Miquel Rosselló. Fundacions Darder Mascaró.
Quan les enquestes comencen a donar un avantatge, en molt de casos significatiu, al PP per sobre del PSOE, a Feijoo li ha faltat temps per tornar a defensar la idea que el candidat més votat hauria de ser nomenat President, amb l’aplaudiment entusiasta de Felipe Gonzalez.
És evident que el PP, una part important de les «velles glòries» del PSOE i alguns dels seus «barons» i bona part de l’establisment li encantaria recuperar el bipartidisme, feliçment derrotat pel 15M i el procés català. Però els costa entendre que això és molt difícil.
Per començar, perquè VOX no en vol sentir ni parlar. Tots sabem que aquest partit neix del PP i té els mateixos orígens. Però ens equivocaríem i molt si consideréssim VOX un xotet de cordeta del PP. VOX té una ideologia clara i definida, neoliberal i autoritària fins al neofeixisme. VOX sap que necessita al PP per governar amb ell, però sobretot per influir en les seves polítiques. Com va dir, sense complexos, la portaveu de VOX al nostre Parlament «és molt millor influir en el programa que un parell de Conselleries». VOX necessita al PP i aquest a VOX, però no vol el bipartidisme i quan hi ha un debat bipartidista, com el d’avui de ATresMedia, el seu quefe, Abascal, escaina tot el que pot.
El PP forma part d’una família política europea, el Partit Popular Europeu, PPE, mentre el patriota espanyol VOX està enquadrat dins l’extrema dreta europea i internacional, des del nordamericà Banon, als polonesos, hongaresos i molt d’altres. La seva ideologia no la decideix el PP, ni cap altre interès espanyol. Està subordinada a la família neofeixista en l'àmbit internacional. La seva missió no és aconseguir participar en els governs del PP, sinó influir ideològicament en el PP, com fan tots els seus companys als respectius països.
I sobretot, per què continuen veient a Espanya com una unitat i això tant si els agrada com sinó, no és així. Catalunya i el País Basc sempre han tingut una realitat sociològica ben diferent que s’ha expressat en mapes electorals totalment diferents de l’espanyol.
El fet és que si el PP vol presidir el Govern de l’Estat espanyol, necessita majoria absoluta amb VOX. Per què no pot esperar cap vot de la perifèria sobiranista ni de dretes ni d’esquerres.
I si el PSOE vol nomenar president a Pedro Sánchez, primer ha de pactar amb SUMAR, que ja no és el mateix que abans Unidas Podemos, però probablement no li bastarà i haurà de negociar amb ERC, EHBildu o BNG, o amb PNB i/o Junts per Catalunya,
Sembla mentida que des de fa segles l’Estat espanyol sempre topa amb una mateixa pedra. El model territorial. Ni el liberalisme de les Corts de Cadis va aconseguir instaurar un estat unitari, ni la Primera República, un estat federal i des d’aleshores s’ha intentat tot, fins i tot resoldre el problema amb una Dictadura de quaranta anys i estem a aquestes.
Les posicions jacobines de l’esquerra espanyola per una banda, les posicions independentistes d’un ampli sector del sobiranisme basc, català i gallec per una altra, i els plantejaments federals o millor dit confederals d’un altre sector del sobiranisme fa per ara difícil arribar a consensos en aquest tema.
Però la dreta encara ho té pitjor. El PP defensa l’estat de les autonomies, encara que amb totes les retallades possibles. I Feijoo no deixa de despotricar d’EHBildu i demana modificar el codi penal per tornar a Catalunya el delicte de sedició, és a dir continuar per la via de la repressió contra l’independentisme català. Mentre VOX és obertament «anticonstitucional» i propugna l’eliminació de l’estat de les autonomies directament i mentrestant il·legalitzar els «separatistes i els comunistes».
Les dues posicions són irreconciliables, però si han de pactar, hi ha camí per córrer junts. Perseguir el català, l’euskera i el gallec. Reduir competències a les autonomies. Ofegar-les econòmicament. Il·legalitzar els partits sobiranistes o una part d’aquests...
El fet és que encara que el PP i el PSOE passin de puntetes davant les possibles solucions al «problema territorial», els sobiranistes el treguin de tant en tant a rotllo i VOX l’aboca a totes en el debat, el model territorial és una de les grans assignatures que tenim sobre la taula i que si dia 23 de juliol guanya la dreta i la ultradreta no farà més que empitjorar. Fins i tot seria possible que si la dreta no tregui majoria absoluta, es podria convertir amb un element que fes impossible elegir President i s’haguessin de repetir eleccions, no seria la primera vegada.
L’altre dia el cap de llista d’ERC, Gabriel Rufian deia que havia tingut un somni, que guanyava el PPVOX i començava a fer el que he dit un poc abans que podria fer.
Seria molt irresponsable obviar aquest somni de Rufián, però per acabar el meu article amb un to un poc més positiu vull contar-vos el somni que he tingut jo, no sé si dormint o despert. Que el PP i VOX no treuen majoria absoluta i el PSOE rep l’encàrrec de la Presidenta del Parlament de preparar aliances per una investidura. I es trobi amb un ampli grup de diputats i diputades de SUMAR, entre els quals hi hagués els de les Illes que demostrés que creu fermament amb un estat plurinacional i plurilingüe i que està disposat a actuar, com fins ara no ha fet mai l’esquerra espanyola acceptant la confederalitat en el funcionament del seu grup. Així com un grup parlamentari d’ERC, un de EHBildu i diversos diputats del BNG.
Però no us enganeu, un d’aquests dos somnis es farà realitat. No hi ha termes mitjans. O PP i VOX inicien una ofensiva sense precedents contra les nacions sense estat i altres territoris de l’Estat espanyol, per cert, oblidau-vos que per molt repressius i violents que siguin mai arribaran a la Dictadura franquista i aquí estem. O un bloc democràtic entre l’esquerra espanyola, els sobiranismes d’esquerres i els nacionalismes de dretes comencen a cercar solucions pel camí del diàleg.