Per mi no hi ha cap mena de dubte que les polítiques postcovid19 que estan aplicant tant el Govern Central com el nostre són en general positives i no aguanten cap comparació amb les aplicades per Mariano Rajoy a l’anterior crisi, aquestes d’ara pensades per salvar persones abans que els bancs o les grans multinacionals.
Però seria un greu error caure en l’autocomplaença com deia fa uns dies el Senador Vicenç Vidal i molt manco en l’autoengany de què ens parlava David Abril en el seu article a l’Arabalears.
Perquè, si és veritat que les polítiques sanitàries, socials i laborals van pel bon camí continuen sense aclarir-se les dues grans incògnites dels plans anomenats de “reconstrucció econòmica”. I m’he de tornar a referir a l’article de David Abril: d’on sortiran els doblers i qui tindrà el poder, és a dir, la sobirania per aplicar-los?
I aquestes dues greus incògnites es mantenen en l'àmbit Europeu, estatal i autonòmic. Perquè no hi ha dubte que per afrontar en positiu les destrosses de la crisi faran falta molt de diners i prendre importantíssimes mesures polítiques per canviar el rumb de la nostra economia. A la passada crisi ja va quedar palès qui comandava, la Troika, qui se’n beneficiava, que foren els bancs i grans capitals i qui en va sortir perjudicat, els treballadors en general. I si no que li ho demanin al poble grec.
A la Unió Europea encara no està clar com es distribuiran els fons de suport a la crisi, si s’acceptarà un deute mancomunat o els préstecs aniran acompanyats de condicions polítiques inacceptables. En definitiva si guanyaran els països rics del nord, entre ells qualque vergonyós paradís fiscal, o els països del sud.
A Espanya va quedar molt clar en la posada en escena de la signatura del darrer pacte a la Moncloa. La patronal va dir fort i clar que de pujada d’imposts ni parlar-ne. Ara això sí, cal suportar les pèrdues de l’empresa privada i cal finançar millor i més els serveis públics. Doncs no quadren els números, si no entren més doblers i en surten més com ho poden arreglar?... Si jo hagués estat periodista i la direcció del meu diari m’hagués deixat hauria titulat la notícia d’aquella signatura així:“la lluita de classes continua, per si algú se n’ havia oblidat”
I què dir de les Illes? L’única cosa que tenim clar és que les arques autonòmiques no tan sols no poden afrontar les despeses per sortir de la crisi, sinó que ni tan sols podran cobrir les despeses ordinàries. La baixada d’ingressos per manca de recaptació d’imposts, entre altres l’impost turístic, ens deixa eixuts.
Els doblers han de venir majoritàriament de la UE i sense obviar que encara no sabem amb quines condicions ens arribaran, no hauríem d’oblidar que la UE dóna els doblers als estats i aquests els distribueixen com considerin oportú. Vostès em diran pessimista però si això ho ha de decidir el govern de Madrid, anem apanyats. Sempre quedem per darrere de Canàries, no han fet ni menció de posar en marxa el raquític REB que ja està aprovat, ni tan sols han tingut allò que cal tenir per desbloquejar els fons municipals retinguts per la llei Montoro. Sí, tenen raó si han arribat a la conclusió que no soc especialment optimista, amb l’actitud del govern central vers les nostres Illes.
Dic tot això, que per cert repeteixo a tots els escrits que he fet sobre les sortides a la crisi, perquè estic absolutament convençut que sense més doblers i sense més sobirania o autogovern no en sortirem ben parats. Però això no em porta a la malenconia perquè sóc de la vella escola, d’aquella que està convençuda que la lluita de classes segueix existint i que les conquestes dels pobles i dels treballadors s’aconsegueixen lluitant és a dir, amb la participació activa tant en la proposta, com en la negociació, com en la confrontació quan cal de la ciutadania, no tan sols des dels despatxos. L’apoderament de la ciutadania, de la societat civil organitzada és una condició no suficient, però sí imprescindible per conquerir avenços a la història.
Per això em deixa perplex que el Govern de les Illes, el Govern dels meus, doni tan poca importància a la negociació i la consecució del consens social. De veritat pensen que se pot aprovar un Decret de mesures econòmiques anticrisi sense haver-lo acabat de negociar amb totes les forces polítiques progressistes?, d’haver-lo informat als agents socials, no negociat que no és el mateix, i que la resta de les entitats socials ho coneguin pels diaris l'endemà?
O presentar públicament un Pla per la Reconstrucció Econòmica negociat solament amb els agents socials (patronals i sindicats), sense ni tan sols informar mínimament a la resta de la societat civil organitzada. I no serè jo qui qüestioni el paper fonamental per una societat democràtica dels agents socials, de la mesa de diàleg social, que ha tingut històricament i ha de seguir tenint. Però realment creuen que el consens social s’acaba amb dues patronals i dos sindicats?
Per mi aquesta concertació no és suficient ni en una situació de normalitat democràtica. Més aviat crec que respon a una època històrica de construcció i consolidació de la democràcia i l’estat del benestar després de la segona guerra mundial. Però, i repeteixo sense negar el paper de la mesa del diàleg social, a aquests moments, amb la gravetat d’una crisi sistèmica com la que patim algú, que sigui progressista en el seu sa judici pensa que se pot afrontar les conseqüències de la crisi sanitària, social, econòmica i sense oblidar l’emergència energètica, sense complicitats amb la societat civil?
Companys del govern, la concertació, el diàleg, la negociació amb les organitzacions de la societat civil, és útil fins i tot des d’un punt de vista oportunista per estalviar-te crítiques posteriors però per afrontar els reptes que ens presenta el futur, és absolutament imprescindible.
Sincerament penseu que des d’un govern autònom amb molt poc doblers i un poder polític molt limitat vos podeu enfrontar sols als grans poders econòmics mundials, als Fons Voltor, a les companyies aèries, al poder immobiliari, al centralisme endèmic i molts d’altres fantasmes que tenim davant?
Per acabar faria dos suggeriments. Un dedicat al Govern, al Consell i als Ajuntaments. Cerqueu fórmules que facin possible donar informació i demanar opinió a les entitats de la societat civil, sempre ha estat important, ara és imprescindible. L’Ajuntament d’Esporles fa anys que ho fa i no li va malament del tot.
I a les organitzacions de la societat civil els hi demanaria que no es cansin de demanar i exigir instruments útils per al diàleg social. La lluita, les mobilitzacions són fonamentals sempre i ara més que mai, però hem de ser conscients que no podem afrontar canvis de l’envergadura que tenim per endavant des de posicions minoritàries i sense aconseguir amplis consensos.