Fa uns dies moria Mijail Gorbatxov, l’últim President de l'URSS i Secretari General del PCUS, que va protagonitzar el darrer intent de transitar des d’un règim dictatorial a un democràtic però mantenint les essències del socialisme.

Als que ja ens han sortit cabells blancs recordem alguns intents de compaginar socialisme i democràcia.  I per evitar males interpretacions, quan parlo de socialisme no m’estic referint a països governats per partits socialistes o socialdemòcrates a on el poder polític i real està en mans dels grans capitals i les grans multinacionals. Estic pensant amb un sistema econòmic capaç de compatibilitzar la propietat pública, amb l’economia comunitària i local i també amb la propietat privada, és a dir capitalista pròpiament dita, però sense el predomini de cap d’elles sobre les altres. I quan parlo de democràcia no estic pensant en un sistema a on encara que hi hagi eleccions i “llibertats públiques” aquestes estiguin controlades per poders superiors al de la ciutadania, ja sigui una cúpula política, econòmica, militar o judicial.

Alguns vàrem viure amb entusiasme l’experiència de “la via xilena al socialisme” liderada per aquell gran revolucionari que fou Salvador Allende, “el compañero Presidente” i que fou frustrat pel cop d’estat de l’assassí Pinochet amb el suport de la CIA i els grans poders econòmics mundials, l’11 de setembre de 1973.

Així com l’anomenada experiència del “socialisme amb rostre humà” que va intentar Alexander Dubcek i el Partit Comunista Txec i que els tancs del Pacte de Varsòvia  s’encarregaren de liquidar tràgicament en pocs dies a l’estiu del 1968. 

El tràgic resultat d’aquestes i altres experiències impulsà una allau de reflexions entre els revolucionaris de tot el món: Es podia construir el socialisme des de la democràcia i sense violència?.A Amèrica Llatina i el tercer món en general, en la majoria de casos aquesta reflexió dugué a les forces que lluitaven per l’emancipació a pensar que solament es podia derrocar els règims capitalistes per la via armada. Pensament que compartiren, en aquells moments, destacadíssims líders que tots coneixem i molts d’ells passats els anys han apostat per fórmules democràtiques d’aconseguir el poder polític, com Nelson Mandela, Luis Ignacio Lula, Dilma Rousseff, Pepe Múgica, Àngela Davis i tant d’altres. I no m’estic referint només a líders i militants de procedència comunista i o socialista, sinó d’altres com, per exemple, cristiana. Els capellans guerrillers Camilo Torres o Manuel Pérez a Colòmbia, però també a Perú i altres països com Fernando i Ernesto Cardenal a Nicaragua.

A Europa aquesta reflexió anà per altres indrets. La gran majoria de partits socialistes decidiren posar-se a les ordres de la Internacional Socialista que se situava, en plena guerra freda, baix l’aixopluc de l’òrbita atlantista. Però n’hi va haver d’altres que mantingueren la seva independència i seguiren defensant un socialisme autogestionari,  entre altres els que a l’Estat espanyol optaren per crear la Federació de Partits Socialistes Lamentablement els membres de la Internacional a cada país aconseguiren engolir-los a quasi tots. A l’Estat espanyol no acabaren dins el PSOE solament els gallecs, alguns andalusos i el PSM de Mallorca i de Menorca.

Igualment passà entre els partits comunistes que majoritàriament es mantingueren baix l’òrbita soviètica. Encara que es va produir un distanciament d’alguns, que s’accentuà  després de la intervenció del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia. El primer fou el Partit Comunista d’Espanya que va denunciar públicament la intervenció fent públic un comunicat de repulsa, significativament signat per la Presidenta del Partit, la mítica “Pasionaria”, que per cert vivia a Moscou.

Però més significativa fou l’evolució del Partit Comunista Italià, donada la seva força a l’Europa occidental. Sota la direcció del seu secretari general Enrico Berlinguer va defensar l’anomenada política del “compromís històric” que no era altra cosa que establir una negociació oberta entre els enemics de sempre a Itàlia, la Democràcia Cristiana i els Comunistes.

Quan el PCI va superar el 30% dels vots aquella política va començar obrir forat dins la mateixa DC, fins que el seu secretari general, Aldo Moro va expressar públicament l’opinió de començar a parlar amb els comunistes.

Lògicament no tots eren de la mateixa opinió i a Itàlia feia anys que s’havia creat amb el suport de la CIA, el Vaticà i la dreta de tota la vida, una associació clandestina destinada a impedir l’arribada dels comunistes al Govern al preu que fos, anomenada “Lògia P2”.

Curiosament en aquelles dates Aldo Moro fou segrestat per una organització terrorista Las Brigadas Rojas que demanaren una sèrie de reivindicacions a canvi de la vida del dirigent de la DC. El govern format íntegrament per la DC no va voler ni tan sols negociar i Aldo Moro fou assassinat i el “compromiso histórico” passà a la història.

Anys després aquests dos partits comunistes juntament amb el francès, conformaren un grup que propugnava l’eurocomunisme que defensava precisament el socialisme en llibertat.

Cal destacar que dins l’Europa occidental hi havia per aquelles dates cinc partits comunistes importants: el grec i el portuguès d’obediència soviètica i els anteriorment mencionats que es desmarcaven de la seva òrbita. Si a això hi afegim, la confrontació xino-soviètica que afectava d’una manera o altra a quasi tots els partits, quedava clar que Moscou feia anys que no era el líder indiscutible del Moviment Comunista Internacional.

Tot això ajuda a explicar per què també dins el “camp socialista” i a la mateixa Unió Soviètica començaren a córrer corrents que qüestionaven la fortalesa del mateix sistema i apostaven per reformes. Si ens centrem en l’economia,  apareixia la contradicció entre les dificultats per cobrir les necessitats de consum de la població mentre les despeses necessàries per cobrir la carrera armamentista no deixaven de créixer. O les contradiccions en la política exterior de defensa de la Pau mentre es mantenia la catastròfica invasió a Afganistan. O les relacions de subordinació dels Països del Pacte de Varsòvia a l’URSS.

El fet és que moltes d’aquestes causes obriren els ulls a determinats sectors dels quadres mitjans i fins i tot de les altes esferes sobre la necessitat de canvis reformistes, mentre per una altra banda també prenien força les posicions que pensaven que el capitalisme no permetria mai una sortida reformista i que per tant l’única solució era atrinxerar-se en les posicions més dures. I no faltaven el que volien caminar cap a la liquidació del mateix sistema.

Amb la mort de Bréznev va accedir a la secretaria general del PCUS Yuri Andropov procedent del KGB i amb un grau enorme de coneixement de la realitat soviètica. Convençut de la necessitat d’introduir reformes al sistema i es pot dir que pare espiritual de Gorbatxov. Lamentablement sols va viure 15 mesos i fou substituït per un octogenari del qual ni record el nom, però com va demostrar a la pràctica l’única missió que tenia era paralitzar qualsevol reforma.

Gorbatxov va assumir la Presidència de l’URSS el 1985 amb l’absoluta decisió de promoure una profunda reforma del sistema però mantenint el seu caràcter socialista. Volia introduir reformes a l’econòmica (Perestroika) per superar l’estancament que es vivia i en el camp polític (Glasnot), promovent la democratització del sistema.

Però tot això amb unes condicions infames. No controlava el partit, que estava molt desprestigiat entre la ciutadania, amb importants rebel·lions a països del Pacte de Varsòvia i amb un element fonamental que els temps s’han encarregat de demostrar, des del món capitalista que feia dècades que lluitava amb totes les seves forces per derrotar el camp socialista ningú estava disposat a acceptar una sortida reformista. Volia la derrota total del sistema com així va ser. Per una raó bàsica, el que es perseguia no era dur la democràcia als països socialistes, allò que es perseguia amb vertadera passió era portar el capitalisme a aquests països i repartir-se el botí com vulgars pirates entre les burocràcies d’aquests països i sobretot amb els capitals forans.

Sempre ha pensat que la darrera experiència que hagués pogut reformar el sistema soviètic fou la vívida a Txecoslovàquia als finals de la dècada dels anys seixanta. Dubcek a diferència de Gorbatxov tenia el suport del Partit i aquest el suport del poble, aquest va sortir al carrer a lluitar per una societat socialista sense el domini imperialista de la Unió Soviètica. Lamentablement per què aquesta equació funcionés sobraven els tancs del Pacte de Varsòvia.

L’URSS va gaudir d’uns anys d’or en la seva confrontació amb Occident durant els anys de Nikita Khrusxov, a principis de la dècada dels seixanta, quan varen avençar als americans en la cursa espacial, somiaven en superar econòmicament al capitalisme i aquest es veia forçat a acceptar l’Estat del benestar per contrarestar l’atracció que el model soviètic tenia entre la classe obrera occidental. I quan molts de comunistes occidentals somiaren amb el final de l’estalinisme.

Però això durà poc, es tornaren imposar els mètodes autoritaris i profundament burocràtics i el capitalisme va reaccionar a l’ofensiva fins que es varen imposar els sectors econòmics i polítics que pensaven que ja no feia falta ni l’estat del benestar ni els seus promotors, els partits socialdemòcrates. Havia nascut el neoliberalisme de Thatcher i Reagan. Que a més d’aplicar el seu model en el “món lliure” considerava prioritari derrotar el camp socialista. Això exigia incrementar la cursa armamentista i per combatre en tots els camps a l’enemic comunista.

Si voleu informació contrastada de primera mà, us aconsello el llibre “Intrigues i poder al Vaticà” de Vicenç Lozano, periodista de la secció internacional de TV3 des del 1984 al 2019.

Explica amb pèls i senyals la constitució de la Santa Alianza, un pacte secret entre Reagan i el Papa Joan Pau II per destruir el comunisme, signat a la biblioteca del Vaticà el 7 de juny de 1982.

Es tractava de debilitar el poder soviètic, començant per allò que ells consideraven l’esglaó més feble que era Polònia,  on l’Església catòlica tenia un gran pes, sobretot amb un Papa polonès, un sindicat molt fort i organitzat contra el règim i el govern en mans de sectors reformistes, encapçalats pel General Jaruzelski.

La posició de la Santa Alianza fou molt clara. No tingué la més mínima temptació de promoure la negociació i donar un cert suport als reformistes del règim. Abocà milions de dòlars a Lech Walesa per derrocar aquest. Lozano explica al seu llibre tot aquest procés i destaca l’entrevista que va fer per TV3 al ja President Walesa anys després, el qual a la pregunta de quina era l’opinió que tenia de Reagan i el Papa Wojtyla, respon tot xalest: “Excelente, sin su ayuda hoy no seria Presidente de Polonia”.

Però el pacte de la Santa Alianza tenia un altre compromís que era lluitar amb totes les forces contra la teologia de l’alliberament a Amèrica Llatina, que en aquells anys havia donat suports a la revolució sandinista i lluitava contra tots els règims dictatorials que el Papa Wojtyla s’encarregà de legitimar amb les seves declaracions i visites, començant per Pinochet.

El Papa Wojtyla fou el botxí de la teologia de l’alliberament, un dels corrents revolucionaris més importants del segle XX. I jo em demano, si l’objectiu de les forces d’ordre i religió tenien com a objectiu dur la democràcia a l’Europa de l’Est ¿que te a veure la croada contra la teologia de l’alliberament? 

La veritat és que l’imperialisme, el Vaticà i els grans poders econòmics i fàctics mundials els importava un rave la democràcia, el mateix que els hi ha importat quan s’ha tractat de lluitar contra Iraq, Afganistan, Líbia i un llarg etcètera. Allò que realment persegueixen és la victòria definitiva del capitalisme al món.

El final de l’experiència reformista de Gorbatxov fou dramàtica. El sector dur del partit li organitzà un cop d’estat que el debilita definitivament. Quan torna a Moscou intenta salvar el que pot de la Unió Soviètica creant el CEI però es troba amb el rebuig de la Federació Russa en la qual ja  s’havia fet fort Yeltsin, curiosament enfrontant-se al cop d’Estat.

Encara té temps de reunir-se amb els líders occidentals que accepten que si dissol l’URSS, l’OTAN no incorporarà cap dels països de l’URSS en el futur, promesa que com tothom sap no tardaren a incomplir els líders del món lliure, els defensors dels drets humans i la democràcia, tant si eren de dretes com socialdemòcrates. Per més informació llegiu l’article de dia 4 de setembre d’Ernesto Elkaizer a Diario de Mallorca.

I ara, trenta anys d’aquests fets i a conseqüència de la mort de Gorbatxov m’ha resultat vomitiu llegir quantitat d’articles de comentaristes i polítics elogiosos per ell i les seves polítiques i salvant algunes excepcions, com l’article d’Elkaizer que he comentat abans,  sense fer cap autocrítica des d’Occident.

I com que la feina ja estava acabada, ningú més es va encarregar de defensar la democràcia a Rússia. Això si, Yeltsin, i el seu equip, entre els quals hi havia en Putin, s’encarregaren de repartir-se i privatitzar tota l’economia i deixar al poble rus a la misèria durant anys.

I jo em demano, per què si tan bé ho va fer en Gorbatxov per promoure la pau, un món sense blocs, la democràcia, etc com glosen tots aquests entusiastes defensors de la seva política a Occident no es demanen a on era el Gorbatxov d’occident?

Qui des d’Occident va lluitar per la pau al món, en lloc d’incendiar aquest de guerres una darrera l’altra, a les ordres dels complexos militars armamentistes? Qui ha defensat, ja no la desaparició de l’OTAN, que seria l’equivalent a la dissolució del Pacte de Varsòvia sinó tan sols la seva contenció? Qui ha lluitat per un món multipolar i un enfortiment de l’ONU?

Els fets demostren que l’anomenat “món lliure” s’ha llevat d’enmig el camp socialista, s’ha repartit les seves despulles i a la democràcia que li donin pel sac.

Per tot això aquells que des de joves lluitàrem per un socialisme en llibertat, per un món a on les persones estiguin per sobre dels grans interessos econòmics, seguim pensant el mateix i alguns seguim lluitant pel mateix i que no ens vinguin en romanços que som mals de convèncer. I si teníem algun dubte, l’espectacle de la cimera de l’OTAN a Madrid amb la Unió Europea i bona part de la socialdemocràcia agenollada davant l’imperialisme americà i el seu braç armat, l’OTAN, ens reafirma en les nostres conviccions.