Un judici que no s'hauria d'haver produït mai

El primerd’octubre del 2017 el moviment independentista català va aconseguir una gesta impressionant. Després d’anys de lluites pacífiques i massives va ésser capaç d’organitzar i celebrar un referèndum d’autodeterminació. Contra tots els pronòstics, especialment del ”Gobierno central” i amb tots els aparells de l’estat en contra, quan fou l’hora estipulada, els 2.315 col·legis electorals, s’obriren a la ciutadania i a tots ells hi havia urnes, paperetes, meses i funcionava un cens universal que podia garantir la normalitat de les votacions. 

Davant aquella victòria indiscutible dels independentistes i aquell espectacular cop d’efecte per l’opinió pública espanyola i internacional, amb milers de mitjans de comunicació i centenar de visitants internacionals acreditats, el Govern espanyol, “genio i figura...” no se li va ocórrer una altra cosa que enviar la Guàrdia civil i la Policia nacional contra els votants, provocant unes esgarrifoses imatges que han donat la volta al món. A pesar d’això se repetiren, tossudament, les dades del ja llunya 9N de 2014 i més de 2 milions tres-cents mil votants pogueren exercir el dret a vot.

Una vegada més, lluny de reflexionar l’Estat respon negant el diàleg i amb la repressió, aplicació del 155 i els dirigents socials i polítics a la presó, mentre altres agafaven el camí de l’exili. 

Però el 21 de desembre d’aquell 2017 se celebren noves eleccions autonòmiques i amb una participació històrica del quasi 82 %, els partits independentistes superen el dos milions de vots que si a aquests li sumes els més de tres–cents mil que tragué Catalunya en Comú queda un altre cop clar que la gran majoria de l’electorat català està obertament a favor del dret a decidir. Però un cop més els poders de l’estat se decanten pràcticament per unanimitat per la repressió front al diàleg.

I així arribem al vergonyós judici oral que el regne d’Espanya està disposat a representar davant l’opinió pública nacional i internacional. I si me permeteu una llicència personal quan vaig veure per TV3 la sala del judici se’m va gelar la sang. Aquesta o una similar del mateix edifici és on el març del 1972 el Tribunal de Orden Público (TOP) me va jutjar i condemnar per “propaganda il·legal” és a dir per defensar les llibertats polítiques i la democràcia front al franquisme, condemna que vaig complir amb l’orgull i la més absoluta convicció d’haver fet el que corresponia, botar-me la legalitat vigent, per lluitar per un fi superior, la llibertat. Per cert que quan vaig ésser condemnat pel TOP, vaig recórrer al Tribunal Suprem i fins que aquest va ratificar la condemna no vaig ingressar a presó. Mantenir els acusats en presó preventiva més d’un any, ja demostra quin tipus de justícia tenim. 

Però tornem a la sala del Suprem, a on destaca la figura d’Oriol Junqueres, Raül Romeva, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Quim Forn, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull per la seva dignitat i coherència que mereixen tot el meu respecte i suport, així com la professionalitat dels advocats defensors, per sobre els representants de la fiscalia, de l’advocacia de l’estat i de la impresentable presència de la acusació particular. Només això darrer defineix aquest judici. Els franquistes asseguts al banc del acusadors i els defensors de la llibertat al banc dels acusats.

A més d’això hem d’aguantar les infames mentides d’alts càrrecs de l’Estat i la burda intromissió del Rei Felip VI. La seva intervenció el 3 d’octubre ja fou impresentable i el seu discurs sobre la supremacia de la llei front a la democràcia, just començat el judici ja ens demostra que no estem enfront d’un rei de tots els ciutadans de l’Estat espanyol sinó davant el cap d’un bloc monàrquic i autoritari disposat a qualsevol cosa per defensar la sagrada unitat de la pàtria. Cada cop s’assembla més al seu avi Alfons XIII i cada cop som més els que desitgem que acabi com ell. 

No sé com acabarà el judici, però si tinc molt clar que acabi com acabi, el problema d’Espanya serà el mateix. Perquè qui té un greu problema és el Regne d’Espanya. Per què si les forces polítiques de la monarquia, la dreta i una part de l’esquerra espanyola encara creuen que el procés català s’acabarà amb un judici, estan més cecs del que sembla. Encara no se’n adonen que davant quasi tres milions de catalans que volen decidir el seu futur polític, l’única medicina no pot ésser la repressió. Com tampoc ho pot ésser davant una majoria del poble basc que, a pesar de la derrota del pla Ibarretxe fa uns anys, acaba d’aprovar al seu Parlament que Euskadi és una nació i com a tal vol exercir el dret a decidir. I què faran amb el potent moviment feminista que diu basta al patriarcat?. I quan els que volem una república i clamem contra la monarquia siguem molts més què faran? acceptaran un referèndum o ens tancaran a tots a la presó?. 

No hi ha una altra solució que posar al carrer els presos polítics catalans, permetre la tornada dels exiliats i obrir un ampli procés de debat ciutadà per transitar de l’actual règim del 78 a un Estat espanyol democràtic, plurinacional i just socialment. 


 

Comentaris