Miquel Rosselló, Fundacions Darder Mascaró
La cimera de l’OTAN a Madrid ha suposat una extraordinària escenificació de la posada de llarg d’una nova fase del nou ordre mundial.
Pels que vàrem pensar que la desaparició del Pacte de Varsòvia, d’infaust record per les seves intervencions a Hongria, Txecoslovàquia o Afganistan i moltes altres, havia de suposar també la desaparició de l’OTAN i passar d’un ordre mundial bipolar a un altre multipolar a on havíem de prendre força i protagonisme la Unió Europea com a projecte federal dels pobles i sobretot l’ONU com a òrgan amb autoritat per promoure la pau mundial i la resolució dels conflictes per la via de la negociació i el diàleg, pels que pensàrem així, la cimera de Madrid ha suposat una nova i greu decepció.
Després que l’enfortiment de la Xina i el creixement dels postulats imperialistes de Putin i Rússia, (deixarem per un altre article les causes que provoquen aquest darrer fet) els EUA i els grans poders econòmics vinculats a la poderosíssima indústria armamentista ja tenien l’excusa per tornar als anys de la guerra freda. Un món dividit en dos blocs, un autoritari i l’altre democràtic.
És igual que entre el bloc democràtic hi hagi Hongria, Polònia, Turquia i mantingui excel·lents relacions amb els Emirats Àrabs, Israel i altres “perles de la democràcia” o que el bloc autoritari mantingui bones relacions amb Sud-àfrica, Veneçuela i amb les més recents democràcies de Llatinoamèrica.
Una vegada més l’ONU ha quedat amb les mans fermades per les grans potències amb dret a vet per negociar la pau a Ucraïna, a pesar de les posicions sàvies i sensates del seu Secretari General.
I què dir de la Unió Europea incapaç amb els seus anys d’història de tenir una política comuna de seguretat, de relacions internacionals pròpies i molt manco de crear un exèrcit propi que no depengui jeràrquicament de l’OTAN?
Els patètics intents de negociació encapçalats pels responsables d’Alemanya, Itàlia i França, mentre els “demòcrates d’EUA” atiaven tot el que podien el foc de la guerra, han quedat per a la història.
Si la Unió Europea no té capacitat ni tan sols de promoure unes negociacions de pau, sense mirar als EUA, el projecte democràtic d’Europa està, com a mínim, ferit. ¿Què ha de passar perquè la UE entengui que no podem seguir suportant que els EUA estiguin disposats a encetar guerres, sempre enfora de les seves fronteres i els europeus ens hem de subordinar en ares a ”la democràcia i les llibertats”?
De veritat els europeus ens hem de deixar donar lliçons de democràcia pels EUA?!Hem de deixar de comprar gas i petroli a Rússia encara que això ens aboqui a una inflació insuportable. Tranquils que els EUA ens l’enviaran amb vaixell si és més car, mala sort, bé ho val lluitar pel “món lliure”!
Qui paga els plats romputs d’aquest viratge a escala mundial per començar és l’ONU i la UE. Però això no acaba aquí.
La cimera de l’OTAN ha decretat, amb la connivència de tots els assistents per unanimitat, que els enemics del “món lliure” són Rússia, lògicament, la Xina i curiosament una part d’Àfrica. Suposem que Rússia pel seu afany imperialista, la Xina perquè a més de no tenir un règim democràtic s’ha atrevit a disputar el lideratge dels EUA en l’economia mundial i Àfrica per què no han entès que no poden continuar enviant immigrants al món lliure.
Sorprenentment per combatre tot això, que sense dubte són raons objectives, podrien haver decidit per exemple, democratitzar l’ONU i combatre l’hegemonia mundial pel combat d’idees, enfortir política, econòmicament i militarment a la UE per barrar el pas a Rússia. I per combatre el perill de la terrorífica immigració africana, dedicar tota o part important del pressupost militar de l’OTAN al desenvolupament econòmic i social del continent africà.
Però no. Han decidit tres coses molt importants: més OTAN, més armament i més pressupost militar
És a dir subordinació militar i estratègica als EUA i pagar la factura. Que òbviament no sortirà de la butxaca dels oligarques de cada país sinó dels imposts dels ciutadans i per tant més pressupost militar suposa menys pressupost per sanitat, educació i polítiques socials.
Però el nostre President, del Govern més progressista d’Espanya, no li ha bastat i ha regalat al President Biden l’increment de dos vaixells de guerra a la base militar de Rota.
Però enfortir l’OTAN també ha suposat incorporar a Suècia i Finlàndia al club. És igual si això suposa deixar a la cuneta i als peus dels cavalls de Turquia al poble kurd.
Però ja se sap, són contradiccions i efectes col·laterals com se sol dir. Turquia, que té les presons plenes de presos polítics i els seus armaris de morts i represaliats és més important per al ”món lliure” que el poble kurd que a pesar de la guerra i la total repressió turca practica fórmules democràtiques inèdites al nostre món.
Que es quedin els kurds pel camí, és igual, quin temps fa que hem deixat als sahrauís i/o els palestins? Són Raons d’Estat...I si no, li demaneu a Pedro Sanchez que s’ha doctorat darrerament en trair als sahrauís i massacrar immigrants a la frontera de Melilla.
Però, si em permeteu, per acabar aquest article, volia expressar que la decepció més gran que m’ha suposat aquesta cimera de Madrid ha estat veure passejar-se com a “Pedro por su casa” a significatius dirigents de la socialdemocràcia mundial, tractant-se d’igual a igual, amb Erdogan, Urban i altres que seria el mateix que Salvini, Abascal o Le Pen.
I encara m’ha acabat de destrossar, comprovar que tot això passava sense grans ni petites manifestacions de repulsa.
Una vegada més tenia raó aquell oligarca americà, quan deia que: «efectivament que hi ha lluita de classes al món, i la meva és la que està guanyant».