Davant la pandèmia que patim i la greu crisi econòmica i social que ens ve a sobre, en primer lloc és necessari que tots tinguem plena consciència de la gravetat de la situació. Ens trobarem davant un dels moments més durs per la nostra ciutadania des de fa molts d’anys.

Estem obligats a fer front a les conseqüències negatives de la crisi per milers de persones i no podem afrontar sortides de la mateixa sense tenir en compte que aquesta crisi cavalca sobre la que provoca el canvi climàtic. Per tant pretendre sortir d’aquesta situació amb mesures que accelerin el canvi climàtic és senzillament suïcida. Tan suïcida com pretendre solucionar el desgavell reproduint el mateix model de monocultiu turístic i de construcció basat en mà d’obra poc qualificada i barata, que destrueix el nostre medi ambient, la nostra agricultura, la nostra indústria i que ens deixa aïllats i a mercè de les grans indústries alimentàries i energètiques multinacionals.

També és necessari ser conscients de les eines que tenim en les nostres mans per afrontar el futur. Tenim una Administració autonòmica amb un nivell d’autogovern molt petit a l'hora de prendre decisions estratègiques, que no controla ni els ports ni els aeroports, ni les costes, ni les polítiques laborals i molt manco les línies estratègiques de la nostra economia. La capacitat de les nostres institucions autonòmiques de prendre decisions que afectin els fons voltors, les grans cadenes alimentàries, les grans cadenes hoteleres o les companyies aèries i marítimes és molt minso.

Basta comprovar un fet que per molt que el repetim i el patim no deixa de seguir igual. Em refereixo a la situació dels nostres Ajuntaments que veuen incrementar dia a dia i de forma exponencial les necessitats de despesa davant la crisi i que tenen líquid suficient als bancs,i per la famosa llei Montoro no el poden utilitzar. Perquè els nostres Ajuntaments, una eina essencial de la nostra estructura autonòmica, depenen del Govern Central.

I si a això li afegim el gravíssim infrafinançament que patim, amb un deute entorn dels 9.000 milions d’euros, tot se complica molt més. Podem seguir fent manifests i programes demanant més transport públic, energies renovables, millor sanitat i educació i un llarg etcètera, sense definir en aquests programes qui té autoritat política per dur endavant les propostes, qui els ha de pagar i amb quins diners.

Podem seguir ignorant des del Govern, a la darrera entitat de la societat civil de la nostra terra, que amb el grau d’autogovern i sobretot amb el finançament que tenim és pràcticament impossible assumir els reptes que tenim al davant. Necessitem una Agenda Balear que reivindiqui allò que necessitem, i ara urgentment, a l’Estat central i a la Unió Europea.

Si assumim globalment tot el que tenim sobre la taula no serà difícil entendre que ningú en solitari pot resoldre la papereta. Que necessitem un gran acord polític i social per afrontar el que ens ve damunt. I això pressuposa posar-se d’acord amb el model de País que volem i necessitem i quines són les passes a donar per arribar a bon port. Necessitem consensuar un procés de transició que ens porti del model de desenvolupament econòmic que hem viscut els darrers cinquanta anys a les nostres illes i que està esgotat, a un nou model basat en la diversificació econòmica, la prosperitat compartida i la protecció del territori i el medi ambient i això sense que ningú quedi pel camí. 

Els partits polítics que governen avui hauran de tenir clar que cap d’ells pot afrontar aquest repte en solitari i que fins i tot ells sols no basten, hauran de cercar consensos amb altres formacions del Parlament. L'única retxa vermella és el qüestionament de la democràcia que cada dia es converteix amb un perill més real. Estem veient com actua VOX, intentant aixecar un moviment de masses feixista.

Per això caldrà incrementar la capacitat d’arribar a acords, per què no hi ha altra solució. Deixar-se la pell per arribar a solucions compartides, essent conscients que això suposa que tots han de cedir. Si un vol que s’aprovin totes les seves propostes és que no vol negociar, vol imposar i això no és el que es necessita ara. També caldrà pactar els desacords per impedir que cada cop que no s’arribi a un acord es converteixi amb un drama.

I a mi tampoc me val que quan no es coincideixi amb tot, retirar-se i deixar que governin els altres. Davant els molts de drames que milers de persones viuran no podem renunciar a fer el que se pugui per solucionar problemes, encara que no sigui tot allò que a un li agradaria fer. 

Òbviament aquest acord entre partits polítics ha d’abastir totes les institucions de les Illes, Govern, Consells i Ajuntaments i establir estratègies coordinades. Però un acord dels partits polítics, per ampli que sigui, no basta per caminar cap a un altre futur. És absolutament imprescindible un acord entre les forces polítiques i la societat civil.

I aquest consens ha de ser el més ampli possible. Bé està la Mesa de diàleg social on s’asseuen els sindicats UGT i CCOO i les patronals CAEB i PIMEM, però això és solament una part de la societat civil. Caldrà escoltar, dialogar i negociar amb el món de la cultura, els ecologistes, les xarxes d’economia social i solidària, el tercer sector, el feminisme, les organitzacions agràries. Com a més sectors arribi aquest consens millor tant per les institucions governants com per la societat en general. 

Sé que això no és fàcil, però cal descobrir les fórmules necessàries per dur-ho a la pràctica. Convindria recordar que el Consell Econòmic i Social, un òrgan estatutari, podria servir com a instrument. Si s’aproven plans estratègics, decrets o qualsevol classe de decisió sense que una part de la majoria social ni tan sols els conegui prèviament, no ens hem d’estranyar que sigui rebutjat per bona part dels que haurien d’haver estat interlocutors i no se’ls ha tingut en compte.

Bé està que les distintes Administracions sectorials (Conselleries, Regidories i altres...) mantinguin línies fluides obertes amb els seus respectius sectors socials, per negociar les seves preocupacions. Però no pot haver-hi un marc negociador de primera per negociar les qüestions globals i estratègiques, és a dir amb la Mesa del diàleg social, i marcs sectorials de segona. 

Bé està que el Govern tingui molt d’interès a conèixer l’opinió de la Fundació Impulsa o del Cercle d’Economia, però estaria bé que tingues el mateix interès amb les opinions de la Fundació Gadeso, el Col·lectiu Alternatives, el Laboratori Interdisciplinari del canvi climàtic o altres Departaments de Recerca i investigació de la UIB.

La difícil situació que viu i viurà la nostra ciutadania ens obliga a fer els esforços necessaris per escoltar-nos entre tots i totes, per no desqualificar-nos a la primera discrepància que surti, per ser capaços de veure el problema que tenim amb la seva globalitat. Si algú s’aixeca amb la “veritat absoluta” i aconsegueix el suport democràtic de la majoria, endavant. Però mentre això no sigui així, em tem que no ens quedarà altre remei que suportar-nos amb paciència, escoltar-nos i deixar-nos la pell per arribar a acords.