La perifèria també existeix

La perifèria també existeix
mapa d'Espanya antic.
mapa d'Espanya antic.

Miquel Rosselló. Consell de Fundacions Darder Mascaró.

 

Un estranger que arribi aquests dies a l’Estat espanyol i llegeixi les anàlisis dels mitjans de comunicació o escolti els comentaris dels professionals de les tertúlies sobre les eleccions del 10 de novembre arriba a la conclusió que a les pròximes eleccions es presenten tres partits d’esquerres, el PSOE, Unidas Podemos i ara Mas Pais i uns altres tres de dretes, PP, Ciudadanos i Vox, per que per la gran majoria de mitjans no conten ni els partits nacionalistes de centre com el PNB, Junts per Catalunya o Coalició Canaria ni els sobiranistes d’esquerres com ERC, EHBildu, Compromis, BNG, MÉS o Nueva Canarias. 

Això ha passat sempre i no fa més que confirmar quina és la idea que tots aquests mitjans tenen d’allò que és Espanya. Que no és una altra cosa que allò que representa el Centre, l’Estat, però no les perifèries encara que fa quaranta anys que vivim a un estat autonòmic.

És igual si molts d’aquests partits estan governant a Comunitats Autònomes com Catalunya, País Basc, País Valencià, Navarra o les Illes Balears i tenen en les seves mans parcel·les importants del poder de l’Estat.

Es pretén vendre la idea que qui decideix la governabilitat de l’Estat són els partits espanyols amb estructura a tot l’Estat, mentre les forces perifèriques no “tienen vela en este entierro”: Les forces polítiques perifèriques estan per les eleccions autonòmiques i/o municipals, però per les coses serioses, per la governabilitat de l’Estat no pinten res.

Òbviament confonen els seus desitjos amb la realitat. Fins i tot en les èpoques dorades del bipartidisme més d’una vegada els dos partits monàrquics, PP i PSOE, han necessitat al PNB o a CIU per formar govern.

Però d'ençà que el bipartidisme ha deixat de ser decisiu ignorar a un ventall de forces que seran necessàries per configurar la sortida de l’estancament institucional que vivim pràcticament des del 2015, és bastant irracional i solament se comprèn per la caparrudesa espanyolista que impera a una part importantíssima dels mitjans de comunicació, fins i tot dels perifèrics.

Per què les úniques possibilitats de formar govern després del 10N passen per una majoria absoluta de les tres dretes, per una gran coalició PP – PSOE, o per l’acord del PSOE amb Podemos i MAS Madrid i el suport d’algunes de les forces perifèriques.

En definitiva els partits “perifèrics” són decisius pel futur, tant si el PSOE opta per acceptar el seu suport com si no li queda més remei que dependre de la dreta. En el primer cas viuríem una etapa progressista que tanta falta fa a la ciutadania i amb la segona el PSOE acabaria de dilapidar la poca credibilitat esquerrana que li queda. 

És profundament lamentable que una part molt important dels partits polítics, els mitjans de comunicació i part de la societat civil espanyola visqui d'esquena a aquesta realitat. És greu que no entengui que Espanya és plural també territorialment, però encara és més greu que no entenguin que no es pot construir una Espanya democràtica sense la perifèria i sense acceptar la seva pluralitat.

Sense tenir en compte la perifèria solament ses pot governar aplicant el 155 o la llei de seguretat nacional, o altres mesures autoritàries. La història es repeteix, a la dècada dels anys vint del segle passat, solament hi va haver una fórmula de negar la República i el Federalisme que va ser la Dictadura de Primo de Rivera que no hauríem d’oblidar que tingué el beneplàcit del PSOE.

Si bé és cert que l’espanyolisme menysprea a la perifèria, no és menys cert que les forces sobiranistes tampoc valoren suficientment la seva potencialitat. Com a molt utilitzen la seva presencia parlamentària per aconseguir reivindicacions pel seu territori com va fer durant anys CIU o el PNB o fins i tot Coalició Canària.

Però allò que encara no han fet clarament és valorar la força que tenen conjuntament per fer front al centralisme i per empènyer cap a una sortida plurinacional a l’estancament del model territorial totalment caduc que patim.

Considero imprescindible que les forces sobiranistes d’esquerres, que són amb les que em sent identificat abandonin definitivament la idea que a elles no els interessa el futur d’Espanya sinó el futur de les seves respectives nacions.

Cal assumir clarament que la lluita per la defensa dels interessos de la ciutadania dels seus respectius territoris és totalment compatible en la lluita conjunta per debilitar l’espanyolisme i el règim del 78. Fins i tot les forces polítiques que tenen entre els seus objectius la consecució de la independència de la seva nació necessiten, per aconseguir-la, derrotar el Règim del 78. 

Jo assumesc plenament la proposta que feia fa unes setmanes a un article a l’IllaGlobal el company i amic Joan Colom. És necessari avançar cap a una estratègia comuna de tots els sobiranismes enfront de l’Estat actual que contempli una proposta electoral comuna. 

Joan Colom posava l’exemple dels Kurds de Turquia que després d’anys de no avançar electoralment amb el seu propi partit construïren un nou instrument el Partit Demòcrata Turc que englobava a més dels Kurds, altres minories existents a Turquia i sensibilitats com els Verds o altres i que s’ha convertit amb el tercer partit al parlament Turc. 

Fins i tot des del punt de vista de fer aliances amb altres forces, no és el mateix fer pactes, per exemple amb Podemos, cada força política pel seu costat en el seu respectiu territori, que fer-ho des d’un projecte confederal que representi la totalitat del sobiranisme.

La meva opinió és que aquest projecte confederal de sobiranisme hauria de fomentar un ampli bloc republicà i plurinacional amb els nacionalismes de centra-dreta i amb les esquerres espanyoles que acceptin el dret a decidir.

S’ha de dir que EHBildu i el seu dirigent Arnaldo Otegui ja fa dos anys que propugna aquesta proposta públicament i de fet s’han fet avenços en aquesta direcció, com la coalició a les passades europees del BNG, EHBildu i ERC.

Però s’hauria de superar l’actual situació d’incomunicació entre aquest primer bloc i el que representen Compromís, Xunta Aragonesista i Nueva Canaria. Totes les forces han de fer un esforç per entendre que l’espai sobiranista d’esquerres també és plural, entre altres coses perquè les seves realitats territorials són diferents. Cal cercar el mínim denominador comú per avançar.

I la meva opinió és que MÉS hauria d’oficiar com a mediador dins aquest debat i empènyer en força en aquesta direcció.

Però si tornem a les eleccions del 10N, hauríem de ser capaços de transmetre el missatge que les forces sobiranistes tenen més possibilitats que mai d’influir en el futur i en conseqüència el vot sobiranista a unes eleccions espanyoles és més útil que mai.


 

comentaris