Miquel Rosselló Del Rosal

Fundacions Darder Mascaró

La nit del 23 de juliol els progressistes ens n’anàrem a dormir amb la cara contenta i els neofeixistes amb cara de pomes agres. Ni havien acabat amb el «Sanchismo» ni els números els hi donaven cap possibilitat d’encapçalar un nou Govern.

Per part nostra, després del greu revés sofert a les eleccions municipals i autonòmiques, no ens podíem avenir que «el no passaran» havia inicialment funcionat i en el cas dels sobiranistes illencs l’alegria era doble. Per primera vegada havíem aconseguit posar en marxa una aliança electoral que va permetre tenir un primer diputat d’obediència exclusivament illenca al Congrés dels Diputats, en Vicenç Vidal, excel·lent Senador autonòmic a la passada legislatura i amb un brillant futur  endavant.

Però això no era més que una primera passa. Si era evident que la dreta no sumava prou per elegir President a Feijoo i obrir una fase de retrocés, no ho era menys que la continuació d’un Govern Progressista estàs assegurada, com tothom sabia.

Els següents dies les coses encara es complicaren un poc més. En el recompte dels vots a l’estranger el PSOE perdia un diputat que passava al PP i Coalició Canària confirmava que donaria suport a aquest la qual cosa feia que per investir President a Sánchez no bastava l’abstenció dels set diputats de Junts per Catalunya, havien de votar a favor.

La propera passa era l’elecció de les messes de les dues Càmeres. El Senat estava clar, majoria absoluta per la dreta. La discussió estava en el Congrés.

Les negociacions feren fum els darrers dies, però al final el resultat tornar a ser positiu per les forces progressistes i nacionalistes.

Fou elegida una mesa amb majoria absoluta progressista i presidida per Francina Armengol. En aquest difícil camí per aconseguir un Govern estable a l’Estat es feia una altra passa més en positiu.

La designació de Francina Armengol com a candidata a la Presidència del Parlament fou un encert de Pedro Sánchez o dels negociadors del PSOE. Francina fou l’única Presidenta del PSOE d’una Comunitat Autònoma que es va posicionar públicament contra el 155 i per l’alliberament dels presos polítics catalans. Així mateix sempre s’ha manifestat a favor de trobar una sortida negociada al “conflicte  polític” amb Catalunya. També és de justícia recordar que el Senador autonòmic, Francesc Antich, tampoc no va votar a favor del 155 al Senat. Va sortir en el moment de la votació.

La comunicació del Govern espanyol al Parlament Europeu perquè el Català, Gallec i Euskera fossin declarades llengües oficials a la Unió Europea i el compromís de la nova Presidenta del Parlament de permetre l’ús d’aquestes llengües a les càmeres estatals arrodoní una proposta que va permetre aquesta tercera passa cap a la continuació d’un govern progressista.

Però ara queda triar entra les dues opcions que encara estan vives. La repetició d’eleccions o un govern presidit per Pedro Sánchez.

La primera seria nefasta, després de demostrar a l’opinió pública que no hem tingut ni cintura ni coratge per evitar barrar el pas a l’extrema dreta, repetir eleccions és convidar als electors a què els  donin el timó a les dretes, ja que nosaltres no el sabem manejar i després de les polítiques que estan implementant a les comunitats autònomes i ajuntaments que governen,  no ens podem imaginar que farien a un govern estatal i les nefastes repercussions que això tindria per la Unió Europea.

Però ens podríem equivocar i molt si pensem que aconseguir la segona opció és “bufar i fer ampolles”.

El ventall de forces polítiques que cal posar d’acord per tirar endavant un nou pacte d’investidura és amplíssim i així mateix els reptes que té sobre la taula, avui en dia, la nostra democràcia, alguns de caire europeu i mundial, també.

És un puzzle difícil de quadrar. Solament per esmentar alguns temes: el canvi climàtic, el model territorial estatal, el model de finançament autonòmic, la justícia fiscal i distributiva, entre d’altres. I tot això entre forces socialdemòcrates i d’esquerres transformadores, més o manco verdes, sobiranistes i espanyolistes i entre els sobiranistes, d’esquerres i de dretes.

Evidentment no és fàcil, però per complexa que sigui la solució de tots aquests problemes, estic convençut que és més fàcil trobar solucions per la via del diàleg que de la confrontació.

I malgrat sé que el pes de les nostres illes per pures raons demogràfiques, és molt petit , m’alegra tenir dins aquest difícil ball dues persones que em mereixen confiança. Una és la Presidenta Francina Armengol amb qui he coincidit en el Consell de Mallorca, ells com a Presidenta i jo com Vicepresident, experiència de la qual en vaig sortir molt content.

I el meu amic i company Vicenç Vidal, que amb una posició minoritària i complicada dins el món del sobiranisme, ha sabut navegar i guanyar-se el respecte i l’estima de tothom.

Per si un cas, que “Déu ens agafi confessats” i es pugui començar la tardor amb un govern de coalició que no ho podrà solucionar tot, però que als que creiem en un estat plurinacional, plurilingüe, sostenible, just, feminista i republicà tinguem més fàcil seguir obrint encletxes.