Miquel Rosselló. Fundacions Darder Mascaró

Els resultats de les eleccions del 23 de juliol deixen un panorama que fa molt difícil la constitució d’un Govern «estable» a l’Estat Espanyol.

Ni el bloc format per la dreta i el neo-feixisme, ni el liderat per Pedro Sánchez i els partits que donaren viabilitat a la seva investidura i mantingueren el govern de coalició, no han aconseguit la majoria absoluta. Queden fora d’aquests dos llistats Junts per Catalunya i Coalició Canària.

En definitiva no serà fàcil formar Govern. Per a les dretes polítiques, les grans patronals, amplis sectors judicials, la «brunete» mediàtica..., entre d’altres, la «inestabilitat» suposa una tragèdia. S’havien fet a la idea que tenien el Govern a les seves mans. Estaven a punt de tancar una nefasta etapa, que denominaven «sanchismo» a on les polítiques laborals  es negociaven entre els agents socials, fins i tot els sindicats, les polítiques econòmiques, socials i de drets sorgien d’un govern de coalició entre el PSOE i l’esquerra alternativa i respecte a Catalunya es canviava el 155 i els «piolins» per una taula de negociació. Estava a tocar posar fi a allò que ells anomenaven un govern comunista, separatista i filo-etarra i s’han quedat amb un pam de nassos.

Mentre el PSOE creu que té millors cartes però sap que no serà fàcil una negociació tan diversa i plural. Sense cap mena de dubte ara toca que els subjectes polítics que estan en el segon bloc, s’arromanguin i evitin per tots els mitjans polítics impedir un govern entre dretans i franquistes i alhora evitar noves eleccions.

Però mentre ells treballen, no està de més que comencem a pensar per què passa això darrerament a l’Estat espanyol. No és la primera vegada. Hem viscut una moció de censura, la repetició d’unes eleccions perquè el PSOE no es va atrevir a pactar en primera volta amb Podemos, li va proposar a Ciudadanos i aquests no acceptaren i un Govern de coalició PSOE–Podemos, un gran desbarat per a bona part de la vella guàrdia socialista encapçalada per Felipe González, el capo dels GALs.

Aquells decennis d'estabilitat, després del cop d’estat de Tejero, de la gran victòria del PSOE i de la incorporació d'Espanya a l’OTAN, ja no tornaran per ara.

El Regim del 78 fa ja anys que ha entrat en crisi encara que alguns no ho vulguin veure. La Monarquia, pilar essencial del Règim, està més que tocada. No solament per la corrupció i altres brutors de l’emèrit, sinó pel posicionament del successor front al conflicte a Catalunya. Aquell discurs del 3 d’octubre de 2017 el marcarà de per vida. Va deixar de ser el Rei de tots els espanyols.

El bipartidisme, un altre suport del règim del 78, no passa pels seus millors moments. Així mateix, el 15M va deixar palesa la desafecció cap a la política d’una part de població majoritàriament jove que s’han convertit en votants de Podemos, dels sobiranismes perifèrics o fins i tot de VOX, o s’han passat a l’abstencionisme.

I per últim, el procés català ha fet saltar pels aires allò que quedava del consens constitucional del model territorial. L’independentisme, com a opció en alguns casos a curt termini i altres a mig i llarg, ha crescut exponencialment i no sols a Catalunya, sinó també al País Basc, Navarra, Galícia i la resta dels Països Catalans.

Per l’altra part, VOX i cada cop més part del PP no creuen amb l’estat de les autonomies. Els primers volen tornar a un estat purament unitari i centralista i altres fa anys que treballen per reduir el poder competencial de les comunitats autònomes. També s’han incrementat els sectors que parlen de cercar un encaix dels distints territoris i nacions de l’Estat espanyol partint de fórmules federals o confederals.

És a dir, contents amb el model territorial de la Constitució probablement en aquest moment hi estan una minoria dels ciutadans i ciutadanes de l’Estat. Part important del PSOE i alguna part del PP. Queda doncs molt poc del consens territorial entorn del títol VIII de la Constitució.

Tot això explica l’actual composició del Parlament, amb el bloc de la dreta amb un PP com a partit majoritari i VOX amb una pèrdua d'escons i vots, significativa. El PSOE i Sumar per una altra banda. Representants del nacionalisme de dretes com PNB, Junts per Catalunya, Coalició Canària i UPN. I membres de MAS Madrid, Compromís, Xunta Aragonesista i MÉS per Mallorca formant part de la Coalició Sumar, a més d’EHBildu, ERC i BNG. La qual cosa fa molt difícil negar que estem a un estat plurinacional o com a mínim, territorialment molt plural.  

És doncs obvi que vivim una crisi del Règim del 78, però també les conseqüències de la crisi climàtica, de canvis substancials en els consensos al si de la Unió Europea, de canvis amb la correlació de forces en l'àmbit internacional. I estem immersos en una onada ofensiva dels nous feixismes.

No podem oblidar tot això a l'hora d’afrontar la resposta al resultat de les eleccions del 23J, sobretot després de l’entrada del PP i VOX a molts de governs autònoms i molt de municipis el 28M. Haver aconseguit que després de les generals no puguin formar govern ho hem de considerar com una mena de miracle. Ara hem d’aconseguir que això es mantengui i de cap de les maneres no se’ls pot donar una segona oportunitat, repetint les eleccions.

Cal deixar-se la pell per negociar un acord que faci possible barrar el pas a solucions autoritàries a les distintes crisis que patim i que obrin portes i finestres a continuar avançant en solucions progressistes i de defensa dels drets nacionals.

Cal que totes les forces polítiques que han de negociar un acord que permeti un Govern sense el PP i VOX tenguin clar que no estem dins un cicle d’ofensiva de les forces progressistes com el 2015 sinó més aviat al contrari, i això obliga a modelar les propostes de tots. Però el PSOE també ha d’entendre que les polítiques socials, laborals i ecologistes han de tenir cabuda dins l’acord encara que trepitgi alguns calls dels poders econòmics i fàctics.

S’han de donar passes decidides cap a un millor finançament autonòmic i municipal i enfortir l’autogovern. I en allò que fa referència a les reivindicacions dels sobiranistes catalans, s’equivocaria molt Pedro Sánchez si pretén sortir de l'envit amb petites concessions.