La guerra d'Ucraïna, tres mesos després del seu començament
MIQUEL ROSSELLÓ DEL ROSAL, fundacions Darder-Mascaró
Poc després de complir-se els tres mesos de la criminal invasió de l’exercit rus a Ucraïna la guerra continua sembrant aquell país de mort, destrucció i milions de refugiats repartits per arreu d’Europa.
He de reconèixer que sóc d’aquells que el dia 24 de febrer, quan es va produir la invasió, pensàvem que seria una operació militar ràpida i que l’exèrcit rus ocuparia ràpidament tot el país.
Però a mesura que la guerra s’anava allargant vaig començar a pensar que aquella barbàrie no podia durar massa més i algú posaria seny i impulsaria unes negociacions de pau. Fins i tot quan s’obriren negociacions a Turquia, a pesar de la gran contradicció que suposava que el promotor de la negociació, Erdogan, era l’autor de les múltiples massacres contra el poble kurd, vaig continuar pensant que arribarien a bon port.
A hores d’ara ja he de reconèixer la meva infinita ingenuïtat. La pau no s’obri camí perquè no és la primera prioritat per ningú. Tots els agents que podrien haver intervingut per promoure una sortida diplomàtica, tenen altres interessos més importants que no aquest.
Per a algunes entitats s’ha demostrat que el seu problema és que no pinten gens en el joc dels poders d’aquest món. Sobretot l’ONU, que a un món no dividit en blocs, multipolar, podria ser un organisme decisiu per la interrelació mundial, s’ha demostrat que en aquest i en altres conflictes bèl·lics existents actualment, no té autoritat suficient. Està llastrada per dret a vet dels membres del Consell de Seguretat. El problema és que aquest món multipolar, del que parlava abans, sols està dins el cap d’alguns demòcrates, per sort molts, però tan ingenus com jo mateix.
¿Com volem que eliminin el dret a vet del Consell de Seguretat aquelles grans potències mundials que somien en un món dividí en blocs, on elles siguin les que remenin les cireres?. Si no per què no varen dissoldre l’OTAN quan va desaparèixer el Pacte de Varsòvia?. Doncs per què enyoren aquells temps.
Vet aquí per què els EUA aposta molt més per enfortir l’OTAN que en potenciar la pau. Ara es completarà la gran aposta de l’imperialisme nord-americà després de la desfeta del bloc soviètic. No es va conformar a derrocar l'URSS sinó que va continuar la humiliació del poble rus, situant països i tropes de l’OTAN a quasi tota la frontera de la Rússia Europea. Fins i tot, quan el mateix Putin va demanar l’entrada a l’OTAN, s’hi varen negar. Ara completaran la seva gesta amb la incorporació de Finlàndia i Suècia.
Quan a la Unió Europea es començava a parlar de la necessitat de reforçar les polítiques internacionals, de seguretat i fins i tot militars de la Unió, la guerra d’Ucraïna i totes les seves conseqüències li ha vingut als EUA com un anell al dit. Com és habitual a la seva història ha estat disposat a potenciar totes les guerres que han calgut als seus interessos, això sí, el més enfora possible de les seves fronteres. Una vegada més, sense ni embrutar-se les mans han aconseguit un enfortiment sense precedents de l’OTAN, la derrota de tota idea multipolar que pogués anar creixent a la UE i lògicament ells al comandament d’aquesta nova OTAN enfortida. Ara ja són molt pocs els que s’atreveixen a criticar la pujada dels pressupostos militars als seus respectius països. Cal abocar quantitats ingents de material militar a Ucraïna per derrotar els russos.
Això sense tenir en compte els beneficis que suposarà per la seva economia la reconstrucció d’Ucraïna, algú se’n recorda del “Plan Marsall”?, els ingents beneficis pel seu complex militar econòmic i algú haurà de proveir Alemanya i més de mitja Europa amb el gas que arribava de Rússia. Tranquils, la indústria energètica i naval d’EUA ja està preparada per auxiliar a la dèbil Europa.
Si realment fos veritat que ens trobem front a una dialèctica de confrontació entre Democràcia i Dictadura és curiós que la primera conseqüència sigui precisament el debilitament del bloc més nítidament democràtic d’aquest trencaclosques, la Unió Europea, debilitada pel brexit, profundament amenaçada per les corrents polítiques d’extrema dreta i assumint dins el bloc del “mon lliure” una posició totalment subsidiària.
A l’altre costat de la confrontació, si realment Putin pretenia recuperar “l’orgull de la gran pàtria russa, malbaratat per les actuacions d’Occident”, sembla que ara per ara està aconseguint el contrari, l’enfortiment dels EUA i l’OTAN, mentre en el terreny militar els seus resultats són prou minsos.
I òbviament tota aquesta política militar i econòmica de tornar a aixecar la llegenda del “món lliure” liderat per l’amic americà, tindrà la seva contrapartida amb l’enfortiment d’un altre bloc. Caminem a marxa forçada cap a una altra divisió del món en dos blocs econòmics i militars, i no ho oblidem mai, amb armament nuclear a les dues bandes. Un dels blocs liderat per EUA i la UE de comparsa i l’altra, no ens confonguem amb la posició fatxenda de Putin, per la Xina.
Serà per això que els jerarques de la Xina no han fet cap esforç, per petit que sigui, per promoure solucions negociades al conflicte? . I ells sí que tenien poder i arguments per fer-ho.
Esper equivocar-me amb aquesta valoració, però per si fos el cas, crec que els demòcrates de veritat d’aquest món han de començar a prendre’s el pacifisme com una opció política imprescindible per convertir aquest món en mínimament habitable.