Les eleccions a Castella i Lleó

imatge: El Periódico
imatge: El Periódico

El passat diumenge se celebraren les eleccions a Castella i Lleó. El Partit Popular va treure dos procuradors més que els que tenia, un resultat molt magre si tenim en compte que el seu President va dissoldre les Corts i convocar noves eleccions per aconseguir governar sense tuteles de ningú. Ciudadanos va passar de 12 procuradors a 1 mentre VOX passava d’un a 13.

A l’esquerra el PSOE va perdre set escons i Podemos un. Mentre apareixien forces «provincials» de l’anomenada «España vaciada». A Sòria tragueren tres procuradors del cinc que li correspon a la circumscripció, convertint-se amb el primer partit amb més vots que la suma dels del PP i PSOE junts. A Lleó tres escons i a Àvila un.

El clar vencedor d’aquestes eleccions és VOX que amb unes posicions obertament homòfobes i feixistes es converteix amb el partit decisiu per la governabilitat de la regió. La brillant operació de convocar eleccions anticipades comportarà que el PP no podrà governar tot sol i canviarà Ciudadanos per VOX que probablement convertirà el govern de Castella i Lleó amb el primer executiu amb l’extrema dreta.

El PP òbviament no representa tota la dreta i cada cop està més clar que està en mans de l’extrema dreta. El bloc de la dreta supera amb escreix al de les esquerres deixant palès que el PSOE sol no pot somiar en guanyar i si s’enfonsa«Unidas Podemos» està fet d’ells. Mentre aquests tornen a constatar que no basten líders carismàtics per treure bons resultats. Sense implantació territorial, sense organització no es pot fer política

En definitiva unes eleccions que deixen algunes conclusions clares. La més preocupant és el creixement sostingut dels feixistes de VOX. Curiosament treuen procuradors a totes les províncies excepte a les tres que hi havia candidatures «provincials». No debades, en el discurs d’Abascal, després de les eleccions fa seva totes les reivindicacions d’aquestes candidatures i per extensió de la «España vaciada».

Així mateix tornen a deixar palès que el bipartidisme, per molt que alguns voldrien ressuscitar-lo, ara  per ara està ben arraconat.

També volia referir-me a una altra de les greus debilitats del model constitucional que és l’esgotament de l’estat de les autonomies i que queda també palès dins aquest procés electoral. Comencem pel fet que VOX es presenta a unes eleccions autonòmiques duent al seu programa l’abolició de les autonomies i treu un resultat espectacular.

Alhora els partits «provincials» denuncien l’abandonament que pateixen per part de l’Estat, però també de la seva autonomia. Amb resultats espectaculars a Sòria i els de Lleó defensen obertament que volen deixar de formar part d’aquesta comunitat autònoma i formar-ne una de pròpia.

Si avui tenim una «España vaciada» és a conseqüència d’un model profundament centralista que converteix a Madrid, una província, en una gran Comunitat Autònoma en  detriment de les Castelles i altres territoris que progressivament es van buidant de recursos humans i econòmics.

Us imagineu què seria Catalunya sense Barcelona o el País Basc sense Bilbao o el País Valencià sense València? Doncs això és Castella sense Madrid.

Em podria algú explicar perquè Lleó o Albacete formen part de les respectives Castelles i Cantàbria, Astúries, La Rioja o Múrcia són autonomies i no províncies?.

La qual cosa deixa ben clar una vegada més que els que dibuixaren el mapa de les autonomies feren passar les retxes per on consideraren sense encomanar-se a ningú. Solament es pretenia rebaixar les reivindicacions nacionals de determinats territoris posant en marxa «el cafe para todos».

Les comunitats històriques de la perifèria consideren que l’autonomia es molt curta davant les seves reivindicacions i necessitats i les comunitats del centre no són capaces de respondre a les necessitats de tots els seus territoris. Què falta perquè s’entengui que el mapa territorial espanyol no respon a les necessitats pràcticament  de ningú?

Davant aquesta situació la gran majoria d’analistes polítics a l’hora de valorar els resultats de les eleccions de Castella i Lleó i de fer extensió la seva anàlisi a la realitat electoral estatal es limiten a opinar si PP i VOX se podran imposar a PSOE i Podemos o a l'invers.

Pocs entren al debat sobre la diversitat d’opcions polítiques provincials, regionals o nacionals, que dificulten la governabilitat. I quan entren en aquest tema comencen a cercar canvis a la llei electoral que menystinguin aquestes veus i possibilitin la resurrecció del bipartidisme.

Defensen que la proliferació d’opcions polítiques és negativa sense entrar a valorar les causes per les quals existeixen. Es neguen a acceptar l’evidència. Que Espanya és plurinacional i quan volgueren amagar aquesta realitat, a la constitució del 78 amb l’estat de les autonomies, aprovant un mapa autonòmic, en molt de casos han despertat les ànsies de províncies i regions que se senten profundament discriminades.

 

És evident que confonen els seus desitjos en realitats. Allò que els agradaria és que BNG, EHBildu, ERC, PNB, Compromís no existissin o com a mínim no tenguessin presencia a les Corts i al Senat i que l'experiència de «Teruel existe» no es multipliqui.

Però resulta que mentre s’aborda una solució global a aquesta situació que no serà per ara, a unes pròximes eleccions generals les opcions polítiques de la perifèria no solament existiran sinó que són les que condicionaran el futur de qualsevol govern de l’Estat. O PP-VOX o  PSOE -Podemos tenen majoria absoluta, cosa prou difícil o el Govern o decidirà aquest tercer bloc que pinta i molt.

Que d’això se n’oblidin els comentaristes polítics em sembla que diu molt poc a favor del seu rigor però que ho facin els partits espanyols em  sembla d’un grau d’autisme desmesurat.

I el realment preocupant és que aquest autisme també afecti l’esquerra espanyola. Què els  fa falta perquè se n’adonin que sense la complicitat amb la perifèria no governaran per ara? Es pot somiar amb una majoria absoluta PSOE- UP però posar tots els ous a aquest paner és com a mínim suïcida.

Consolidar un projecte progressista per Espanya sense comptar amb la perifèria, especialment Catalunya i el País Basc és senzillament impossible. I arriscar-se a pensar que les esquerres sobiranistes es doblegaran sempre a les decisions de l’esquerra espanyola és molt aventurat.

Què esperen doncs les esquerres polítiques, sindicals, socials i culturals espanyoles per assumir que cal cercar aliances amb els seus homònims de la perifèria, a demostrar amb fets que estan disposats a dialogar i pactar un futur en comú?

 

comentaris