I després de les eleccions generals, què?

I després de les eleccions generals, què?

Abans de les passades eleccions generals la majoria de mitjanss de comunicació, els “creadors d’opinió del règim” i el PSOE varen aconseguir situar quina era la incògnita que els electors havien d’aclarir: Si volien una Espanya governada per l’extrema dreta o no. I l’electorat òbviament va dir que no.

La ciutadania espanyola vivia amb el miratge i la preocupació d’un increment substancial de l’extrema dreta, com a tota la UE, que al nostre Estat suposa ni més ni manco que reviure el Franquisme. I si és veritat que tots sabíem que l’extrema dreta ha estat molt present aquests quaranta anys de democràcia que ja duem a l'esquena. Però això no impedeix que els demòcrates i progressistes celebràrem ben sincerament la derrota dels franquistes i del “trifatxito”. 

Però passat un temps prudencial d’aquest esdeveniment molts pensem que aquell diabòlic reduccionisme “extrema dreta sí o no” a part d'afavorir clarament al partit genuïnament constitucionalista i monàrquic, és a dir el PSOE, ha deixat absolutament intactes les incògnites que el nostre sistema polític té plantejades i que tenien encallada la governabilitat a l’Estat des del 2015. 

Recordem l’abdicació del Rei, però no de qualsevol Rei sinó del que, segons molts va portar la democràcia després de la mort del Dictador. Dues eleccions generals que donen com a resultat un govern en minoria de la dreta, amb Mariano Rajoy de President i una esquerra incapaç de fer el canvi, inclosa la destitució del Secretari General de PSOE pels seus barons. Una moció de censura, després del judici del cas de corrupció més greu de la UE de la postguerra. Nou mesos d’un govern en minoria del PSOE, que tots els demòcrates varen celebrar i que es va tancar sense haver dut a terme cap mesura significativa que obris cap solució a la cruïlla en què es troba el país. L’únic encert de l’actual President Sánchez és l’habilitat de convocar les eleccions en el moment més oportú pels seus interessos. 

Lamentablement aquestes eleccions no posaren sobre la taula si calia començar a aplicar mesures dràstiques contra el canvi climàtic o hi havia que continuar la pauta de les darreres cimeres internacionals, és a dir “ni sí ni no, ni todo lo contrario”. Si s’havia d’afrontar amb absoluta resolució la derogació de la llei de Reforma Laboral i canvis radicals a l’estatut dels Treballadors o un fort impuls a les polítiques contra la dependència i en favor de les polítiques de gènere, o per l’educació o la sanitat. Si en l’àmbit territorial s’apostaria pel diàleg i la negociació amb Catalunya, se cercarien solucions justes al problema del finançament autonòmic i municipal, s’acabaria amb les polítiques de recentralització i es derogaria la llei Montoro. 

I en el terreny de les llibertats, què fer amb la llei mordassa, amb la democratització del poder judicial, amb les trames polítiques del Ministeri d’Interior, com regularitzar la situació dels presos bascs i solucionar dignament la situació dels presos polítics catalans. 

Ara el PSOE ha de decidir si forma govern amb Podemos, amb els suports d’altres forces sobiranistes i demòcrates, d'acord amb una agenda política que comenci a abordar els que anunciàvem més endavant. Pactar amb Ciudadanos, que suposaria una renúncia a qualsevol sortida progressista i que penso que no farà, entre altres coses per què encara no estan madures les condicions per una opció com aquesta. O governarà en minoria, pactant cada cosa amb qui li convingui.

Per mi l'única sortida digna des de postulats de l’esquerra seria la primera, que suposaria la voluntat del PSOE de liderar des de l’esquerra una política democràtica, socialment i ecològicament justa i que accepti la realitat plurinacional de l’Estat. 

Optar per la segona opció ni la contemplo, però la tercera que suposo que és la que farà i que consistirà a pactar amb l’esquerra algunes polítiques socials i mediambientals i amb Ciudadanosles territorials i les referides a les llibertats públiques no és més que aparcar els problemes del País, que sortiran més endavant amb molta més força. 

Els que tenim més anys dels que voldríem, recordem les polítiques que vingueren després del cop de Tejero. Espanya necessitava estabilitat (us sona?) i d’això es varen encarregar els distints governs de Felipe González que va combinar polítiques socials progressistes amb la consolidació de la monarquia, del bipartidisme, de deixar ben clar fins a on podien arribar les autonomies amb la LOAPA, de negociar una entrada a la Unió Europea que a canvi d’una economia centrada amb el sector serveis i un poc més endavant la bombolla immobiliària sacrificava l’agricultura i la indústria, d’incorporar Espanya a l’OTAN al preu de derrotar el moviment social més potent que havia conegut fins aleshores la democràcia espanyola, el moviment anti-OTAN.

Després ja va venir i també de la mà del PSOE l’inici de la corrupció i la guerra bruta de l’Estat contra el terrorisme i la barroera instrumentalització d’aquest per combatre anti-democràticament l’espai polític abertzale. 

I no ens agradaria viure un remake. Defensa numantina de la monarquia i la “unidad de España”, dels aparells de l’Estat (policia, exèrcit, poder judicial”) com estan ara, d’una democràcia de baixa qualitat i en definitiva a les ordres de l’IBEX 35, a canvi d’algunes mesures laborals, socials i medi ambientals progressistes.

Per cert m’agradaria recordar-los, als companys del PSOE, que les posicions de poder que tenen ara no s’assemblenen res a les que tenien en aquelles èpoques. I que si les actituds prepotents resultaven insultants i molt desagradables per a la resta de l’esquerra, ara es convertirien en tragicòmiques. 

Digueu-me ingenu però encara confio que no es cometin els greus errors del passat i que es pugui obrir un camí cap a un Estat plurinacional, que accepti el dret a decidir amb valors ecològics, feministes, laics, socials i republicans. 


 

comentaris