Per un nou ordre mundial

ndc_148_image_site_shutterstock_1146679565
ndc_148_image_site_shutterstock_1146679565

MIQUEL ROSSELLÓ DEL ROSAL. Fundacions Darder-Mascaró.

 

Fa més d’un mes que torna haver-hi una guerra a Europa. No d'ençà de la segona guerra mundial, com solen dir la majoria de comentaristes, sinó des de la dels Balcans.

Quan parlem, des d’Europa, d’aquesta nova guerra tothom coincideix en qualificar-la  de dramàtica per a milers de persones i profundament inhumana. Quasi tots també coincidim en definir la invasió russa d’Ucraïna com a criminal i absolutament injustificable. Siguin quines siguin les raons del Kremlin i el seu autòcrata, Putin, aquesta barbàrie provocada mereix la major de les condemnes col·lectives possibles.

Però aquí s’acaben les unanimitats, encara que cada cop més persones estiguin interessades a defensar una veritat única i homogènia, la que dicta l’OTAN. Alguns pensem que la dramàtica situació que ens toca viure té molts matisos tant des de les valoracions del moment present, com del punt de vista dels seus antecedents i sobretot des de les perspectives de futur.

Per començar no estic disposat a coincidir amb la indignació de tots aquells que s’escandalitzen pel que passa a Ucraïna i no s’immuten per les brutals agressions d’Aràbia Saudita contra els iemenites, o dels israelians contra els palestins o dels marroquins contra els sahrauís, per posar solament alguns exemples.  

Em repugnen les polítiques d’immigració de la Unió Europea o de l’Estat Espanyol que construeix murs a Ceuta i Melilla o converteix la Mediterrània amb un cementiri d’immigrants o construeix camps de refugiats, que més bé es podrien anomenar camps de concentració, per a sirians, iraquians, libis i un llarg etcètera. Que converteix l’arribada a Europa de milers d’immigrants en un vertader calvari, que els hi posen mil pegues per trobar habitatge, feina, sanitat, educació per als seus fills.

I mentre, caravanes d’autocars, cotxes, avions, trens... traslladen a qualsevol punt d’Europa amb el beneplàcit de totes les autoritats i policies possibles els refugiats ucraïnesos, els reben a hotels, els donen habitatge i des del minut u tenen dret a la sanitat, escolarització i permís de treball. Serà perquè són blancs i cristians?...

Tampoc estic disposat a acceptar a-críticament que denominin a la guerra d’Ucraïna com una confrontació entre dictadura i democràcia. No pel que fa a la dictadura que no tinc cap mena de dubte que Putin és un dictador i la Federació Russa un règim autocràtic. Però em sembla molt agosarat qualificar a Ucraïna com una democràcia homologable.

Si els referim als antecedents, soc dels que considero les actuacions d’occident després de la caiguda del “mur de Berlín” totalment inadequades i molt especialment per part de la Unió Europea. Quan desapareix el Pacte de Varsòvia, si es volia caminar cap  a un món en pau i multipolar s’havia de dissoldre l’OTAN.

Puc entendre que els EUA volguessin mantenir-la per què el seu objectiu era passar d’un mon en mans de dos blocs econòmics i militars a un altre dominat per un sol poder mundial que eren ells. Mantenir els EUA com els “líders del món lliure” i per això necessitaven enfortir l’OTAN, humiliar a l’antic bloc soviètic, és a dir a Rússia, rodejant totes les seves fronteres de països d’aquesta aliança. I per sobre de tot, deixar clar als països europeus que ells eren els que seguien comandant.

Allò que ja resulta molt difícil d’entendre és que la Unió Europea es deixés trepitjar d’aquella manera pels americans. A Europa li convenia un món multipolar i això implicava enfortir-se econòmicament, políticament i militarment i en conseqüència trencar la seva dependència de l’OTAN. Des d’aleshores i seguint la tradició, els EUA han participant en desenes de guerres, totes a milers de quilòmetres de les seves fronteres i la UE n’ha tingut dues en territori europeu i un munt a la riba sud de la Mediterrània. 

I això encara no ha acabat per què quan deixin de parlar les armes, esperem que com més aviat millor s’haurà de parlar sobre la nova seguretat a Europa, és a dir entre Rússia i la UE, però de com s’estableixi aquest necessari diàleg i sobretot de quin siguin els seus interlocutors,  dependrà com s’estructurarà aquest nou ordre mundial per un bon grapat de dècades.

No és el mateix que s’afronti un debat sobre la nova situació mundial a on l’ONU, Xina, EUA, la UE, Rússia i altres importants agents mundials, que si es fa entre “orient i occident”, és a dir entre Rússia amb la connivència de Xina i l’OTAN, òbviament comandada per EUA i amb un paper secundari de la UE.

Avui m’ha sorprès trobar al diari  Última Hora una entrevista d’una pàgina a “Fulgencio Coll, general retirado” i lògicament jo no puc separar el fet que sigui “general retirado” del fet  que és un dels destacats dirigents de VOX i a una pregunta del periodista,  que l’entrevista deixa molt clar com pensa que ha d’esser el futur que ens espera: “ China jugarà un papel de moderación. A veces más próximo a Putin, dentro de su neutralidad. Habrá dos bloques: el euroasiático y el occidental. No olvide que Putin se ha aprovechado de los presupuestos bajísimos de defensa de los paises europeos. Ahora la OTAN vuelve a estar vigente. Y es necesario rearmarse.

Més clar impossible. O un món bipolar liderat per les autocràcies Xina i Russa per un costat i els EUA per un altre, armat fins a les dents disputant-se les riqueses mundials que encara queden, passant de l’ONU, del canvi climàtic, de la justícia social i de la democràcia. 

O un món multipolar capaç de democratitzar l’ONU, eliminant el dret a vet i recuperant poder. Amb un pes indiscutible de Rússia, Xina i els EUA però també de la Unió Europea i d’altres països cada cop amb més pes al món, tant a Sud-amèrica com a Àfrica.

I jo aposto clarament pel segon, encara que solament sigui per què en aquest tendrien més pes aquells que volem un món més just, més sostenible, més feminista, en definitiva més democràtic.

comentaris