Miquel Rosselló. Fundacions Darder-Mascaró.

El 23 de juliol se celebraren a l’Estat espanyol unes eleccions generals que ja tenien un petit grau d’anomalia, s’havien de celebrar a finals d’any, però després d’un resultat molt negatiu el mes de maig per a les esquerres espanyoles i algunes forces sobiranistes, el President Pedro Sánchez va decidir avançar-les, pensant que així els resultats serien millor per al PSOE.

El resultat d’aquestes eleccions, com repeteixen fins l'avorriment, els membres del Partit Popular, va donar al seu partit com el més votat. Però poc va durar l'alegria a la dreta per que la suma dels diputats del PP i de VOX no era suficient per que el seu candidat fos elegit President i en conseqüència formar Govern.

Ara comença una nova ronda de negociacions amb el nou candidat designat pel Rei que té fins dia 27 de novembre per ésser elegit i formar el seu Govern. Si ho aconsegueix tindrem un nou govern progressista, la qual cosa en sí ja és una bona noticia, però sense oblidar totes les dificultats que tindrà. No és el mateix tenir capacitat de formar un Govern, que governar amb ell quatre anys. I si no ho aconsegueix caldrà repetir eleccions el mes de gener.

Si això passés no hem d’oblidar que seria la tercer vegada en els darrers anys que s’haurien de convocar noves eleccions per manca de majories sòlides.

Ningú pot amagar que a l’Estat espanyol patim una forta inestabilitat política, cosa que durant les primeres dècades de la democràcia era impensable. Recordo quan a Itàlia era molt difícil que un govern durés mesos. Els comentaristes polítics i els dirigents dels principals partits s’omplien la boca de presumir d’estabilitat i ridiculitzar els polítics italians. 

Les primeres dècades de la nova democràcia espanyola els partits del bipartidisme, PP i PSOE, tenien un pacte d’estat per mantenir viva la Constitució del 1978 i garantir el que fes falta per que els pilars de la mateixa, Monarquia, bipartidisme, Estat de les autonomies i l’estabilitat de les forces que mantenien l’Estat, - serveis de seguretat, justícia, el poder dels mitjans de comunicació- i amagar las clavegueres si feia falta. I si les coses se complicaven sempre tenien el suport de les dretes «nacionalistes» CIU i PNB.

I això passava per tapar totes les malifetes del Rei «campetxano», que com després s’ha anant demostrant no eren poques.. La guerra bruta contra el terrorisme, des del «Batallon vasco-español» als GAL».La llei de partits que va permetre la il·legalització de l’esquerra abertzale o la permanència de Otegui i els seus companys set anys a la presó, exonerat després per la justícia europea. L’inici de fortes polítiques de centralització. L’aplicació del 155 a Catalunya, encara que això ja és posterior i un llarg etcètera.

Però això ja és història, quan Aznar parlava català «en la intimidad». Ara tenim un Rei emèrit que ha passat d’esser l’heroi de la democràcia a estar absolutament desprestigiat i ser el perill més gran per la monarquia. El seu fill, l’actual Rei Felip VI des del 3 d’octubre del 2017 ha perdut tota la capacitat de intermediar dins l’actual societat espanyola.

El 15M, el sorgiment de noves formacions polítiques, el vot de censura contra Rajoy i la crisi provocada dins el PSOE entre altres coses, han enviat el bipartidisme al bagul dels records.

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, el procés català, la caducitat del model de finançament autonòmic, el creixement de les forces sobiranistes d’esquerres, els canvis dintre la dreta basca i especialment la catalana i la crítica desaforada de VOX i bona part del PP a l’Estat de les autonomies han dinamitat el poc consens territorial que encara quedava.

Si a tot això hi afegim la greu manca de consens en torn al canvi climàtic i el creixement ideològic de l’extrema dreta, sense oblidar les dificultats que té la Unió Europea per consolidar-se. El problema que té Espanya no és qui serà el President o quin número de diputats se necessita per aconseguir una estructura política que garanteixi la estabilitat, ni tant sols si la amnistia és un bon instrument o no.

Cal decidir entre tothom un nou model de convivència i de construcció territorial, un nou procés constituent, acceptant les diversitats de tot tipus, de classe, de nacionalitats, de gènere...

És obvi que el règim del 78 està totalment esgotat i necessitem un altre model de societat i això requeriria de l’aportació de tothom, sense vetar a ningú i a una nova societat,  solament es pot avançar de dues maneres amb el diàleg o amb violència. El món en el que vivim ens demostra diàriament que la violència solament comporta més desgracies i cap solució.

El diàleg tampoc acaba de funcionar en molts de casos, però prefereixo pensar que cal apostar per aquesta sortida.