Sortim de dos anys nefasts des de tots els punts de vista. Una pandèmia que ha afectat  milers de persones. Que ha provocat una greu crisi econòmica quan començàvem a sortir dels efectes devastadors de la crisi del 2008. I tot això dins la greu situació d’emergència climàtica, un model econòmic universal que comença a treure a la llum les febleses de la globalització i amb una guerra a Europa que qüestiona les actuals relacions internacionals.

En definitiva vivim moments de canvis sistèmics que ens afectaran a tots en el futur pròxim i que ens obliga a reflexionar col·lectivament amb mires molt obertes.

I si m’ho permeteu, avui em vull referir a un dels efectes d’aquesta pandèmia, del confinament i de totes les mesures que molt encertadament han pres les Institucions per pal·liar la propagació d’aquest virus nefast, que no és un altre que l’aïllament, la pèrdua de comunicació i de compartir entre totes i tots i en conseqüència la lògica  desmobilització ciutadana. 

Dins el binomi “individu” o “col·lectiu”, el primer ha guanyat molts de punts i això no és una qüestió secundària o banal. La potenciació de l’individualisme ha sigut una de les banderes fonamentals del neoliberalisme i la seva progressiva consolidació a les societats contemporànies una de les més importants causes de pèrdua de pes i hegemonia de les esquerres.

És per això que no podem obviar els efectes negatius per les opcions progressistes en general que suposa el fet que durant molt de temps les organitzacions socials, culturals, sindicals, ecologistes, veïnals, polítiques, i un llarg etcètera han deixat de reunir-se, de posar en comú les experiències que vivien, de socialitzar pensaments i projectes de sortida de la situació i d’avenç cap a un futur millor.

Com tampoc podem obviar el fet que,  a conseqüència de tot això la societat civil en general ha abandonat el carrer. I això encara agreuja més la problemàtica, des del meu modest punt de vista, si es constata que això no ha sigut igual per tothom. Per què les distintes versions de l’extrema dreta, sigui disfressada de “negacionistes” sigui amb qualsevol altra disfressa, sí que s’han mobilitzat i ocupat els carrers de les nostres ciutats, fins i tot botant-se en moltes ocasions les prohibicions governatives i posant en risc la salut pública.   

No pretén amb aquest relat qüestionar el que vàrem fer aquests dos anys, per què tinc absolutament clar que calia posar la salut pública per sobre de qualsevol altra consideració i per tant férem el que calia fer, sense caure amb cap provocació.

El problema ve ara, quan entrem a allò que alguns anomenen la “nova normalitat” i constatem que la inèrcia d’aquests temps de desmobilització té un preu molt alt i suposa un gran esforç per les organitzacions civils recuperar la situació anterior.

Està costant molt recuperar la vida orgànica de les organitzacions i molt més la seva capacitat de mobilització.

Un exemple del que estic dient fou fa unes setmanes quan els sindicats majoritaris, amb el suport de moltes altres organitzacions convocaren una manifestació contra la pujada de preus i hi assistiren menys de 200 persones. I més greu encara quan dies abans VOX havia convocat una manifestació pels mateixos objectius i assistiren unes 500 persones.

Si volem enfrontar els reptes que tenim al davant com són confrontar els plantejaments de la dreta conservadora i d’un empresariat curt de vista, que està disposat a guanys a curt termini a costa de qüestionar un futur econòmic bo per la majoria. La sortida de la crisi actual no pot passar per tornar al model desenvolupista i depredador d’abans de la Covid19, si no ens volem suïcidar. Cal posar límits al creixement d’un turisme depredador potenciant un turisme sostenible i una diversificació productiva.

Si volem una sanitat, educació i serveis socials millors. Si volem defensar la nostra llengua catalana i impulsar seriosament el seu ús social. Si volem solucionar les mancances de l’habitatge, millorar la mobilitat i impulsar el nou model energètic. Si volem una nova prosperitat compartida per tothom,   necessitem més autogovern, millor finançament autonòmic, aturar el creixement de l’extrema dreta i barrar el pas a un possible govern del PP-VOX.

I tot això no es fa sense mobilització social. Sense que la societat civil i l’esquerra política reaccioni i  recuperi els carrers.

Una molt bona notícia ha sigut el Correllengua que ha impulsat els Joves per la llengua i l’OCB. Ha aconseguit implicar molts de voluntaris i mobilitzar molta gent a molts de municipis.

Ara ve el Primer de maig que s’hauria de convertir amb un clam en defensa dels drets dels treballadors i la defensa de la democràcia. Totes les persones i entitats que volen una prosperitat compartida s’haurien d’implicar.

El GOB ha convocat una importantíssima mobilització el dia 28 de maig per fer un mosaic a la plaça Major en suport a la Iniciativa Legislativa Popular que ha promogut i per la qual s’estan recollint milers de signatures. Totes les entitats socials, culturals, sindicals i polítiques que volen un futur sostenible per la nostra Illa haurien de donar suport a aquesta iniciativa.

També volia recordar que el 29 d’octubre es compliran 45 anys de la gran manifestació a favor de l’autonomia a Palma. Penso que seria un bon moment per recordar la importància d’aquella mobilització per la consecució de l’autonomia. Però alhora aprofitar per convertir la data amb una gran acció reivindicant més autogovern per seguir apostant per la nostra llengua, cultura i País.