L’any 2020 el recordarem com aquell que patírem una pandèmia mundial de conseqüències sanitàries nefastes i que va empènyer a la humanitat a una crisi econòmica i social sense precedents. Alguns encara cercaran les causes de tantes desventures amb el destí, el càstig diví, els astres.... Altres sabem que el causant cal cercar-lo amb un sistema econòmic basat en l’adquisició del màxim benefici, espoliant la natura i a les persones, que té un nom prou conegut: el capitalisme.
Però al regne d’Espanya, per si tot això no era suficient, cal afegir una duríssima agudització de l’ofensiva contra la democràcia. Una contrareforma autoritària en tota regla impulsada pels sectors neofranquistes.
Seguint la trajectòria de Trump als EUA que aprofita les seves darreres setmanes a la Casa Blanca per desprestigiar i atacar la democràcia del seu país, aquí VOX i el PP van pel mateix camí. Incrementant els atacs i desqualificacions a un Govern que ells anomenen “social comunista” i que és fruit de la voluntat popular. Demonitzant el sobiranisme i l’independentisme, qüestionant els drets de les dones o dels immigrants, qualificant la nova llei d’educació d’autoritària i un perill per la pervivència del castellà.
En aquesta darrera croada contra la nova llei d’educació troben l’aliança d’importants sectors de l’Església Catòlica, fins i tot alguns que no ens ho pensàvem mai, que quan els toquen els seus poders polític i econòmic a través de l’educació privada i concertada s’obliden de les ensenyances del Papa Francesc i sembla que enyorin el nacionalcatolicisme.
Els que visquérem els primers anys de la democràcia ens recordem perfectament d’allò que anomenàvem “renou de sabres” que no era una altra cosa que la voluntat decidida d’una bona part de l’exèrcit que continuava sent obertament franquista, d’incidir en la marxa de la democràcia recentment estrenada i fer-la descarrilar dels seus objectius més progressistes i democràtics.
Doncs bé, anys després aquest “renou de sabres” torna a estar al dia. Si no ¿què són els distints manifests contra la democràcia, alguns parlant fins i tot d’afusellaments, signats per militars jubilats, molt d’ells d’alta graduació?. És veritat que són militars a la reserva, com també ho són tots els alts càrrecs militars que figuren a les llistes i llocs de responsabilitat a VOX. Però se miri com se miri, això reflecteix un greu estat d’ànim dins l’exèrcit a pesar de la patètica intervenció de la Ministra de Defensa al Parlament en contestació a la preocupació que per aquest tema expressava eldiputat Gabriel Rufián. I per si algú no en té prou, ¿què dir de la notícia que va donar la TVE l’altre dia sobre una festa de soldats dins una caserna militar cantant cançons de la “División azul” i saludant amb el braç amb alt?
Si aquests moviments dins els voltants de l’exèrcit són molt greus, més ho és tot allò que està passant a la Judicatura. Solament dins aquest darrer mes, i possiblement m’oblido d’altres exemples, un tribunal a Madrid condemna a més de quatre anys de presó al jove Daniel Gallardo pel delicte de manifestar-se a favor del dret del poble català a la seva independència. Comprenc que per determinades mentalitats mobilitzar-se a Catalunya per aquests motius és punible, però fer-ho a Madrid és del tot inacceptable.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, un parell de dies després que el Congrés dels Diputats aprova una llei d’educació que legitima la immersió lingüística, condemna a la Generalitat catalana a impartir un 25% de l’educació en castellà.
Mentrestant, el Tribunal Suprem revoca la decisió dels jutges de vigilància penitenciària que havien concedit el tercer grau als presos polítics catalans i fins i tot el benefici que aquesta autoritat els havia concedit de fer ús de l’article 100 del reglament penitenciari per poder treballar unes hores fora de la presó. Un descarat acarnissament que contrasta amb la concessió del tercer grau al corrupte Rodrigo Rato.
La cosa puja de to quan el Tribunal Suprem després d’haver condemnat a Arnaldo Otegui a set anys de presó, que va complir íntegrament i que el Tribunal de Justícia d’Estrasburg declarés el judici nul, ara el vol tornar a jutjar. Una actitud que des del punt de vista del prestigiós jurista Javier Pérez Royo és del tot inadmissible.
L’esmentat Tribunal ja va trobar motius més que suficients, fa més d’una dècada, per condemnar a Otegui i els seus companys a una dura condemna de set anys de presó. Suposo que trobaren en aquell moment imperdonable, que Otegui s’hagués dedicat amb tota la seva força a pilotar un procés de transició dins l’esquerra abertzale de donar suport al terrorisme a apostar per la lluita democràtica i pacífica. Però si no va caure gens bé que l’esquerra abertzale es convertís amb una força homologable a qualsevol altra democràtica, s’ha considerat totalment inacceptable que doni suport al Govern d’Espanya i l’hi aprovi els seus pressuposts... Ja n'hi ha prou!
A Sud-àfrica varen fer President a Nelson Mandela que anys abans havia fet el mateix que Otegui aquí, i fins i tot li donaren el Nobel de la Pau. Si un tingués mals i perversos pensaments podria arribar a pensar que alguns s’han enfadat molt amb la desaparició d’ETA.
Però la cirereta del pastís és el constant torcebraç que el Consell del Poder Judicial fa amb el Govern democràticament elegit per la ciutadania. Es manté dos anys després d'haver caducat el seu període i segueix anomenant jutges, un mes síi un altre també i mantenint una actitud desafiant. Semblaria que al President del Consell del Poder Judicial, que també ho és del Suprem solament li manca accedir a la Presidència del Govern. Possiblement alguns estarien encantats.
I tot això està passant mentre el Rei Felip VI no diu ni piu. Per si algú no ha captat la congruència entre el títol d’aquest article i tots els subjectes que fins ara he anat enumerant els donaré una pista. Segons la meva modesta opinió aquests són els subjectes de la contrareforma autoritària que dóna nom a l’article.
Per acabar em permetreu una petita reflexió. Soc dels que estic convençut que el cop d’estat del 23F va triomfar. No òbviament el que tenien dins el cap Tejero o Milans del Bosch, que ja s’imaginaven tots els alumnes de les escoles del país cantant el cara al sol abans de començar les classes. Però si dels que pretenien frenar la deriva democràtica i descentralitzadora que prenia la situació. Després del cop d’estat es va aprovar la LOAPA i es va acabar qualsevol temptació de continuar descentralitzant el poder i molt manco d’obrir un camí tímidament federalitzant. Espanya va entrar a l’OTAN i va acceptar totes les condicions que li va imposar el Mercat Comú per la seva entrada (desindustrialització, sacrifici de l’agricultura i ramaderia i model prioritàriament turístic). Es va imposar el bipartidisme. I es va consolidar la Monarquia.
I què pretén la contrareforma autoritària ara? Doncs imposar un règim estrictament feixista, no. Però si dinamitar la possible sortida negociada de la situació a Catalunya. Demonitzar EH Bildu i tornar-lo a la minorització d’on, pensen, que no hauria d’haver sortit mai. Impedir qualsevol reforma mínimament progressista i federal de la Constitució. Eliminar drets ciutadans i resoldre els conflictes polítics per la via de la repressió. Protegir el patriarcat de qualsevol reforma impulsada pel feminisme. Derrotar el Gobierno social comunista deixant a Podemos a la seva més mínima expressió electoral i al PSOE o fora de joc o controlat una altra vegada per la vella doctrina, i si no fos per qüestions d’edat, comandat per Felipe González i Alfonso Guerra. I salvar, a ser possible, definitivament la Monarquia.
Aquest és el panorama que ens deixa el 2020, agreujat per totes les conseqüències de la pandèmia, i si no ens espavilem per començar els sobiranistes d’esquerres i republicans, però també altres forces democràtiques de les perifèries i bona part de l’esquerra estatal, està fet de la Democràcia.
Com li vaig sentir dir a Otegui l’altre dia a una entrevista a TV3: “Cal unir totes les forces polítiques democràtiques que calguin, per aturar la contrareforma autoritària”.