Les esquerres i la gestió de la diversitat

Fa quasi cinquanta anys vaig ingressar per primer cop a un partit polític, en aquest cas radical d’extrema esquerra, en plena dictadura franquista. Era l’any 1970. Uns mesos després vaig ésser detingut per la policia política del franquisme, la temible “brigada polític-social”, torturat i empresonat preventivament a la Modelo de Barcelona. Als dos mesos, quan vaig sortir en llibertat provisional, pendent del  judici del tristament famós “Tribunal de Orden Público (TOP)”, vaig anar a la cita que estava establerta per tornar connectar amb el partit i vaig trobar un amic meu que m’informà que els membres del partit s’havien enfrontat i aquets havia desaparegut. Aquesta va ésser la meva primera experiència a un partit d’esquerres. A pesar d’això no me vaig “decebre “. De fet el meu amic ja me duia informació d’un altre partit, en aquest cas maoista i al que ens afiliàrem tot dos. Des d’aleshores sempre he militat a qualque partit polític, sempre d’esquerres i vos puc ben assegurar, amb prou coneixement de causa, que la gestió de la diversitat i/o pluralitat no ha sigut mai el seu fort.

Anys després, ja en democràcia vaig viure una greu crisi del Partit Comunista de les Illes Balears al que militava llavors. Simplificant molt, uns pensaven que els mals resultats electorals eren conseqüència d’una política excessivament radical del partit i altres, ans al contrari que era massa moderada. El resultat fou una excisió i un partit de per si petit va quedar convertit amb dos, encara mes petits. Després de deu anys de comprovar que cap dels dos teníem força per sortir del testimonialisme, els mateixos que havíem protagonitzat la ruptura, encapçalarem un procés de reunificació, que baix el paraigües d’Esquerra Unida ens permeté tornar a accedir a les institucions illenques.

Cosa semblant els hi va passar als meus amics del PSM. Uns volien construir el Bloc per Mallorca i els altres si oposaven radicalment. Resultat, uns quedaren al PSM i els altres constituïren Entesa per Mallorca. Anys després comprengueren que la divisió perjudicava a tothom i s’ajuntaren baix el paraigües de MÉS per Mallorca.

Lamentablement aquestes experiències i altres de similars que podrien trobar a tot el mapa de les esquerres no són suficientment descarnades per aprovar definitivament l’assignatura de la gestió de la pluralitat.

Si un analitza les confrontacions dins els partits d’esquerres de bona part del passat segle, malgrat ésser nefastes per a la salut del propi partit, tenen una justificació plausible. El partits eren molt més monolítics. Representaven classes o fraccions de la mateixa i en conseqüència tenien una política prou definida. Les discrepàncies o dissidències solien ésser frontals amb la política del partit i depenia de l’habilitat de la respectiva direcció si aconseguia integrar-les o tirava pel camí d’en mig i expulsava als dissidents.

Però actualment la pluralitat interna no és una excepció, és la norma. Per què respon a la mateixa pluralitat de la societat. La diversitat d’opinions dins els segments d’esquerres de la societat és molt gran. I això afecta als votants i també als militants dels diversos partits esquerrans. Basta fer un exercici molt senzill. Agafar un grup de temes que són polèmics dins l’opinió pública actualment, com habitatge vocacional, instal·lació de plaques solars, l’aplicació concreta de polítiques de normalització lingüística, com actuar davant la prostitució, els drets dels animals, l’ús del cotxe privat o quan entrem en debats concrets sobre a quines polítiques cal destinar més pressupost o cal prioritzar per sobre altres o si contemplem les diverses sensibilitats entre àrea metropolitana i part forana, per posar solament alguns exemples. Sincerament,  hi ha qualcú disposat a defensar que aquests i altres conflictes d’interessos se poden resoldre pel camí  de la imposició d’una opinió a l’altra?

Tots aquests matisos conviuen dins els partits d’esquerres i els seus militants se decanten per una u altra opció. Per tant és normal que a l’hora  de prendre posicions sobre aquests o altres temes políticament més potents com per exemple, amb quins partits hem de fer pactes i en quins no, quines han d’ésser les nostres forces amigues a la Península o quin temes cal prioritzar a un programa electoral. I òbviament quan hem de decidir quins militants ens han de dirigir o ens han de representar a les llistes electorals, les distintes opinions aflorin. I diria més,  quan més potent és un partit i més bons resultats electorals té, més diversitat interna tindrà.

Davant aquesta disjuntiva no cal ésser premi Nobel per entendre que tant sols tenim dues opcions, o ens convertim amb un partit petit, una secta, o resolem les discrepàncies per la via del debat i la negociació.

Cal aprendre a gestionar la diversitat, a més de valorar-la com quelcom positiu. Saber gestionar la diversitat i posar la unitat del partit com un valor essencial a defensar son característiques ineludibles en la vida partidària.

Dins la meva llarga vida política, en algunes ocasions he tingut el poder de prendre decisions o de posar en marxa processos que serien decisius pel col·lectiu i lamentablement no vos puc dir que per prendre aquestes decisions vaig escoltar a tothom. Me conformaria en poder-vos dir que abans de prendre alguna d’aquestes decisions vaig comptar fins a deu. Si surten bé solen ésser molt positives, però si surten malament les conseqüències solen ésser catastròfiques. 

A un altre article vos donaré algunes opinions de com gestionar la pluralitat, però avui me conformaré en demanar a tothom que abans de provocar una confrontació compti fins a deu. 

 

Comentaris