La pandèmia i les seves lliçons

imatge: IB3
imatge: IB3

MIQUEL ROSSELLÓ, Fundacions Darder-Mascaró

Molt s’ha parlat dels efectes nefasts de la pandèmia per la ciutadania en general i com ha posat al descobert les contradiccions del nostre sistema polític, econòmic, ecològic i social. En les nostres mans està ara treure’n lliçons en positiu pel nostre futur.

Sense cap mena de dubte la primera lliçó és donar un suspens majúscul a les teories neoliberals hegemòniques les darrers dècades que aposten per reduir l’Estat en benefici de la sacrosanta iniciativa privada. Tesis que s’han encarregat de defensar sense despentinar-se els mateixos entusiastes del neoliberalisme que ara exigeixen a les Administracions públiques ajudes per salvar els seus interessos amenaçats per la crisi. És vergonyós escoltar alguns d’aquests grans capitalistes demanant ajuda a un Estat que per ells ja no hauria de tenir tanta força. La pandèmia ha deixat molt clar que no tan sols cal recuperar l’Estat del benestar sinó també enfortir-lo.

 També ha quedat clar que la globalització no solament facilita la mobilitat dels grans capitals sinó que no pot posar barreres a un petit “virus”. A occident ja no li bastarà a partir d’ara tancar els ulls i les seves fronteres a la misèria i les malalties de bona part de la humanitat si vol acabar en la pandèmia i les que poden venir. Acabar amb una pandèmia requereix erradicar-la a tot el món, no tan sols al primer.

Per això, entre altres coses, també ha posat al descobert la contradicció que suposa que la gran investigació i la potentíssima indústria farmacèutica estigui en mans privades. Com altres sectors que tenim més a prop. Fer negoci amb les residències de tercera edat a part d’inhumà és un pèssim negoci. El comportament de la pandèmia entre residències públiques i privades no resisteix cap comparació. Igual podríem dir de la medicina privada. Una medicina pensada com a negoci, per treure-hi beneficis és incapaç de fer front a cap emergència general.

També podem treure lliçons en positiu. Per començar que amb totes les seves contradiccions, la Unió Europea no haguí apostat un altre cop per retallades ha deixat clar que les receptes aplicades a la passada crisi del 2008 eren nefastes, pensades tan sols per afavorir els rics i deixar a l’estacada a la majoria de la població. I si no que li demanin a Grècia.

No em puc imaginar com haguéssim pogut afrontar aquest any i mig sense ajudes als ciutadans i a sectors productius i sense els ERTOS. Les polítiques més keynesianes del Govern Estatal han pal·liat bona part del patiment de la ciutadania. Sense oblidar les polítiques socials aplicades pel Govern de les Illes, molt especialment la Renda Bàsica Garantida i altres moltes ajudes, incrementades pels Consells Insulars i l’ingent esforç fet pels nostres Ajuntaments.

Però de les polítiques contra la pandèmia aplicades a l’Estat Espanyol també es poden extreure lliçons pel futur. Deixant de banda el tan criticat ridícul de la inicial militarització amb aquelles rodes de premsa carregades ”d’estrelles”, crec que ha quedat clar que un comandament únic ha sigut un error que ja es podia preveure i que solament podia sortir de mentalitats centralistes a ultrança. Curiós que un govern format per dos partits que es declaren federalistes hagin caigut en aquest parany. Tan difícil ha sigut entendre que calia una direcció horitzontal, coordinada per suposat, però democràtica a l’hora de prendre les decisions?

També ha quedat clar que el principi de subsidiarietat, cada cop més oblidat, és molt més racional que la gestió des de la verticalitat. Les coses que es poden resoldre millor des dels territoris, s’haurien de decidir i gestionar des dels poders autonòmics. Així com les coses que es gestionen millor des dels Consells i Ajuntaments.  

Però tot allò que hem viscut aquest any i mig ha deixat al descobert l’esgotament del nostre model autonòmic que fa anys s’ha quedat petit i es converteix amb una vertadera cotilla a l’hora de resoldre els problemes de la ciutadania.

Comencem per constatar que l’Administració més implicada en la lluita contra la pandèmia, la sanitària, és competència exclusiva del Govern Autònom, i per tant és el responsable de dotar-la del personal adequat i dels mitjans materials necessaris. Però aquest Govern no controla els mecanismes financers per poder dur a terme aquesta tasca. La sanitat va ser transferida a la Comunitat Autònoma en temps del primer govern de “pacte de progrés” amb un finançament totalment deficitari i no ha fet altra cosa des d’aleshores que incrementar l’enorme deute que té la nostra Comunitat.

Però amb això arribem a la gran farsa del nostre model autonòmic, que alguns qualifiquen del més descentralitzat d’Europa. Efectivament és un model molt descentralitzat a l’hora de gestionar les distintes competències però absolutament centralitzat a l’hora de recaptar els fons necessaris per dur endavant aquesta gestió. En resumen les autonomies gestionen i per tant financen la sanitat, l’educació, els serveis socials, els tres pilars de l’Estat del Benestar però és l’Estat central el que recapta els imposts i els distribueix a les distintes autonomies.  

Si a això hi afegim que “el Gobierno más progresista de España” encara no ha trobat el moment de derogar totalment la llei Montoro, un vertader suplici per Ajuntaments i en el nostre cas pels Consells Insulars, el nostre autogovern no solament té dificultat per finançar les seves competències sinó també de contractar el personal necessari per què la llei Montoro no li deixa. 

La mateixa argumentació podríem utilitzar per parlar de l’educació i dels serveis socials. Per cert, basta comparar l’eficiència a l’hora d’implementar la nostra renda bàsica garantida i el cúmul imperdonable de dificultats per executar “ el Ingreso mínimo vital”.

Podríem continuar cercant incongruències al model autonòmic, però em referiré sols als que fan referència a temes que han afectat aquests temps a la seguretat sanitària. Per una part la manca de capacitat de controlar des de les autoritats autonòmiques els ports i aeroports i per tant de prendre mesures preventives davant una pandèmia, sense oblidar mai que som illes. I per una altra la manca de policia autonòmica. Ha quedat palès que la nostra comunitat necessita una policia autonòmica ben dotada i coordinada amb les policies locals, també mancada d’efectius a molts de municipis. No  es pot exigir la vigilància necessària per mantenir la salut pública i no dotar a l’Administració de forces policials adequades.

Cal esperar que totes aquestes lliçons que ens ha deixat la pandèmia s’aprenguin bé i es facin els deures que pertoquen.   

comentaris