La Generalitat té nou president

foto: El Periódico
foto: El Periódico

Després de mesos de quedar vacant la Presidència de la Generalitat a conseqüència de la ignominiosa destitució del President Torra, acusat d’haver penjat una pancarta del balcó de Palau i després de tres mesos de difícils negociacions entre Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya, finalment  Pere Aragonès ha estat investit President de la Generalitat per majoria absoluta.

Per qualsevol sobiranista d’esquerres aquesta és una excel·lent notícia. Després de l’assassinat del President Lluís Companys pel franquisme el 1939, ERC torna a tenir un President de Catalunya. No ha resultat fàcil resistir els quaranta anys de franquisme, ni la llarga travessia pel desert d’una ERC que defensava, durant anys, posicions independentistes minoritàries dins la societat catalana d’aleshores, recuperar posicions molt majoritàries durant el procés i després del 151 patir un brutal escapçament de bona part dels seus quadres dirigents i a pesar d’això, sortir enfortit a les urnes i arribar a la Presidència. El meu profund reconeixement.

Però lògicament per arribar fins aquí el nou President ha necessitat altres aliats i en conseqüència ha hagut d'optar. Això és part indiscutible de la política.

Solament hi havia dues fórmules per aconseguir la majoria necessària per formar govern. Simplificant i molt, seria una majoria d’esquerres i una d’independentista.

Lamentablement no ens trobem davant un problema en blanc i negre, sinó amb molts de grisos. Una majoria nítida d'esquerres la conformarien ERC, la CUP i els Comuns amb propostes clarament d’esquerres i ecologistes, a més d’acord amb el dret a decidir, qüestió no banal i molt manco a Catalunya, però les matemàtiques parlamentàries no donen majoria suficient a aquesta fórmula.

Per tant quan els Comuns parlen de majoria d’esquerres a què es refereixen?. Lògicament a ERC, PSOE i Comuns, per què és impensable que la CUP participés d’aquest acord.

Sincerament crec que a Catalunya es pot pactar un Govern entre grups independentistes i altres que no ho siguin i si coincideixen amb posicions d’esquerres,  molt millor m’ho posen. Però em resulta molt difícil acceptar que sigui possible un pacte de govern entre socis que no coincideixin amb el dret a decidir.

Però a part d’aquest argument que em sembla de prou pes polític, no puc entendre de cap de les maneres que els Comuns s’entestin a exigir a ERC que pacti un Govern amb el PSOE, no solament perquè no estigui d’acord amb el dret a decidir i faci bandera de la seva oposició a aquest fet, sinó per què el President Sánchez, que per cert és President gràcies a ERC, per tant res d’atribuir a aquest partit posicions sectàries i fonamentalistes, és ell i sobretot ell, el responsable que els presos polítics catalans faci més de tres anys que són a la presó i entre ells el President Junqueras i la Secretaria General Marta Rovira a l’exili.  

Per normalitzar relacions entre l’esquerra espanyola i l’esquerra independentista catalana, s’ha de començar per posar en llibertat als presos polítics i permetre el retorn als exiliats.

És així que només quedava un pacte amb JxC o noves eleccions. Les diferències entre JxC i ERC són importants com s’ha vist amb les dificultats per arribar a l’acord i les posicions contràries de determinats dirigents de Junts.

Diferències que s’expressen tant en el terreny de les polítiques econòmiques, socials i ecològiques, per una banda com en el camí cap a la independència. Diferències que també existeixen entre la CUP i els altres dos aliats del pacte. Les polítiques nítidament d’esquerres amb JxC, i elements molt importats del full independentista,  amb ERC.

Aquesta és la realitat de les contradiccions que existeixen avui en dia, no tan sols entre els partits polítics, sinó dins la mateixa societat.

Per això em resulta cridanera la total oposició dels Comuns a la investidura de Pere Aragonés. Comprenc que no vulguin participar d’un govern amb JxC, però d’això a votar en contra, hi ha un abisme. Sobretot si es té present que ERC va permetre un Govern entre el PSOE i Unidas Podemos a Madrid.

No seré jo qui negarà els orígens de centredreta de JxC i la seva tirada a polítiques neoliberals. Però sincerament, creuen qui hi ha tanta diferència entre determinades posicions de dirigents de JxC i, per exemple, ministres amb qui estan governant com Nadia Calviño o Maria Jesús Montero?

M’agradaria fer-los una pregunta als que fan tant d’escarafalls als acords amb JxC. Que dirien si a Espanya hi hagués una dreta que es declarés obertament republicana, contrària al règim del 78 i partidària del dret d’autodeterminació? Jo ho tinc claríssim. Estaria totalment d’acord a repetir l’experiència del  ” Pacto de San Sebastian» 1930.  

Saben per què a Catalunya a les primeres eleccions democràtiques del 1977 varen guanyar de forma espectacular les forces polítiques no continuistes amb la dictadura? (UCD i AP foren àmpliament derrotats). Doncs perquè des de feia anys l’oposició democràtica al franquisme abastia des de la dreta nítida d’UDC fins a l’esquerra del PSUC. A Espanya no es va aconseguir un organisme unitari contra el franquisme fins mesos abans de les eleccions del 1977.

Em podran dir, què té a veure això a l’hora de decidir unes aliances quaranta anys després dels fets que relatava? Doncs per les forces polítiques d’esquerres o que es consideren d’esquerres convençudes que la política es dirimeix exclusivament entre l’eix esquerre–dreta, no té cap sentint. Però per aquelles forces que pensen que també existeix un eix nacional o que podríem anomenar centralisme o perifèria, o en el cas anterior entre Democràcia i Dictadura,  sí que és molt important. L’acceptació o no del dret a decidir es converteix en una qüestió prioritària.

Dit tot això, com que sé que la política avui en dia té moltes variables i és molt complexa i plural,  desitjo molta sort al President Pere Aragonés, al seu govern i als potencials aliats polítics i socials.

comentaris