La monarquia continua essent el vèrtex d’aquesta piràmide que representa el règim del 78, que aglutina el bipartidisme, els aparells de l’Estat - poder judicial, militar i alt funcionariat.

Aquest règim està cada cop més en crisi i no tan sols perquè les dues grans assignatures pendents que li quedaren a la Constitució, el model d’Estat (monarquia o república) i el model territorial, encara estan pendents. Des de fa més de quaranta anys no hi ha hagut exàmens de setembre per recuperar-les, ara el model territorial fa aigua per totes parts, especialment per Catalunya, però també pel País Basc i bona part de la perifèria, i cada vegada hi ha més ciutadans que volen decidir entre monarquia i república.

Però també perquè una de les seves grans potes, el bipartidisme, s’ha fet malbé. L’actual estructura dels partits polítics del regne d’Espanya és incapaç de donar estabilitat al sistema. Basta comprovar que, des de les eleccions del 2015 no s’ha aconseguit formar un govern estable i durador. 

L’argument definitiu que pot certificar la crisi del règim és la pèrdua de l’ampli consens ciutadà del qual va gaudir a les primeres dècades de la democràcia. Ja han passat a la història aquells anys amb què aquells que qüestionàvem la monarquia, l’estat de les autonomies i l’anomenat bipartidisme imperfecte, PP-PSOE i CiU-PNB, érem molt minoritaris.

La resposta ciutadana és tan grossa que al règim ja no li queden respostes polítiques per recompondre el consens social i ha optat per la repressió, la limitació de la llibertat d’expressió, i botar-se, sempre que faci falta, la legalitat vigent. El règim tenia dos camins. Assumir que després de quaranta anys el desgast causat especialment per la corrupció, per les mobilitzacions de catalans i bascos i davant el fet que la gran majoria de ciutadans no han votat la Constitució per raons biològiques, era el moment inajornable per iniciar reformes en profunditat. O respondre amb la repressió, encara que això suposi mostrar les vergonyes davant la Unió Europea.

L’existència de presos i exiliats polítics fa palesa aquesta realitat. Arnaldo Otegui i els seus companys varen haver de patir set anys de presó perquè posteriorment el tribunal d’Estrasburg els exonerés. I què dir de la presó preventiva de més d’un any dels líders independentistes catalans!. O de la «causa general» contra l’independentisme català que manté imputats a centenars de ciutadans. 

Així mateix acusar i perseguir a persones per cançons, opinar per escrit, cremar fotos del rei, per posar alguns exemples. Per aquests motius Valtónyc està exiliat, i un jove gironí condemnat per cremar una foto del rei i exonerat pel tribunal d’Estrasburg, posteriorment.

I darrerament s’ha obert la veda a la cacera major. No es poden penjar llaços grocs o determinades pancartes. Com recordava recentment a un article d’aquest mitjà, www.illlaglobal.com, el meu company David Abril, als mallorquins ja ens sona això. No oblidam la dèria de Bauzà per despenjar llaços i fins i tot aprovar la llei de símbols.

Aquí a casa nostra ara se despengen que no es pot fer un referèndum sobre la monarquia, quan fa mesos que es fan a les universitats de tot l’Estat. I diuen que no es pot fer aquest referèndum a Artà i Valldemossa perquè la Constitució consagra la monarquia. Però òbviament aquesta acció no pretén derrocar la monarquia, com diu una de les organitzadores Aina Comas, sinó fer un referèndum simbòlic i no vinculant. En definitiva és una eina per promoure el debat entre monarquia i república. Per tant el que prohibeixen és el debat democràtic. I totes aquestes mesures preses per una Junta Electoral. És senzillament absurd i totalment inacceptable.

Record una anècdota que vaig viure quan era infant. Preníem la fresca a la carrera, com acostumàvem a fer els estius, i jugant amb els nins dels veïnats, ens entreteníem tocant el xiulet quan passava algun cotxe o moto, i un d’aquests es va enfadar, va aturar-se i ens va esbroncar. El meu pare que no era precisament un «rebel», li va demanar qui era, ell va contestar, «soc l’autoritat, el fosser de Santa Maria». Érem en temps foscos del franquisme, i un fosser podia comandar molt. Haurem d’estar a l’aguait de quina «autoritat» ens prohibeixi més coses...

He de reconèixer que estic molt preocupat pel retrocés de la democràcia al regne d’Espanya, però em reconforta que tot això respon a la por que alguns tenen, als canvis. No hem d’oblidar que la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, va venir després de la dictadura de Primo de Rivera i el rei Felip Viè hauria de recordar què li va passar al seu besavi Alfons XIII.