Miquel Rosselló, Fundacions Darder Mascaró

Analitzar unes eleccions municipals i autonòmiques dins el mapa de la pell de brau, tan complex i plural, és sempre molt complicat i en el cas de les eleccions del 28 de maig passat probablement encara ho és més.

Estem acostumats als comentaristes polítics que sempre han vist Espanya com una unitat i aquests ho tenen molt fàcil. Ha guanyat el PP, ha perdut el PSOE, o més bé Pedro Sánchez,  i VOX ha pujat molt.

Però pels que sabem que no es pot parlar d’un sol mapa electoral a l’Estat espanyol, sinó que calen al manco tres, les coses es compliquen un poc més. Per una banda tenim Catalunya i el País Basc que des de sempre han tingut un mapa electoral diferent completament a la resta. En aquest espai, al Principat se situen quatre forces polítiques bastant igualades. El PSC que té un resultat molt bo a les municipals, Junts per Catalunya que puja en vots i ERC que baixa en vots però que és el partit que té més regidors i per últim Els Comuns amb bons resultats al Barcelona però molt manco a la resta. Mentre al País Basc guanya significativament les eleccions municipals  EHBildu, per primer cop a la història, seguit del PNB i a una bona distància el Partit Socialista.

Un segon espai que aglutina els territoris que tenen una força política sobiranista. A Galízia que a les eleccions municipals, el BNG puja uns 150 regidors, el PSOE i PP se mantenen i les Marees desapareixen. A Navarra EHBildu guanya a l’Ajuntament d’Irunya i treu un excel·lent resultat al Parlament, però tot està en mans dels pactes que puguin fer les dretes i el PSN, si aquest optarà per pactes d’esquerres o continuarà demonitzant a EHBildu. A Aragó, Pals Valencià i les Illes Balears les forces sobiranistes i el PSOE mantenen resultats però l’enfonsament de Podemos dona la majoria a PP-Vox. I per últim a Canàries a on la debilitat i desunió de les forces sobiranistes d’esquerres, més la desaparició de Podemos per una part i els magres resultats del PSOE,  ha animat al nacionalisme de dretes, Coalició Canàries a pactar amb el PP.

A la resta de l’Estat, salvo a Castella la Manxa que el PSOE aguanta el govern, el PP i Vox s’enduen la victòria i a Madrid el PP tot sol treu majoria absoluta, encara que a l’esquerra es repeteix el fenomen  que la força més votada de l’esquerra no és el PSOE ni Podemos que desapareix, sinó una força confederal, MAS Madrid.

Evidentment totes aquestes dades donen per anàlisi molt més profunda encara que es pot treure una primera impressió de cara a les generals del 23 de juliol, que el PSOE i sobretot els seus aliats d’Unidas Podemos ho tenen ara més difícil i el PP-VOX més fàcil. Encara que segons la meva opinió encara no està tot el peix venut.

A pesar que les anàlisis electorals en profunditat s’hauran de posposar a després de l’estiu, no em semblava seriós començar a parlar de noves eleccions sense donar una petita pinzellada d’allò que penso de les passades.

No hi cap el més mínim dubte que  Pedro Sánchez convoca inesperadament les eleccions generals per “descol·locar” a tots els altres contrincants però molt especialment al seu sector crític sempre en les posicions clàssiques del PSOE, més a la dreta i més espanyolista.

Anem doncs a unes eleccions generals emmarcades dins l’onada de l’ultradreta europea i mundial que ens fan témer els pitjors dels presagis, un pròxim govern a Madrid com el de Polònia, Hongria o Itàlia.

Encara que no està tot escrit. És clar que un Govern PP -VOX suposaria un equivalent als exemples que acabo d’exposar, com ja s’ha demostrat a Castella i Lleó o les primeres declaracions del pacte signat al País Valencià o a Calvià, per posar alguns exemples. Però no és menys cert que per constituir aquest govern PP-VOX han d’aconseguir majoria absoluta que és possible, però no està clar del tot.

Tornem a la complexitat del mapa electoral de l’Estat espanyol. Hi ha una altra dreta, la catalana i la basca que a pesar de coincidir amb la dreta espanyola en polítiques econòmiques i socials no pot donar el govern a qui anuncia la retallada de drets i la uniformitat cultural i lingüística de l’Estat.

Òbviament aquest govern tampoc tindria el suport del PSOE ni dels partits independentistes, BNG, EHBildu i ERC, ni dels diputats que puguin sortir de la coalició confederal entorn de Sumar.

Tot dependrà que als votants de tots aquests subjectes polítics, a pesar de totes les diferències existents en aquests conglomerats, li valgui  la pena anar a votar i no deixar el futur en mans dels energúmens que ja sabem com actuaran.

Tot dependrà  que els demòcrates, nacionalistes catalans i bascs, independentistes, de l’esquerra espanyola o dels distints sobiranismes confederals i/o federals es mobilitzin i vagin a votar.

No crec que exageri gens, si dic que el 23 de juliol ens juguem la democràcia, una democràcia molt millorable, però democràcia...

En el pròxim article donaré la meva opinió de com poden afectar aquestes eleccions a la nostra terra.