La balearització II (1980-2000)

imatge: DBalears. Membres el primer pacte a la ITB de Berlín
imatge: DBalears. Membres el primer pacte a la ITB de Berlín

Miquel Rosselló, Fundacions Darder Mascaró

El final de la dictadura franquista, l’arribada de la democràcia encara que més esquifida de la que alguns havíem somiat i per la qual havíem lluitat, i d’una autonomia de segona,  van suposar canvis en el model turístic.

Una patronal avesada a comandar amb totes les eines de poder a les seves mans, policia, legislació laboral, connivència amb els poders polítics... va haver d’acceptar els sindicats, en aquells moments amb una gran capacitat de mobilització i de lluita, negociar els convenis col·lectius i acceptar en darrer extrem subordinar-se a les decisions de la Magistratura de treball. Moltes són les reivindicacions que s’aconseguiren aquells anys en la millora dels drets laborals, només per posar un exemple reconeixement de la figura  dels fixos discontinus.

Així mateix des de les institucions municipals i autonòmiques es va començar a implementar normatives territorials i urbanístiques que frenaven els abusos escandalosos d’èpoques anteriors. Ja als anys vuitanta el Conseller Jaume Cladera va dictar les primeres Directrius d’Ordenació Territorial, posant ordre en el desgavell anterior. Després vindria la llei d’Espais Naturals. Durant aquelles dues dècades es varen protegir espais tan significatius com l’Albufera de Muro, Sa Dragonera, Cabrera, Cala Montdragó, Es Trenc, el Parc de Llevant entre altres.

Ningú pot negar que la democràcia i l’autonomia va començar a posar ordre dins el món del nostre model turístic. Us imagineu que hagués suposat continuar 10 o 20 anys més amb la dictadura, amb barra lliure per explotar als treballadors i espoliar el territori?!.

Però igualment és evident que les persones que pensàvem que havien de rompre amarres amb els touroperadors i no seguir-hi subordinats, que calia protegir el territori, que no era bo posar tots els ous en el paner del turisme o que era de justícia distribuir la riquesa que aquest proporcionava,  érem minoria i no sabérem o poguérem posar el debat del futur del model turístic sobre la taula. La balearització no solament continuava sinó que aconseguia velocitat de creuer.

Es continuà destruint territori. La disciplina urbanística ni arribava ni se l’esperava. Els guanys continuaven omplint les butxaques de molts empresaris mentre les nòmines dels treballadors continuaven essent magres, així com les condicions laborals, l’augment de la temporalitat, etc.

És evident que aquells primers vint anys de «balearització» havien canviat el panorama econòmic i social de les Illes i molt especialment el perfil de la classe dominant. Aquells primers pioners de finals dels anys cinquanta s’havien convertit amb els amos i senyors de la nostra economia. No debades tothom els coneixia com «el Sector». El Sector pactava la política turística amb els touroperadors, la imposava a la banca, a altres sectors econòmics i lògicament a les institucions autonòmiques. «El Sector» tenia molt més poder econòmic i polític que totes les institucions autonòmiques juntes.

Recordo un dinar al qual em va convidar el President del Govern del primer pacte de progrés, essent  Conseller de Treball. Allà estàvem a més del President, un altre Conseller i jo mateix, el màxim propietari de Globalia i alguna de les seves persones de confiança. Havíem de parlar de temes relacionats amb l’aeroport i el tràfic aeri entre Illes. No sabria dir ara com va anar aquella conversa, però sí tinc molt present la idea amb la qual vaig sortir d’aquella trobada. Em va quedar molt clar que allà ens trobàvem el President i dos membres més del Govern a una banda i a l’altra els que vertaderament comandaven a la nostra terra. Sempre he agraït al President que em convidés a aquest dinar, perquè quan estàs a les institucions tens tendència a creure’t que tu tens el poder però no és així, el poder el tenen les classes dominants i tu representes a una petita autonomia. Aquell dinar em va refrescar aquells seminaris de marxisme que feia durant la lluita clandestina.

«El Sector» com diria qualsevol manual de lluita pel poder no solament controlava l’economia i indirectament el poder polític,  sinó que estava guanyant la lluita d’idees. Tothom alabava el nostre model, a casa i a fora. Fins i tot tenia un nom que lògicament s’esmentava en positiu, «la balearització». Els mitjans de comunicació cada any glossaven el nombre de turistes que arribaven  i que anaven creixent d’any en any. Era molt assumida aquella idea que «vivíem del turisme» i no el podíem fer mal. No es podien fer vagues en temporada alta, ens jugàvem el pa de tothom. Vivíem a un paradís. Tant se val que tinguéssim el percentatge d’abandonament escolar més gran de l’estat. Que les pensions fossin les més baixes. Que la precarietat laboral i l’estacionalitat afeblia l’economia dels nostres treballadors. Que fóssim la Comunitat Autònoma amb menys llits hospitalaris i places escolars públiques per habitant. Que tinguéssim una Administració Pública molt esquifida.

I ningú treia a la llum una veritat com unes cases. Que el model que enlluernava a tot el món cada any necessitava més nombre de turistes per mantenir els beneficis, i això lògicament sense fer una comptabilitat que contemplés el consum dels bens naturals, la utilització de les infraestructures i la necessitat d’incrementar els serveis públics com sanitat, seguretat o altres. El gran negoci, a partir de finals dels anys vuitanta, començava a anar cap per avall. Però cada any tots els mitjans de comunicació, els dirigents de les institucions i algun partit de l’oposició alabaven el creixement del nombre de turistes, sense demanar-se per què era necessari créixer sense descans.

Tot això impactava a les consciències de bona part de la nostra ciutadania que garantia un vot conservador àmpliament majoritari. Recordo alguna conversació mantinguda fent el porta-a-porta a les urbanitzacions de Marratxí i trobar-me amb treballadors d'hoteleria o de construcció, especialment guixaires o enrajoladors que coneixia de quan vivien a les barriades perifèriques de Palma, quan tant ells com jo militàvem al Partit Comunista. Quan els argumentava que no podíem seguir amb aquell model de monocultiu turístic i depredador del territori com m’argumentaven que no votarien a l’esquerra, per què ells havien aconseguit una condició econòmica bona gràcies a aquell model que jo dejectava, encara que fos fent més hores que un rellotge i a costa de la seva salut.

Per descomptat hi havia una altra part de la població que seguia lluitant per unes condicions dignes de treball, per la defensa de la nostra llengua i cultura i sobretot per la defensa del nostre territori i medi ambient. Aquelles dues dècades coneixérem mobilitzacions obreres i vagues molt importants i una tasca incansable dels sindicats de classe, CCOO, UGT i STEI.

Les mobilitzacions a favor de la llengua catalana, les Diades, els Acampallengues, les concentracions i mobilitzacions promogudes per l’OCB i el seu entorn també foren molt importants.

Però cal destacar el GOB amb totes les lluites en defensa de territoris com Sa Dragonera, Cala Montdragó, Es Trenc i moltes altres. Es pot dir que quan les institucions autonòmiques salvaven de la urbanització salvatge un espai, darrere hi havia desenes de lluites. Sorgiren plataformes per cada indret amenaçat.

Cal destacar una característica d’aquestes lluites que fou l’encert de saber-les generalitzar i coordinar. Si es tractava d’una reivindicació territorial, lògicament l’encapçalava el GOB, però sabia cercar aliats i al final sempre trobàvem a les distintes plataformes, sindicats, l’OCB i altres. I així amb qualsevol altra mobilització.

Totes aquelles lluites i moltes altres foren la llavor que ens dugué a guanyar a la dreta conservadora a les eleccions de 1999. No ho creureu però us puc ben assegurar que la sensació que teníem tots els que lluitàvem des de feia molts d’anys per canviar la situació, no ens creiem que fos possible. Pensàvem que a la dreta conservadora no la derrotaríem per ara i en molt de temps. Quan des de les esquerres poguérem deixar als conservadors en minoria no ens ho podíem creure i crec que ells tampoc. Per això quan algú menysprea el paper d’aquell primer pacte de progrés hauria de pensar que solament pel fet de demostrar que es podia derrotar a la dreta ja tenia tot el seu valor

Aquell govern d’esquerres, però que cal no oblidar, necessitava els vots d’UM, fou el primer des de l’Estatut d’Autonomia que el Conseller de Turisme el va anomenar el seu President i no “el Sector” com fins aleshores. Que va implantar l’ecotaxa, que va dur el tren fins a Manacor, que fa constituir els CES (Consell Econòmic i Social) i l’Institut Balear de la Dona IBD. El parc de Llevant, la primera llei de Cooperatives, va baixar la sinistralitat laboral. Un impuls sense precedents a l’educació, la modificació de la llei electoral per introduir la paritat, entre altres moltes coses, que no són l’objecte d’aquest article. 

Des del primer moment “el Sector” va declarar la guerra a l’ecotaxa, que no li era gens simpàtica però que no justificava tal obstinació. Allò que volia deixar clar era qui comandava aquí.

Aquell primer pacte de progrés va convertir l’ecotaxa amb una bandera de la necessitat d’introduir canvis en el model turístic, però no se’l pot definir com un enemic declarat de la “balearització”  ni prop fer-hi. Podem dir que ”insinuava maneres», però això va bastar per què l’ofensiva de la dreta política i econòmica fos ferotge.

Els atacs i abundants mentides se centraren en l’ecotaxa, atemorint als treballadors, dient que aquesta posava en qüestió l’obertura de la planta hotelera. El 2003, any electoral, abundaren els hotels que obriren per Setmana santa i després tornaren a tancar fins després de les eleccions, a finals de maig, preferiren perdre guanys que les eleccions.

Però també contra el parc de Llevant i la Conselleria de Margalida Rosselló, la primera consellera verda arreu de l’estat espanyol. La campanya de desinformació sobre les “terribles prohibicions “ al parc no tenien mesura. S’hagueren de suportar tractorades, alguna de les quals amb presència de destacats membres de la família March. L’ocupació durant setmanes de les Avingudes de Palma, amb contenidors, davant la Conselleria de Medi Ambient.

Però entre totes les protestes destaca per la seva gravetat l’assalt del saló de plens de l’Ajuntament de Son Servera el dia que el plenari donava suport a la creació del Parc de Llevant. Un important grup de persones, encapçalades pel president de la Federació d’hostaleria del Llevant, Pere Canyelles, varen obrir les portes, amb bancs i altres utensilis, irromperen al saló de plens i interromperen la sessió plenària. I per cert, ni cap jutge ni fiscal, ni responsable de l’ordre públic va obrir la boca.

Una altra de les mobilitzacions que estava de moda era l’exigència d’ampliació de ports esportius. El de S’Estanyol va dur cua. Fins i tot la Consellera Rosselló va haver de posar un pany a l’entrada com acció simbòlica. I a mi em va tocar anar a comunicar a una assemblea de socis que no podien debatre en aquella reunió l’ampliació per ordre de la Direcció General d’Esports. Un grup molt acalorat i agressiu no em va deixar entrar al local on es feia l’assemblea, a pesar que anava acompanyat per un oficial de la Guàrdia Civil. 

En una altra ocasió, al port de la Colònia de Sant Pere, es va organitzar una reunió, que va resultar multitudinària, per debatre l’ampliació d’aquell port i el company Nofre Rullan, aleshores Director General de Ports i jo que anava en representació de la Directora General d’Esports, davant els nostres arguments contraris a aquella ampliació, fórem brutalment increpats i no exagero gens si dic que haguérem de sortir per cames.

Tot això passava, tan sols fa vint anys i deixa ben palès quin era el debat públic sobre “la balearització”, si calia començar a frenar el seu creixement o ben al contrari calia continuar amb aquella carrera desbocada. Qui estava a favor de repensar “la balearització” i qui pensava que s'havia d’impulsar.   

 

 

Comentaris