La pandèmia i la crisi de l'Estat espanyol

La pandèmia i la crisi de l'Estat espanyol

Des de fa més de dos mesos tothom parla, lògicament, de la crisi sanitària provocada per la pandèmia i de la crisi econòmica i social que ja apunta amb força per tot arreu. Fins i tot n’hi ha que recorden que aquesta situació provocada per la pandèmia no es pot separar de les causes i efectes del canvi climàtic.

Però què ha passat amb la crisi política de l’Estat Espanyol com a conseqüència del total esgotament del sistema polític i territorial que anomenem el règim del 78?. Alguns dels que reconeixen la seva existència diuen amb tota la tranquil·litat del món: “ara no toca”, “primer hem de superar les crisis provocades per la pandèmia i després ja en parlarem”. Però tanmateix s’equivoquen. Totes les dificultats del Govern per tirar endavant les seves propostes tenen a veure amb la debilitat i per tant crisi del sistema. Així com totes les contradiccions dins el mateix Govern o entre aquest i les Comunitats autònomes, per posar tan sols alguns exemples.

Les conseqüències de no haver fet una reforma de la Constitució a temps i d’haver afrontat mitjançant el diàleg conflictes tan greus com el territorial, el model d’Estat o la mateixa llei electoral, ara fa que les coses siguin més difícils.

Comencem pels que se volen carregar el règim per caminar cap a una sortida més autoritària. Avui estan més forts que abans de la COVID19. VOX treu a passejar pels carrers de les grans ciutats de l’Estat els seus feixistes. El seu objectiu és clar, aixecar un fort moviment feixista de masses que empenyi als partits de dretes, a l’establiment, incloent-hi la monarquia, a potenciar sortides autoritàries, a l'estil d’allò que va suposar els anys vint la dictadura de Primo de Rivera.

Faríem molt malament des de les distintes esquerres i les forces democràtiques si subestimam aquest moviment. Malgrat ens hem d’alegrar que hagin començat la seva peculiar “marxa de les camises negres sobre Roma”, des del barri de Salamanca de Madrid i que hagin tret a passejar els seus Mercedes a la mani de cotxes. Mentre puguem dir que aquestes protestes és cosa de “pijos” estem salvats, però això canviarà quan les xifres d’aturats es disparin. 

Mentre el Govern segueix ballant la “Yenka:un paso adelante, un paso atras”, fruit de les seves contradiccions tant entre els partits que el composen, com i sobretot dins el mateix PSOE. 

Massa vegades actua caparrudament com si tingués majoria absoluta i això l’ha portat a perdre suports a cada una de les votacions que s’han fet al Parlament aquests dos mesos. I des del primer moment ha sigut un error imperdonable amb l'apel·lació al llenguatge bel·licista, la proliferació d'uniformes a les rodes de premsa i una brutal pulsió centralista, apostant, no per una coordinació única que agrupés al Govern i les Comunitats Autònomes, com ha fet Alemanya, sinó per un comandament únic i centralitzat. Ni tan sols han tingut la prudència de fer les rodes de premsa del President Sánchez després de les reunions setmanals amb els Presidents Autonòmics.

I què dir de la frustració de no tenir un partit a la seva dreta per poder pactar, que el du a signar acords amb Ciudadanos que no sumen, a costa de refredar les relacions amb els que si sumen.

Aquesta política sense nord clar ha portat al Govern a pactar amb Ciudadanos i amb EHBildu per si feien falta els seus vots. Acords que li han complicat les coses, en el primer cas amb els partits sobiranistes en general i amb el segon amb el PNB, que fins ara havia ostentat el monopoli de la negociació unilateral amb Madrid, ells eren els que podien i sabien pactar amb el govern de Madrid i treure avantatges, mentre EHBildu solament servia per protestar. Doncs no, resulta que sí que ha sabut negociar i més ni manco que l’anul·lació de la reforma laboral i de les restriccions financeres a les institucions municipals del País Basc i Navarra i demostrar que han trencat la línia vermella que pactar amb EHBildu era anatema, i això a poc més d’un mes de les eleccions basques.

Si em permeten un atreviment, estic content de l’èxit dels meus amics d’EHBildu i encantat de veure tant de progre espanyol que quan el PNB arriba a acords amb el Govern ho saluden com una acció seriosa i madura, sense recordar-se que són un partit de dretes i s’escandalitzin quan ho fa amb EHBildu. L’editorial de l’ Ultima Hora de l’altre dia qualificava l’acord de “inoportuno e innecessario”. Del signat per Ciudadanos ni paraula.

Però tornant al tema que ens ocupava, el despropòsit més gros de la política d’aliances del Govern és haver perdut el vot de Compromís, si no són capaços d’acontentar ni a Compromís ho tenen malament. Solament els manca perdre els vots de MAS País.

I si ens referim al tracte tingut amb ERC, no solament és indigne sinó i sobretot suïcida. Si el PSOE i Podemos deixen passar l’ocasió d’acostar posicions amb ERC i d’encaminar una sortida negociada al conflicte català el futur és profundament incert. Encara no s’ha temut el President Sánchez, que davant el latent conflicte amb Catalunya no hi ha més que dues solucions: o la negociació o eliminar del mapa polític l’independentisme, però aquesta és la sortida de la dreta espanyolista, que per fer això no necessita el PSOE ni molt manco Podemos. O el Govern accepta un compromís per posar en marxa la taula de diàleg amb Catalunya o les coses aniran de mal en pitjor.

Què necessiten el PSOE i bona part de l’esquerra espanyola per entendre que solament hi ha dues sortides a l’atzucac en què es troba l’Estat espanyol? O es camina cap a més democràcia, més justícia social, s’accepta la plurinacionalitat de l’Estat, es combat el patriarcat i es posen fites al canvi climàtic, o es camina cap a una sortida autoritària.

En el primer cas els aliats són molt clars i entre ells cal comptar amb el sobiranisme d’esquerres, a més d’altres forces. I en el segon cas es comença per Ciudadanos i ja sabem com s’acaba. 

No puc acabar aquestes breus reflexions sense situar una altra mancança que no és una altra que la necessitat de caminar cap a una estratègia comuna del sobiranisme d’esquerres, que segons la meva humil opinió, hauria de començar per pactar entre les distintes forces sobiranistes del Parlament i el Senat, fent valer la seva força, una agenda de temes en comú a negociar amb el Govern Central dins aquesta legislatura de pandèmia i diverses crisis superposades.

comentaris