MIQUEL ROSSELLÓ, Fundacions Darder-Mascaró
El trenta de maig es compliren quaranta anys de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN. Tan sols poc més d’un any del cop d’estat d’en Tejero. Un exemple més de la victòria de les dretes en el pols que va suposar la transició del franquisme a la democràcia.
La dreta, que provenia del franquisme, liderada pel rei Joan Carles I, ja havia fet valer la seva correlació de forces amb la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques, posteriorment amb la redacció de la Constitució i amb el manteniment intacte dels aparells de l’Estat. Però, a pesar d’això no es conformava, opinava que Suarez i part de la UCD cedien massa i els molestava profundament tants de rojos i separatistes passejant lliurament. Així el 23F del 1981 varen pegar un cop damunt la taula i al crit de ”on hem anat a parar!” varen començar a dur les coses cap a on no havien d’haver sortit mai, segons la seva opinió. Les conseqüències no es feren esperar. Una forta consolidació de la Monarquia i del bipartidisme, posar el fre al desenvolupament autonòmic i sobretot incorporar Espanya a l’OTAN.
Felipe González, quan arriba al Govern anuncia que farà un referèndum sobre la permanència del país a l’OTAN i comença aquella campanya “OTAN, de entrada no” que quan es va convocar el referèndum ja s’havia convertit amb “de sortida tampoc”.
La lluita pel referèndum del 12 de març del 1986 va situar entorn al NO a l’esquerra política i social rupturista, el que quedava del Partit Comunista i de les esquerres nacionalistes, així com els grans moviments socials, amb CCOO i altres sindicats de classe al front, seguit d’amplis sectors de la cultura, el pacifisme, moviments veïnals, etc, Fou la darrera gran batalla del rupturisme i dels defensors d’una democràcia plena que el dia del referèndum va suposar quasi 7 milions de vots, un 43% enfront dels 9 milions i un 53 % del SÍ Guanyà el No a Navarra, Canàries, País Basc i Catalunya.
El referèndum del març del 1986 fou el que va suposar per la II República la batalla de l’Ebre. El PSOE i el nacionalisme de dretes tant a Catalunya com al País Basc s’havien passat definitivament al cantó del sistema, defensors a ultrança de la Monarquia, l’OTAN i el bipartidisme. Enfront del sistema, a part del moviment armat al País Basc, que segons la meva opinió es desqualificava pels seus mètodes, quedaven minories polítiques i alguns sectors de l’esquerra social amb més pes.
Durant les pròximes dècades el PSOE es va convertir amb “el pal de paller” del règim del 78, fins i tot rebolcant-se en el fang més d’una vegada. No podem oblidar quan donà per bones les clavegueres de l’Estat i fins i tot impulsà el GAL. O quan promou legislacions nítidament antidemocràtiques que duen a la dissolució de distints partits de l’esquerra abertzale i a la presó a destacats líders de la mateixa com Arnaldo Otegui. O quan cobreix tots els delictes del Borbó fins que les seves malifetes posen en perill la mateixa Monarquia i és precisament un gran patriota espanyol, Alfredo Perez Rubalcaba, el que orquestra l’operació de l’abdicació, calia apartar el Rei manifestament corrupte per salvar la monarquia. O quan es veu implicat en greus escàndols de corrupció, especialment a Andalusia.
Hauria d’arribar el 15M, el procés català i la dissolució d’ETA per tornar a qüestionar seriosament el règim del 78. Esdeveniments que remouen alguns dels pilars del règim constitucional vigent, que perden l’ampli consens ciutadà que havien tingut durant anys. L’estat de les autonomies té cada cop menys adeptes, entre els que defensen obertament la independència per les seves nacions, els que consideren que està profundament esgotat i no respon a les necessitats actuals i els que voldrien tornar al centralisme nu i cru. El bipartidisme ha passat a millor vida, com ho demostra l’actual composició del Senat i el Congrés de Diputats. La Monarquia perd aigua per tots els forats, amb l’inestimable suport del Rei Emèrit i una dreta, incloent-hi l’extrema, que s’han convertit amb els grans monàrquics. Som dels que crec que sense el PSOE, aquesta vegada sí que seria veritat aquell a dita de Santiago Carrillo, que el rei “que duraria menos que un pastel en la puerta de un col·legio”.
Però l’extrema dreta fa la seva aparició i configura a la pràctica un bloc amb el PP, encara que Feijoo ho vulgui dissimular, que podríem anomenar clarament de neofranquista
Davant aquesta situació no es pot negar que el PSOE ha donat passes cap a una sortida progressista. Mentre la dreta va aplicar les retallades enfront de la crisi del 2008, ara les polítiques del nou Govern han anat en direcció contrària per què els treballadors i els empresaris mitjans i petits no quedessin pel camí. Davant el conflicte amb Catalunya enlloc del crit de “a por ellos” i d’aplicar el 155, han reconegut obertament que l’única sortida al conflicte és el reconeixement de la seva existència i la negociació política, a part d’aplicar un indult als líders independentistes empresonats. S’ha aplicat legislació molt progressista en defensa dels drets de les dones, de les persones LGTBI. I sobretot una qüestió que havia estat tabú per quasi tothom dins el PSOE, per a les velles glòries, acceptar un govern de coalició amb una formació política més a la seva esquerra i negociar molts de projectes legislatius i de govern no solament amb el PNB, sinó amb els sobiranismes perifèrics d’esquerres.
Però tampoc es pot oblidar que a pesar de tots aquests avenços en les polítiques socialistes, amb el suport de “Unidas Podemos”, el PSOE continua tenint un peu o un peu i mig a la vorera del Règim del 78. Són molts els socialistes que somien amb un PP vertaderament moderat que els permetés “una gran coalició” i desfer-se’n d'esquerranosos i sobiranistes. El problema és que el PP no va per aquest camí i si té temptacions d’oblidar-se, ja s’encarrega VOX de recordar-li.
El PSOE continua essent l’autèntic defensor de la Monarquia, mentre la dreta a vegades s’embulla entre el rei emèrit i el de veritat. Més atlantista que ningú. Incapaç de netejar ni tan sols minimament els aparells de l’Estat especialment la judicatura i les clavegueres de l’Estat. Incapaç d’impulsar la Mesa de negociació amb Catalunya, ni d’afrontar la reforma del sistema de finançament autonòmic, ni tan sols el nostre REIB o derogar la llei Montoro. O per posar un darrer exemple derogar la “ley mordaza”.
A menys de dos anys de les pròximes eleccions generals cal tenir molt present que el bloc neofeixista avança a les totes. Ja hem vist que ha passat a Castella i Lleó i ara veurem què passa a Andalusia. I mentre el PSOE continua amb aquesta ambigüitat que el caracteritza.
I solament es decantarà clarament del cantó de l’anomenat “pacte d’investidura” si les forces sobiranistes d’esquerres s’enforteixen a cada una de les seves nacions i/o territoris. El PSOE en aquest moments no és la força que pot liderar un camí cap a un Estat més democràtic, més plurinacional, més igualitari i més ecològic.
L’única possibilitat d’avançar en aquesta direcció la tenen les forces sobiranistes d’esquerres que haurien d’enfortir vincles confederals entre elles i alhora promoure amplies aliances tàctiques amb les esquerres espanyoles (Podem, Mas País) i les dretes nacionalistes basques i catalanes. Aquest gran bloc tàctic a favor de més democràcia, amb l’ampli sentit de la paraula, podria estirar el PSOE cap al nostre cantó.
No és la primera vegada que manifest públicament la meva convicció que l’Estat fa falta un nou “Pacte de Sant Sebastià”.