Les coses se compliquen

Les coses se compliquen

A l’anterior article que vaig escriure per illaglobal.com, fa aproximadament una setmana, apuntava que un dels problemes més grossos, sinó el més gros, que teníem per afrontar la sortida de la crisi és d’on sortiran els doblers necessaris i apuntava en aquell moment d’una major fiscalitat i de la UE.

Doncs des d’aleshores tenim dues males notícies. Pel camí el Govern ha perdut una peça clau, els impostos a les grans fortunes. Mentre, la pugna a la UE entre el nord i el sud encara no s’ha resolt però a hores d’ara ja es pot afirmar que el sud no guanyarà. No se sap si els “frugals” guanyaran o hauran de fer algunes concessions, però el que queda clar que hi haurà menys doblers per l’Estat espanyol i encara no sabem amb quines condicions ens arribarà. Males notícies pel Govern progressista i molt dolentes pels ciutadans de les Illes. 

Mentrestant la Covid19 ens està deixant molt clar que ni se n'ha anat ni pensa partir per ara. Estan apareixent nous brots a tot arreu que posen en perill les vides de moltes persones i que per defensar-les obliguen a prendre mesures restrictives que alhora agreugen la crisi econòmica i en conseqüència la social.

Però per demostrar que el destí està decidit a complicar encara més les coses al Govern central durant aquesta setmana llarga, han passat més coses. La pudor de corrupció que desprenen la vida i miracles del Rei emèrit ja no l’atura ni Déu. Si la crisi territorial i el bipartidisme, dues potes del règim del 78, ja fa temps que fan figa, el Rei emèrit està aconseguint col·locar la Monarquia en un lloc destacat en la desestabilització del Règim del 78.

Per començar, els dos partits que conformen el govern progressista de coalició ja s’han posicionat públicament de manera diferent. Mentre el PSOE votava amb PP, Ciudadanos i Vox contra la comissió d’investigació al Parlament, Podemos ho feia a favor amb PNB, EhBildu, ERC, Compromís i altres.

El PSOE ja aconsella públicament a la Casa Reial que se separi tant com pugui de l'Emèrit si vol salvar la monarquia. Sacrificar el pare per salvar el fill i la institució. No sé si se’n recorden que aquesta operació va ser la darrera gran aportació de Rubalcaba a l’Estat i no ha durat molt. 

Tot sabem que el PSOE s’ha convertit amb el partit més fidel a la monarquia, però d’això a veure’l votar amb els partits que juntament amb sectors dels aparells de l’Estat han estat involucrats en un intent de cop d’estat les darreres setmanes, com ho expliquen determinats comentaristes d’alt nivell com Pérez Royo o Ernesto Ekaizer... És un grau de masoquisme insospitat.

Però al PSOE li ha costat molt reconèixer que el tema territorial era un problema polític i dels grossos, que el bipartidisme havia desaparegut. Ara li tocarà reconèixer tard o prest que la monarquia està tocada.

També hem viscut aquests dies la concessió del tercer grau als presos polítics catalans i els hem vist sortir de la presó, ser rebuts per multitud d’amics i companys, a pesar que han sigut molt continguts, per mor de les mesures de seguretat que imposa la pandèmia, i parlar als mitjans, especialment per TV3.

Han deixat clar que surten amb les piles posades per seguir lluitant per les llibertats nacionals catalanes, pacíficament i democràticament per la República Catalana. 

Ara els defensors de la Unitat d’Espanya i contraris a l’autogovern català hauran de decidir si respecten la decisió de les autoritats polítiques catalanes de concedir el tercer grau a aquests presos o la revoquen i els mantenen en règim intern un altre cop.

Si fan el segon, despertaran més solidaritat i unitat entre els demòcrates. Si fan el primer, hauran d’acceptar a unes persones dient el que pensen lliurement al carrer dia rere dia. O sigui, per si a algú se li havia oblidat “el problema català”, que per mi és “el problema espanyol”, és viu i ben viu. 

I també s’han celebrat les eleccions basques i gallegues que donen oxigen a les forces sobiranistes perifèriques. Mentre la direcció estatal del PP agreuja la seva crisi tant pels bons resultats a Galícia com pels pèssims al País Basc, el PSOE se queda com estava, o sigui malament i Podemosdesapareix a Galícia i baixa significativament al País Basc. El sobiranisme d’esquerres treu els seus millors resultats, a Galícia recupera tot el vot sobiranista i el de Podemos i al País Basc capitalitza tota la davallada d’aquests.

Ara cal que tothom tregui la lliçó que li correspon. L’única dreta que queda favorable al règim del 78 és la gallega que abandera posicions de centre – dreta. Al País Basc pràcticament tota la dreta està dins l’espai nacionalista, és a dir, en termes de política espanyola, rupturista. Els defensors del règim del 78 se queden amb els pocs diputats del PSOE i el PP. 

Desitjo de tot cor que Podemos arribi qualque dia, a aprendre la lliçó i ho desitjo perquè sóc dels convençuts que a una bona part de l’Estat espanyol és necessària una força rupturista com Podemos.

Primer que un partit polític i sobretot si és d’esquerres i rupturista, no es pot crear des d’un despatx i a més pretendre competir amb partits com BNG o EHBildu que fa anys i panys que piquen pedra des dels municipis, les barriades populars i les organitzacions socials. I segona, no es pot muntar un partit polític que creu amb un estat plurinacional, a força de crear franquícies als territoris nacionals que compten amb els seus partits sobiranistes i rupturistes. 

Això és una contradicció radical entre la seva línia estratègica i la seva política d’organització. No solament li falla a les nacionalitats consolidades, com per exemple a Andalusia, a on no hi ha cap partit sobiranista i és la mateixa organització de PodemosAdelante Andalucia que vol ocupar aquest espai. 

Confio que el primer esborrany d’anàlisi que he llegit a Público fet per Monedero no sigui el que faci l’executiva. Monedero considera que una causa seriosa del seu fracàs és que no han utilitzat el nom de Podemos, sinó Galícia en común o Elkarri

I per últim esper que el PSOE aprengui d’una vegada per totes que es pot optar per una sortida conservadora a la crisi o una sortida progressista. Si vol la primera, ja ho sap, recuperar la política de la gran coalició PP-PSOE i farà molt contents als poders fàctics de sempre. 

Però si vol la segona, no queda més remei que assumeixi que el règim del 78 està caducat, incloent-hi les autonomies i la monarquia i que això no es pot fer a estones amb Ciudadanos i altres estones amb ERC. Cal apostar per un ampli bloc republicà que inclogui les esquerres espanyoles que ho vulguin, les forces nacionalistes i/o regionalistes de centredreta i les forces sobiranistes d’esquerres sense exclusió.

comentaris