Miquel Rosselló, Fundacions Darder Mascaró

Durant molts d’anys, quan es volia parlar del model turístic de les nostres Illes Balears tant a Mallorca com a fora Mallorca, es referien a la «balearització». El nostre model turístic en els anys 70, 80 i 90 del passat segle tenia unes característiques pròpies i fins i tot un nom propi i era vist amb enveja i elogis a tota Europa i bona part del món.

Si bé és cert que alguns intel·lectuals i empresaris importants de les tres primeres dècades del segle XX veren en allò que anomenà en Miquel dels Sants Oliver, « la industria de los visitantes» un gran futur per la nostra terra, però no ho és menys que no pensaven en aquells moments, en allò que fou anys després la «balearització», de la qual els pioners dels darrers anys cinquanta, una bona part de la població d’aquells anys i les elits madrilenyes, n’estaven tan orgullosos.

Estem parlant del turisme de masses, de sol i platja, destinació perfecta per  a la classe obrera europea  que començava a gaudir dels beneficis de l’estat del benestar i oblidar-se de la tragèdia de la segona Guerra mundial.

Aquesta activitat econòmica va néixer baix l’impuls i el total suport de la Dictadura franquista, quan el Règim va abandonar la política d’autarquia, decidit a obrir-se, econòmicament, al món.

Eren els anys en què milers i milers d’espanyols pobres emigraven a Europa i enviaven a casa seva doblers a rompre. Però no li bastava al Règim, calia impulsar fons de riquesa pròpia i quina millor que el turisme?

Mallorca i Eivissa es convertiren  en els primers espais a experimentar aquest nou model econòmic. Mentre Menorca va tenir la sort de comptar amb un empresariat i una ciutadania que valorava molt el seu model econòmic diversificat,  i durant tots aquells primers anys es va mantenir al marge de la «nova febre de l’or» que va fer embogir les seves illes germanes.

Les condicions per posar la nova maquinària en marxa eren immillorables. Bona part dels empresaris que al final dels anys cinquanta i principis dels seixanta es decidiren a implicar-se en el turisme s’havien enriquit en les dècades de la postguerra, fent negocis «legítims», mentre la població majoritàriament passava fam, i altres no tan legítims com gràcies a l’estraperlo o el contrabando. Tenien, doncs, resolta l’acumulació inicial de capital necessària per envestir noves aventures econòmiques i necessitaven noves oportunitats on invertir.

Cal aclarir, en defensa dels pioners, que també calia una visió nítida de futur i un grau important d'audàcia que no tots varen tenir. Basta recordar que en Verga, en Joan March Ordinas,  un vertader campió dels negocis, va morir el 1962 pensant que el turisme era una quimera de quatre esbojarrats i que mai tindria futur.

La mà d’obra necessària, primer per construir la planta hotelera i després per fer-la produir no va ser cap impediment.

Per això teníem una Dictadura, que des del primer moment es va posar al servei de tan patriòtica tasca. Primer desviant emigrants andalusos, extremenys i/o murcians ,de destinacions a Europa per portar-los a les Illes. I segon, garantint que treballarien tant a la construcció com a hoteleria, amb sous de misèria, en condicions d’habitatge infames i en problemes de tota mena, sanitaris, escolars,  i altres.

Sí, per això hi havia  la Dictadura que garantia que no hi hagués dret de vaga, llibertat per formar sindicats, manca de llibertat d’expressió i associació. Si a pesar d’aquestes condicions algú es desmarcava,  garrotades de la Guàrdia Civil o dels grisos, detencions i si feia falta al «Tribunal de Orden Público».

I a més, per si mancava alguna condició favorable, es podien construir els hotels on els donés la gana per qui els construïa. A primera línia de mar, destrossant un pinar, desviant un camí o una carretera si feia nosa. Les normes urbanístiques eren quasi inexistents i si en darrer extrem calia,  es botaven i tots tranquils. A Mallorca, ens hem d’alegrar, que hi havia una protecció significativa a la Serra de Tramuntana des de feia anys i que Cabrera era de l’exèrcit.

La legalització dels sindicats i els drets laborals no veren la llum fins després d’aprovar la Constitució, al final de 1978 i la lluita sindical per fer respectar els drets ja reconeguts legalment,  no fou un camí de roses i costà molt de temps. Els Ajuntaments foren franquistes fins a mitjans del 1979. Fins ben entrada l’Autonomia el 1983, no vérem una llei d’Espais naturals o les primeres normes reguladores del turisme, amb el conseller Cladera.

Convé no oblidar, ara que el debat del present i futur del nostre model turístic està sobre la taula, d’on venim. Les bases de la «balearització» es varen construir durant uns vint anys, sobre les esquenes i l’explotació de la classe treballadora, sobre una destrucció salvatge del nostre medi ambient i baix la vigilància de la Dictadura franquista.

Aquest és un «pecat original» del qual no ens podrem desprendre mai i pel qual, cap dels que es beneficiaren impúdicament, enriquint-se fins a extrems insospitats, encara és l’hora que reconeguin públicament, que si és veritat que aixecaren un model econòmic que va canviar la cara de les nostres Illes, no és menys veritat que fou aprofitant-se de la Dictadura, de l’explotació dels treballadors i treballadores i de la depredació del nostre territori.