Miquel Rosselló, Fundacions Darder Mascaró
Si ens movem dins el món dels analistes polítics que es dediquen a opinar sobre l’esquerra espanyola i les seves perspectives de cara a les eleccions generals, sembla que ho tenen molt clar. El PSOE necessita consolidar i mantenir el seu pes electoral i Unidas Podemos ha d’aturar la seva tendència a la caiguda i d’aquesta forma superar la coalició PP-VOX.
Com és habitual entre els «analistes espanyols» molt avesats a mirar el mapa electoral espanyol amb un biaix bipartidista, quasi sempre contemplen els dos espais possibles entre PSOE i l’opció a la seva esquerra que sorgeixi i la coalició PP-VOX a la dreta . Ni la perifèria ni les candidatures de «la España vaciada» entren dins les seves anàlisis, encara que possiblement són els que acabin decidint el futur «Gobierno de España».
I lògicament seguint aquesta visió, l’única forma de mantenir-se un Govern Progressista seria que l’opció que representa avui Unidas Podemos es consolidi i en cap cas se presentí dividit entre Podemos i Sumar. Aquesta opció seria una aberració i òbviament solament pot respondre a egos, partidismes, falta d’altura de mires...
Però la cosa és més complicada. Perquè Podemos posa damunt la taula el seu pes com a únic partit organitzat a escala de tot l’Estat i per tant no pot subordinar-se a una operació de Sumar, per important que aquesta sigui. I segons la meva opinió no li falta raó, encara que entre els seus encerts no hi ha una gran capacitat organitzativa. Possiblement no és una organització que des de la seva fundació ha anat creixent, sinó ben al contrari, més aviat s’ha anat afeblint.
Per la seva part, Yolanda Diaz, conscient de la necessitat d’enfortir l’espai de l’esquerra del PSOE, fa uns mesos posa en marxa la seva particular operació «de escucha» i recorr tots els territoris de l’Estat predicant la bona nova i el resultat es veu a Madrid el passat diumenge, amb la posada de llarg de «Sumar».
Anem doncs a veure què ha aconseguit «sumar» en aquests mesos. A part de les persones a títol individual que per ara són molt difícils de comptar, ha incorporat una sola organització d’àmbit estatal, Izquierda Unida, que per cert ja formava part de «Unidas Podemos». Així mateix ha comptat amb el suport dels Comuns de Catalunya que també forma part d’»Unidas Podemos». I a partir d'aquí és veritat que ha sumat un bon grapat de forces sobiranistes que es poden situar dins l'àmbit del federalisme o el confederalisme com Mas Madrid, Mas PAÍS, Compromís, Xunta Aragonesista, Batzarre de Navarra, una coalició de Melilla i altres de menors.
Abans de continuar amb la meva modesta opinió de tot aquest afer, si em permeten, voldria recordar als lectors que no és la primera vegada que Yolanda Diaz duu endavant una operació de Sumar. Fa uns anys ho va practicar a la seva terra, Galícia. La seva aposta fou unir en un sol projecte l’esquerra nacional i l’esquerra espanyola. El resultat d’aquesta operació fou la greu divisió dins el Bloque Nacionalista Galego, per la sortida l’històric dirigent nacionalista Xose Manuel Beiras i els seus seguidors que se sumaren a la causa unitària, el reflotament d’Esquerda Unida Galega i el sorgiment de fortes Mareas municipals. A aquelles eleccions autonòmiques el resultat fou espectacular per la coalició de Yolanda amb Beiras, que per cert comptà com assessor amb un jove Pablo Iglesias i el BNG queda reduït a un petit grup de sis diputats, a pesar que les enquestes tan sols li donaven dos.
A les darreres eleccions autonòmiques de Galícia, dues legislatures després, el BNG ha tret 19 diputats, convertint-se en la primera força de l’oposició i l'invent de Yolanda i Beiras, ni tan sols va entrar al Parlament. La qual cosa demostra que en política no és bo convertir els desitjos amb realitats i molt manco sumar en una direcció si es resta cap a una altra.
Però tornem al tema que ens ha portat a aquest article. Per ara els distints moviments dins Unidas Podemos ens ha portat a tenir dos projectes en lloc d’un, i que consti que jo sóc el primer que desitjo que es convertís amb un de sol, el més ampli possible, per què tinc absolutament clar que el pitjor que pot passar a qualsevol força progressista i a la ciutadania en general és un futur Gobierno PP -VOX. Us puc ben assegurar que, als meus anys,després d’haver començat la meva lluita política baix la dictadura franquista, no sé si això ho podria suportar.
Però per aconseguir un projecte unitari ampli, primer cal que tots entenguin quines són les diferències que ho fan difícil i debatre obertament i sincerament sobre les causes reals i aquestes no són fonamentalment els egos o els partidismes sinó dues concepcions, com a mínim, d’entendre la realitat territorial de l’Estat espanyol.
Primer haurà d’aclarir Podemos i Yolanda si volen una coalició electoral que primer es pacti entre aquestes dues parts i després es convidi a participar tots els altres components o volen que tots participin des del principi en igualtat de condicions, lògicament acceptant la mida de cada força.
Podemos posa sobre la taula tres causes per les quals no ha anat a l'acte de Madrid, del passat diumenge. Primer vol tancar un pacte entre ells i Yolanda, segon que vol unes primàries obertes a la ciutadania i tres que Yolanda faci campanya a les eleccions autonòmiques i municipals.
Podemos amb aquestes tres propostes, si em permeteu una afirmació col·loquial, ja mostra el llautó. La seva concepció unitarista i espanyolista predomina per sobre d’altres consideracions. Sembla que vulgui vetar la participació de forces que no tinguin àmbit estatal.
Solament posaré dos exemples, MAS Madrid i Compromís. Sincerament ¿és tan difícil d’entendre que cap d’aquests partits i molts dels altres no es poden sumar a un acord fet prèviament per dues forces estatals i acceptar tranquil·lament ser un segon plat? Com s’organitzen unes primàries?, ¿són unes primàries úniques a tot l’Estat, per decidir la candidata a Presidir el Govern o s’han de fer a cada circumscripció? Si na Yolanda ha de fer campanya a les municipals, per exemple al País Valencià o a Madrid, per qui ha de demanar el vot per Compromís i MÁS Madrid o per Podemos.?
Això són solament els inconvenients que ja han sortit a la llum, però us puc assegurar que no són els únics que apareixeran. Solament per posar un exemple: Imaginau que dins el grup de parlamentaris de la possible coalició hi hagi alguns de Compromís. Aquests tindran el mateix funcionament que qualsevol altre diputat o diputada o tindrà el mateix grup una direcció confederal? O si es produeix una votació que afecti el País Valencià, els diputats de Compromís han de votar amb disciplina de grup o podran posar per sobre les seves propostes valencianistes?
En definitiva, tinc molt clar que cal promoure propostes unitàries per frenar l’extrema dreta, però o l’esquerra espanyola aprèn d’una vegada per totes, que l’Estat espanyol és un territori plurinacional i plurilingüe i per tant actua en conseqüència i així no pot exigir a cap força sobiranista que abandoni l’obediència a la seva pròpia sobirania, o qualsevol projecte unitari serà impossible.