Aquests darrers dies, d’una calor insuportable, dues notícies ens han colpit fort. La decisió de la justícia de deixar sense efecte la concessió del tercer grau als presos i preses polítics catalans i la decisió del Govern Britànic de decretar la quarantena a tots els turistes que tornin al seu país procedents de l’Estat espanyol, incloent-hi les nostres Illes. Pel que sembla l’estiu de la Covid19 no està disposat a deixar-nos descansar tranquils ni poc ni molt. 

Vaig veure amb profunda emoció per TV la sortida en tercer grau dels presos i preses polítics catalans i l’alegria de la rebuda per familiars, amics i companys, a pesar que tothom era conscient que allò no era la llibertat que es mereixen per justícia.

Tots sabíem que aquella decisió adoptada per instàncies de l’Administració catalana podia ser reversible i molt especialment ells mateixos, que ho varen dir des del primer moment.

Una vegada més la justícia espanyola podia decidir quin camí prendre. El que ha pres des del principi, és a dir “a por ellos” o assumir que ens trobem davant un problema polític que cal resoldre políticament i en conseqüència a través del diàleg.

Doncs no, en lloc d’aprofitar l’avinentesa per facilitar el camí del diàleg i l’entesa tiren més benzina al foc. Així actuen els jutges, però també els fiscals que estan a les ordres jeràrquiques de la Fiscal General de l’Estat, anomenada per un Govern que té de President un socialista, Pedro Sánchez i de vicepresident un podemita, Pablo Iglesias. 

I així actua una Justícia que pels mateixos dies declara el sobreseïment del judici contra els guàrdies civils que dispararen bolles de goma contra una multitud d’immigrants que nedaven cap a Ceuta, és a dir, que estaven indefensos dins la mar, i que resultaren un munt de ferits i quinze morts. Que no ens parlin de la independència i la igualtat de la justícia!!. Almanco que no ens prenguin per beneits!!. 

Puc entendre que tant Pedro com Pablo somiïn que un dia despertaran i el problema territorial espanyol haurà desaparegut, engolit per la crisi econòmica, la covid19 o el que sigui. Però me sap greu dir-los que això no passarà. És un tema ben viu que continuarà present a l’agenda política espanyola els hi agradi o no, igual que una monarquia corrupta o el canvi climàtic, per posar tan sols alguns exemples.

I aquests problemes polítics i altres s’han de resoldre políticament i per això cal no equivocar-se en quin són els aliats i qui els adversaris. I si volen donar una sortida progressista, els aliats són els sobiranismes d’esquerres i determinades forces nacionalistes i regionalistes.

Què esperen Pedro i Pablo a convocar la mesa del diàleg amb Catalunya?. No jugueu més, ni amb les contradiccions de l’independentisme, ni amb unes possibles eleccions catalanes, ni sobretot amb el pànic que teniu al sistema, a l’Estat espanyolista.

És l’únic camí polític que teniu per sortir de la cruïlla en què us trobeu. Fins aquí les meves recomanacions són polítiques. Però si parlo dels presos, a part que em bull la sang, vos he de dir que ja no és un problema polític. És un tema d’humanitat i de justícia. Mantenir a la presó persones que “l’únic delicte que han comès” és defensar unes idees polítiques diferents a les vostres és una indignitat impròpia de persones que se consideren demòcrates. Si Pedro i Pablo, fèieu el que vulgueu però els demòcrates volem els presos al carrer ja!!

I vull acabar aquestes paraules agraint a Pedro Sánchez la valentia expressada al Parlament defensant l’aportació indiscutible del Partit Comunista a la lluita contra la dictadura i la democràcia. Aquest és el camí Pedro. La mateixa actitud cal tenir-la amb els demòcrates catalans que aposten per la independència.

Per una altra part jo també em sumaré al cor de lamentacions, davant la decisió britànica de mantenir la quarantena als seus turistes quan tornin de les Illes. A pesar que pocs poden dubtar de les meves poques simpaties amb l’actual govern britànic i el seu President, no entraré a valorar la seva decisió. Però si les conseqüències que té per nosaltres. Quan començava a remuntar la temporada turística, encara que molt tímidament, aquesta decisió és un cop duríssim. La qual cosa no fa més que agreujar les condicions de vida de centenars de treballadors i petits empresaris.

És el moment de prendre mesures dràstiques per pal·liar el patiment de molta gent a la tardor i l’hivern. No se poden acabar els ERTOS a finals de setembre i tots tan contents. I hem de prendre consciència que de les arques de la Comunitat Autònoma no pot sortir tot el que farà falta. Cal exigir al Govern Central i a la UE que s’impliquin i no ens deixin sols assumint aquesta greu situació.

Però alhora que me sumo a les lamentacions que omplen diaris i altres mitjans de comunicació, no puc deixar de recordar que fa molts d’anys que alguns anem dient, que col.locar tots els ous a un sol paner era un error garrafal. Que calia diversificar el nostre model econòmic. Que qualsevol canvi geopolític dins la Mediterrània podria fer perillar la nostra indústria turística. Ha hagut d’esser una pandèmia que posi al descobert les nostres debilitats. Com va ser la tempestat “glòria” que ens fes veure estanteries buides als nostres començos i que qüestionés la pràcticament total dependència de l’exterior per abastir-nos. 

Hagués estat bé que entre tantes crítiques al Regne Unit i tantes lamentacions hi hagués hagut algunes veus de qui sempre han defensat les excel·lents bondats del nostre model econòmic, que ara en reconeguessin algunes de les debilitats. Que el que ens passa ara no és una altra cosa que no haver escoltat les opinions dels que fa anys i panys apostàvem per un model diversificat, que hem hagut de patir en moltes ocasions la ridiculització dels nostres arguments.

Però si això em sembla greu, molt més ho és el fet que encara hi hagi veus, moltes més de les que seria suportable, que pensen que estem passant una malaltia, molt greu admeten, però que passarà i podrem tornar allà on érem fins fa poc. 

És hora que les Administracions, els agents socials i la societat civil en el seu conjunt s’arromanguin, posin fil a l’agulla i comencin a proposar canvis imprescindibles i inajornables al nostre model de desenvolupament. O ara o arribarem tard.