Ara sí, referèndum!

Juan Carlos I vos saluda
Juan Carlos I vos saluda

Un altre Borbó que abandona Espanya com la majoria dels reis del seu llinatge. Una dada que no ens hauria de deixar indiferents i molt manco als defensors de la Monarquia. Per què si el Rei no ho és per la gràcia de Déu, cosa que ja fa molts d’anys que ningú defensa, l’únic argument a favor de la monarquia és la necessitat de comptar amb una institució que doni estabilitat a l’Estat.

Bastaria fer un petit repàs a la història moderna i contemporània d’Espanya per concloure que als Borbons se li poden atribuir molts de defectes i algunes virtuts però cap d’ells seria donar estabilitat a l’Estat.

Isabel II i la Gloriosa, Alfons XII i la primera República, Alfons XIII i la Dictadura de Primo de Rivera primer i la segona República després. Joan Carles I aconsegueix donar estabilitat algunes dècades al règim del 78, però per la brutal corrupció i el seu mal cap dilapida tot el patrimoni polític acumulat i deixa al seu successor al peu dels cavalls. I ara Felip VI que davant el conflicte polític més greu de l’Estat espanyol des de la caiguda del franquisme, el contenciós territorial amb Catalunya, és incapaç de mostrar una postura dialogant i deixa clar que és el cap de les forces polítiques i militars que sustenten el règim del 78.

Sincerament, algú pot creure que davant les greus assignatures que té pendent l’Estat espanyol l’actual monarquia és sinònim d’estabilitat? I no em refereixo a la crisi sanitària i les conseqüències socials i econòmiques d'aquesta, ni tampoc a la gravetat del canvi climàtic, que també. Sinó al total esgotament dels pilars del règim del 78 que li donaren estabilitat durant diverses dècades però que ara no s’aguanten de cap de les maneres. Començant per la monarquia que sense renovar un consens majoritari de la ciutadania no s’aguanta, continuant amb la necessitat de renovar un pacte territorial que requereix diàleg i negociació si es vol una sortida democràtica a la situació actual, com noves formes de governança més participatives i democràtiques.

Es miri per on es miri la monarquia que representa Felip VI davant aquest panorama solament es pot decantar per encapçalar un dels binomis que té la cruïlla que viu l’Estat. I em refereixo a encapçalar el bloc de les forces reaccionàries que aposten per una Espanya autoritària, centralista i en mans dels grans poders econòmics de sempre.

Òbviament Felip VI tindria una altra sortida que seria demanar a la ciutadania si el volen de Rei o no. I com que jo sóc republicà no li vull donar idees no sigui que amb una actitud valenta, d’aquestes que encara no es coneixen a la història dels borbons, convoques un referèndum i el guanyes.

Però allò que encara resulta esperpèntic és veure a Pedro Sánchez i al PSOE apuntalant la monarquia. No se n’adona que a pesar de tot el que fa per defensar la monarquia, la dreta l’acusa de tot el contrari? Quan despertarà del somni de la transició i descobrirà que els anys han passat, que la realitat que vivim ara ha canviat substancialment?

Hi ha un bloc conservador polític, judicial, econòmic que no vol canvis en el règim del 78. Vol la monarquia com és ara, és a dir sense consultar al poble. Vol una Espanya més centralista, no li agrada ni tan sols l’actual estat de les autonomies, vol poder polític, militar i econòmic per impedir que cercant solucions a la crisi algú se li ocorri llevar-los privilegis.

Per tant és necessari més que mai un nou Pacte de Sant Sebastià, que com el que es va signar l’any 30 del segle passat aposti per més democràcia. És a dir, tornar la capacitat de decidir a la ciutadania en les qüestions més importants que coincideixen amb les assignatures que quedaren pendents a la transició de la dictadura a la democràcia. La ciutadania ha de decidir quin model d’estat vol, si monarquia a república i els distints pobles que componen avui l’Estat espanyol han de decidir si volen conformar un únic estat i com ha de funcionar aquest o si no ho volen.

Ja estic escoltant les veus de les persones que quan llegeixin aquest article diran que tot això que dic és un disbarat. Que amb la crisi sanitària, econòmica i social que tenim a sobre no podem posar més pressió a la societat.

Però els hi he de donar una mala notícia. No sóc jo qui posa més pressió. No sóc jo qui marca el calendari. L’agenda política espanyola té vida pròpia, ens agradi o no ens agradi.

I si no, passeu revista als fets dels darrers temps. El bipartidisme, que a alguns ens ha portat de cap anys i anys, ja és història, acabada de confirmar per les darreres eleccions a Galícia i País Basc. La negociació entre els Governs català i l’espanyol o avança o es carrega el mateix Govern estatal actual. I les declaracions patètiques llevant importància a la sortida d’Espanya de Joan Carles I, fan riure. Veure al President del Govern parlant d’un problema familiar i privat, que els fets del pare no afecten el fill i altres frivolitats per l’estil, mentre la notícia és portada de tots els mitjans de comunicació a escala planetària, és esperpèntic. 

Ens agradi o no la crisi del règim del 78 la tenim sobre la taula igual que la sanitària i social i agafem el toro per les banyes o ens agafarà el toro a nosaltres.

Per això necessitem també que l’esquerra i les forces democràtiques s’espavilin. El PSOE ha de saber de quin cantó està. Podemos ha de decidir si pot fer polítiques econòmiques i socials progressistes des del Govern i alhora mira cap a un altre cantó quan es parla de monarquia o de problema territorial. Les forces sobiranistes d’esquerres han d’aclarir d’una vegada per totes si calen seriosos esforços per coordinar estratègies entre elles o no.

Des de la meva modèstia volia aportar dues propostes per l’esquerra sobiranista. Per una part hauríem de preparar conjuntament una forta campanya a favor d’un referèndum sobre monarquia o república. Sense deixar d’aprofitar l’avinentesa per criticar durament la monarquia i apostar per la república, crec que la defensa d’un referèndum és un element més desestabilitzador per les forces del règim i que interpel·la directament al PSOE i a Podemos i molt especialment als seus militants.

I per una altra, crec que ha arribat el moment d’encetar de forma clara i oberta entre les forces sobiranistes d’esquerres si hem d’establir una estratègia comuna d’atac al règim del 78, crec que sí i apostaria per començar a treballar per un nou pacte de Sant Sebastià. 


 

Comentaris