MIQUEL ROSSELLÓ. Fundacions Darder-Mascaró

Aquesta darrera setmana ens ha deixat Agrícola Mari. Va néixer fa vuitanta-vuit anys a Formentera de pares esquerrans com denota el seu propi nom.

De nin ja va conèixer la duresa de la feina al camp i després de la mili va emigrar primer a França i després a Suïssa, on hi va estar fins ben entrada la dècada dels seixanta del segle passat.

Allà va aprendre la professió de picapedrer que va exercir tota la seva vida. També va conèixer a Victòria Abellàn amb qui es va casar i va tenir dos fills, una nina n’Esther i un nin, n’Alberto. 

Entre els col·lectius de treballadors espanyols emigrats ells dos entraren en contacte amb lluitadors antifranquistes i molt aviat ingressaren al Partit Comunista d’Espanya duent una militància molt activa. Record les moltes vegades que Victòria em va contar emocionada el molt que va significar , per la seva vida,  aquella experiència. Més enllà de les estretors econòmiques, per una dona que venia de l’Espanya repressiva, en tots els sentits, cutre, masclista a més no poder i casposa, significava poder moure’s lliure, fer les activitats que volia, sentir-se persona i ciutadana completa. 

Agrícola i Victòria tornaren dins la segona part de la dècada dels seixanta i decidiren no fer-ho ni a Formentera ni a Múrcia d’on era Victòria, sinó a Mallorca.

Ja venien amb un contacte amb el Partit i des del primer moment Agrícola es va implicar en la vida militant i clandestina, a pesar de tenir dos fills petits i sabent els riscos que això comportava en aquells moments. S’establiren en el Pont d’Inca, al carrer Sant Alonso.

Vaig conèixer a Agrícola quan vaig tornar de Barcelona, pendent per complir la condemna que m’havia imposat el fatídic “Tribunal de Orden Público”.

El PSUC, partit en el qual militava em proporcionà la connexió amb el Partit Comunista a Mallorca i vaig anar a la cita que en donaren,  després vaig saber que era el despatx d’advocat de n’Ignasi Ribas. Allà em vaig trobar a Francisca Bosch que després d’una llarga conversa va decidir que el temps que em quedava d’estar en llibertat em podia dedicar crear una organització d’estudiants que en aquell moment no n’hi havia i em va donar una cita per incorporar-me a les reunions del Comitè Provincial. 

Jo que venia d’una organització molt potent i estructurada com el PSUC, vaig quedar astorat que em portessin directament al Comitè Provincial, però allà hi vaig anar i em vaig trobar a part de na Francisca Bosch, amb Rafael Azorin, Marcos Peralta i altres que no record i a Agrícola, que crec que era el responsable de propaganda.  

Després vaig saber que allà on férem la reunió era a casa d’Agrícola, al Pont d’Inca, dos carrers més amunt de la casa dels meus pares. Fins al febrer de l’any següent, que vaig haver d’ingressar a la presó de Carabanchel vaig compartir militància amb Agrícola.

Durant els anys següents, Agrícola va fer un extraordinari servei al partit. Va organitzar al corral de casa seva l’aparell de propaganda. I allà es va editar tota la literatura política que va fer el partit fins a la seva legalitat. Des del 1973 fins al 1977 l’increment de la lluita antifranquista es va anar augmentant i lògicament la del Partit Comunista i a mesura que augmentaven les lluites creixia la necessitat d’editar materials per alimentar aquesta lluita. 

Des de la lluita clandestina no teníem altre instrument per influir en la societat que els materials escrits, lògicament clandestinament. Per això la policia política del règim, la temuda «Brigada Politico-Social» estava obsessionada en desmuntar aparells de propaganda. Detenir militats d’un parit clandestí era molt important i llevar-los de la circulació, però més important era desarticular els òrgans de direcció, fins que es trobava i desmuntava l’aparell de propaganda no es podia garantir la inactivitat clandestina.

Per això els companys que es dedicaven a l’aparell de propaganda estaven aïllats de la resta de l’organització, solament connectats per algun dirigent. 

Un altre problema que va haver de resoldre Agrícola i la direcció del Partit fou com fer front a la compra de la gran quantitat de material, paper i tinta, que era necessari. En èpoques anteriors, on la producció era més minsa es procurava anant a comprar el paper i la tinta en petites quantitats a botigues diferents però això ja no era possible i decidiren muntar una papereria que va poder proporcionar grans quantitats de paper, clixés i tinta a l’aparell del partit sense aixecar sospites. 

Aquesta gran idea de Darío Olives i Agrícola va permetre solucionar aquell problema i aquí torna  a aparèixer Victòria, que va regir la papereria durant el temps que va durar.

Vaig tornar coincidir amb Agrícola després de la legalitat, militants els dos a l’agrupació de Marratxí. A les primeres eleccions democràtiques Agrícola va anar de número dos a la candidatura municipal de Marratxí, després d’en Guillem Juan, que sí que va sortir regidor.

Però recordo amb especial emoció l’època que, com a responsable de la comissió d’organització, Agrícola va participar-hi, juntament amb Manolo, “El minero”, Llorenç Pons de Llucmajor i Lluïsa Thomàs. Des de la legalitat del partit fins al 1980 varen ser anys d’estreta col·laboració.

Després militàrem junts al Partit dels Comunistes de Balears i posteriorment a l’agrupació d’Esquerra Unida de Marratxí.

Agrícola fou un d’aquells militants que mai tingueren llocs de direcció i molt manco responsabilitats institucionals, però que sempre estigueren al servei del col·lectiu. Un exemple de militant sense els quals no es pot pretendre aixecar un projecte polític de canvi  revolucionari. 

Els que et vàrem conèixer i compartírem moltes lluites et recordarem sempre.