Miquel Rosselló Fundacions Darder Mascaró

Si, ja les tenim a damunt. El pròxim  23 de juliol, d’aqui a menys de vint dies, tornarem a les urnes i hauran de decidir si al govern de l’estat espanyol, amb els suports que calguin, es mantindrà un conglomerat de forces democràtiques o si entrarà, també a l’àmbit d’estat, una dreta que ja s’ha demostrat estar a les ordres de l’ultradreta, és a dir dels hereus del franquisme.

Aquesta és la disjuntiva que fa una anys vivim a Europa. Ja són molts els països on l’extrema dreta té a les seves mans part important dels resorts del poder. La darrera ha estat Finlàndia, però també Noruega, Holanda, Polònia, Hongria, Itàlia i segur que em deixo algun més..

Mentre està en joc com fer front al canvi climàtic, al creixement de l’armamentisme, a la pobresa de bona part de la població mundial i a la defensa dels drets dels treballadors, de les dones i de moltes minories perseguides arreu,  aquesta és la disyuntiva: Democràcia o autoritarisme.

Quanta gent als anys treinta del segle passat quan sentien dir coses com les que acabo d’escriure pensaven que s’estava exagerant?, que no n’hi havia per tant!. I quan se  n’adonaren ja era tard.

Dins aquest panorama estatal, europeu i mundial   és  on es celebraran les eleccions del 23 de juliol. No ho hauríem d’oblidar. És clar que fa molta calor, que convocar unes eleccions el mes de juliol és una bogeria. Que sortim d’una campanya electoral, a la quals molts dedicàrem els nostre esforços i sacrificis i que a més no ens va sortir com desitjàvem. Que el que ens mereixem seria anar-nos de vacances i el setembre en tornarem a parlar. Que estem desmoralitzats i cansats. Però no trobau que l’envit s’ho mereix?. Que  ara hem d’anar a votar i fer tot allò que poguem per convencer al màxim de persones millor. Cal un esforç més.

Després d’allò que estem veient a Castella i Lleó o al Pais Valencià, ens podem imaginar que suposaria un govern d’extrema dreta a l’Estat. Un estat que de per si ja està farcit de feixistes a la justícia, als serveis de seguretat, a  les distintes esglésies (protestants i catòliques), als mitjans de comunicació...

El govern és el darrer bastió que queda per no caure dins un sistema autoritari, com Hongria, Polònia o Turquia. Crec que solament per això paga la pena fer un esforç.

Però si ens situem a les nostres Illes també hi ha arguments de sobra per lluitar per un vot progressista. Davant els programes que estan pactant PP i VOX arreu, que destil·len bauçanisme, les primeres declaracions públiques d’alguns liders, la intervenció de la portaveu de VOX a la sessió d’investidura i les primeres mesures com la supressió de les dieccions insulars d’igualtat  i normalització lingüística al Consell, la decissió d’abandonar el pla d’habitatges protegits de Son Busquets, el Pla d’Ordenació de Palma o barra lliure pels creuers,  ja ens podem fer una idea del que ens espera. Caldrà d’una resposta potent i conjunta des de les institucions i el carrer.

Ens aniria molt bé un resultat electoral que no fos clamorosament favorable a la dreta per recuperar la moral dels nostres. Seria catastròfic que els diputats es repartisin entre PP i VOX i un parell pel PSOE. Encara som a temps per què això no sigui així. Bastaria que els que no anaren a votar el 28 de maig ara hi vagin. Per tant cal animar a la participació de les esquerres.

Però hi ha una altra raó de pes. Allò que no fou possible el 2004 amb la candidatura Progressistes, ara si ho és. Podem aconseguir un diputat sobiranista per primera vegada en aquests quaranta anys. Tenim a tocar que en Vicenç Vidal, un extraordinari senador per les Illes aquesta darrera legislatura,  sigui diputat. Ni un sol vot que pugui fer diputat a Vicenç es pot quedar a casa. I caldrà mobiltzar tot allò que poguem dins aquesta campanya per què aquest objectiu sigui viable.

Això és possible perquè des de la direcció de ARA MÉS es va veure des del primer moment  que la constitució de la candidatura SUMAR ho feia viable.  

El nucli que es constituiex en torn a Yolanda Diaz treballa des de fa mesos en la constitució d’un bloc unitari a l’esquerra del PSOE i després de les eleccions del 28 de maig es veu forçada de redoblar esforços, enfront de l’envit de Pedro Sánchez de convocar eleccions generals.   

Després d’una derrota molt greu de Unidas Podemos a les autonòmiques i municipals treballa per recompondre la unidat del que queda de l’esquerra estatal amb encerts i errors possiblement, però amb el suport des del primer moment d’Izquierda Unida.

Però conscients de la feblesa del projecte per ell tot sol, cerca aliats entre les perifèries sobiranistes. I fa una cosa que fins ara no havia fet mai l’esquerra estatal, que és negociar amb els distints subjectes sobiranistes de tu a tu. Sense prepotència ni imposicions i acceptant en cada cas la correlació existent.

Per això els cap de llista a Saragosa, València, Castelló, Illes Balears i altres llocs corresponen als candidats de les forces sobiranistes. Així mateix s’accepta que aquests tindran llibertat de vot en els temes que facin referència al seu territori. Tot això en el marc de la defensa d’un estat plurinacional i plurilingue.

Per això jo vaig votar que si amb convicció i entusiasme a l’assemblea de MÉS la proposta que ens varen fer de participar d’aquesta coalició SUMAR MES i estic disposat a lluitar fins al final per que les coses vagin bé.

Estic conveçut que existeixen moltes possibilitats de aconseguir un o dos diputats el 23 de juliol, la qual cosa de per si ja és un argument de pes per participar activament en l’operació.

Però crec que assajar un treball unitari entre sectors diversos de l’esquerra pot ser una bona preparació per afrontar els quatre anys que ens queden d’aquesta legislatura i si som intel·ligents i valents treballar per canviar el mapa electoral de les illes. Passar a un mapa més semblant al gallec, on hi ha apart de la dreta, una esquerra espanyola i una esquerra de país. Podem impulsar i liderar un projecte polític de país amb vocació de liderar l’esquerra el 2027.

I per últim em sent a gust amb aquest nou escenari perquè soc un partidari entusiasta d’un projecte unitari i confederal dels distints soberanismes d’arreu de l’estat espanyol. Per ara hem estat capaços entre tots els que han treballat aquesta operació en juntar dins una mateixa candidatura la part dels sobiranismes confederalistes que han sabut coordinar-se amb part de l’esquerra espanyola.

Però també som plenament conscient que la meva ambició no queda aquí, sino que aspiro a què d’aquest bloc hi parcipi els sobiranismes independentistes, EHBildu, ERC i BNG.

Tot arribarà, però estic convençut que si aconseguim col·locar a Vicenç Vidal al Parlament  ell treballarà també en aquesta direcció.