfortir i donar suport als bancs i a les grans empreses privades i debilitar, o “retallar” per utilitzar un terme que ens és més conegut, les Administracions públiques, ve la pandèmia i ens deixa a tothom clar com l’aigua que la sanitat pública és imprescindible per salvar vides i que si no s’haguessin produït les retallades a la crisi anterior, ara estaríem en molt millors condicions per respondre a la pandèmia i que els països que han rebutjat una sanitat pública com a model, com EUA, la catàstrofe serà impressionant. 

Però el mateix podem dir respecte a altres sectors de la societat, com s’està demostrant a les residències de la tercera edat i als sectors més desvalguts. Sense uns serveis socials forts, qui es farà càrrec d’ells?. I qui es farà càrrec dels milers de treballadors que perdran els llocs de feina, i dels autònoms, de l’economia social i de les petites empreses. La iniciativa privada? És obvi que no. Sense una Administració Pública potent i per tant amb els recursos suficients, i això no s'aconsegueix baixant imposts, no es pot fer front a les grans necessitats de la humanitat.

Una altra “veritat” que també ha quedat amb evidència és la idea centralista que l’Estat és l’eina més eficaç per resoldre els greus problemes de la societat, com ara la pandèmia, enfront de les “institucions menors” autonomies i/o ajuntaments. És lamentable que el Govern central en voler afrontar el problema el primer que va fer és decretar la centralització absoluta de la gestió de la pandèmia. Tan difícil és entendre que era molt millor decretar una “coordinació general”, que respongués a la necessitat d'afrontar conjuntament la solució dels problemes però que contemples les situacions diverses i sobretot, la capacitat de coneixement de la realitat i de gestionar moltes coses que dóna la proximitat. Com s’ha demostrat a l’hora de comprar material mèdic, entre altres molts exemples. En definitiva aplicar el principi de subsidiarietat tan apreciat i alhora tan oblidat per la Unió Europea.

I si ens referim a les nostres Illes, queda palès allò que molts hem predicat des de fa molt de temps, que no podem basar la nostra economia exclusivament en el monocultiu turístic. Si qualque dubte hi havia sobre la necessitat d’afrontar un canvi de model econòmic, la pandèmia l’ha arraconat definitivament. Com tampoc podem continuar sense que se’ns reconegui la nostra insularitat tant a la Unió Europea com a l’Estat. La nostra realitat insular necessita més sobirania. Sobirania alimentàia, sobirania energètica, sobirania sobre les nostres costes, com va demostrar la recent tempesta “Gloria” i òbviament sobirania fiscal.

I aquestes lliçons, com d’altres que puguem anar aprenent, ens han de servir a l’hora de combatre la crisi econòmica que ens espera i de començar la reconstrucció.

No serà fàcil trobar les receptes per afrontar els nous temps que estan per venir, però convé que entre la societat civil i les Administracions públiques comencem a treballar conjuntament, si no volem que s’apliquin les de sempre, aquelles que afavoreixen als més poderosos i deixen pel camí a la majoria de la humanitat.

No m’atrevesc encara a aportar moltes solucions però si vull en primera instància donar la meva modesta opinió en quines són les pràctiques que no podem permetre que es repeteixin i es duguin a la pràctica.

Cal rebutjar qualsevol temptació a caminar cap a un nou autoritarisme. Un Estat fort no és un estat autoritari, és un estat que té el consens més ampli de la seva societat. Passa a primeríssim pla, segons la meva opinió, la defensa i revalorització dels valors republicans amb el seu més ampli sentit. Per meteu-me que aprofiti per dir una altre cop que la monarquia és un anacronisme inútil i irrellevant.

La reconstrucció ha de venir de la mà de la més amplia democràcia i això implica promoure els més amplis consensos entre la societat civil i les Administracions.

Hem de desterrar definitivament la idea que l’estat, la política, el comú i col·lectiu s’ha de mirar amb prevenció. Que l’eficiència i l’eficàcia l’hem de cercar a la iniciativa privada. Això pressuposa donar suport prioritari a les Administracions públiques, sanitat, educació, serveis socials..., però també revalorar les iniciatives col·lectives com l’economia social, solidària, l’economia local, el cooperativisme en general.

Si realment volem que les lliçons d’aquesta pandèmia ens serveixin per sortir de la situació que ens trobem i que empitjorarà, amb una perspectiva progressista i democràtica no podem abordar-la obviant o subvalorant al 50% de la població, és a dir les dones. Si algú tenia dubtes que el feminisme ha arribat amb força i per quedar-se ara és evident. No es pot afrontar cap proposta de futur sense una perspectiva feminista. El paper actiu de les dones a l'hora d’afrontar propostes i solucions serà la prova de foc per saber si anem o no pel bon camí.

I per descomptat el menyspreu a les teories sobre el canvi climàtic i la creença que pot créixer a pesar o fins i tot en contra de la natura, ha d’acabar al bagul dels mals records. No se pot seguir tolerant ni la confrontació teòrica ni la inacció de les instàncies internacionals i/o nacional front al canvi climàtic. Cap mesura i dic cap, per afrontar el futur pot entrar en contradicció amb la natura ni deixar de contemplar la lluita contra el canvi climàtic.

I a les nostres Illes hem d’entrar a fons en el debat i les solucions per afrontar un canvi de model econòmic que no deixi desprotegit a les persones ni a la natura. Que abordi la diversificació econòmica, un nou model energètic i de mobilitat, la importància que li pertoca a R+D, a l’agricultura i l’alimentació en general i revalori l’economia social i local. I per això caldrà més sobirania i molt especialment la sobirania fiscal. 


 

comentaris