Les ferides que no tanquen bé sempre tornen a sortir

Les ferides que no tanquen bé sempre tornen a sortir
Sàhara lliure!
Sàhara lliure!

Aquest és el cas de la ferida oberta per l’Estat espanyol la tardor de 1975 al Sàhara Occidental. Fou la primera malifeta del Rei Joan Carles tot just anomenat Cap d’Estat, mentre el Dictador estava ingressat a una clínica de Madrid en estat molt greu.

Si, tots aquests que destaquen entusiàsticament les bondats de Joan Carles a la Transició no haurien d’oblidar mai aquest fet. La primera actuació del Cap d’Estat que havia de “pilotar l’arribada de la democràcia” segon prediquen encara molts, fou abandonar a la seva sort a un poble, el poble sahrauí, que fins aleshores eren ciutadans espanyols, en mans de la monarquia marroquí.

La seva obligació era seguir les directrius de l’ONU en casos de processos de descolonització i facilitar el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. En lloc d’això, enfront d’una mascarada de “Marcha Verde” organitzada per la monarquia marroquina va retirar l’exèrcit del territori i deixar a un poble desarmat en mans de l’exèrcit marroquí. 

Per cert dins aquell exèrcit d’ocupació hi havia oficials que havien establert excel·lents relacions amb el Front Polisario, com el mallorquí Bernat Vidal, membre actiu de la Unió Militar Democràtica, i que estaven ben disposats a defensar els sahrauís enfront del Marroc.

Quaranta-cinc anys després els sahrauís encara no han pogut exercir el dret d’autodeterminació, molts viuen a l’exili, altres als campaments de Tinduf i altres als territoris ocupats per Marroc. Tots ells en pèssimes condicions de vida. I veuen com se’ls hi denega el dret a decidir el seu futur, com Marroc incompleix impunement les decisions de l’ONU i l’Estat Espanyol, en lloc d'empenedir-se de la seva traïció, deixa passar les coses com si no hi tingués res a veure.

És una taca més que sempre tindrà l’Estat espanyol sobre la seva història, que la va començar un Rei que havia d’ajudar a construir la democràcia i s’ha convertit amb un delinqüent que ha hagut de fugir del seu País, com el seu avi i el seu pare. Però que l’han mantingut tots els que han governat aquests quaranta-cinc anys.

Especialment sagnant fou la posició del primer President socialista, després de la Dictadura, en Felipe Gonzalez. Després d’haver anat el partit socialista a tota quanta manifestació de solidaritat amb el poble sahrauí que es feia, quan varen arribar al Govern, “si te he visto no me acuerdo” i va tornar deixar als sahrauis a l’estacada com havia fet anys abans el Rei Joan Carles.

Però això no és tot. Les relacions entre Marroc i els primers governs socialistes de Felipe Gonzalez varen ser immillorables i qualque dia algú haurà de fer recerca històrica dels negocis que el grup de la Moncloa més proper al President varen fer a Marroc.

Després vingueren els Governs d’Aznar i Rajoy que òbviament continuaren entusiasmats el camí obert pels seus predecessors. I el parèntesi de Zapatero no va canviar les coses.

Ara tenim “el primer govern progressista de coalició” que som conscient que té molts de fronts oberts, però per justícia i per dignitat ha de fer qualque cosa. Per començar denunciar l’agressió de Marroc. Fa falta que algun govern estatal no supediti les relacions amb Marroc a exigir-li el compliment dels acords de l’ONU. La credibilitat del PSOE de Pedro Sánchez i de Podemos de Pablo Iglesias també implica fer qualque cosa diferent a favor del poble sahrauí. 

I si em permeteu una referència a Alberto Garzon. Com es pot ser Ministre d’un Govern que no s’atreveix a denunciar l’agressió militar marroquí i ser el Coordinador General d’Izquierda Unida? O demanar-li a Enrique Santiago com es pot ser Secretari General del PCE i quedar impassible davant el que està passant? Què diria Julio Anguita si encara fos entre nosaltres? 

Els que hem estat devora la causa sahrauí durant tots aquests anys, que “casualment” coincideix amb els que creiem amb una Espanya plurinacional, republicana i d’esquerres, seguim devora els germans sahrauís com sempre i exigim un pronunciament clar a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. 

 

comentaris