MIQUEL ROSSELLÓ, fundacions Darder-Mascaró

El Congrés dels Diputats ha aprovat una reforma laboral que incorpora canvis, alguns de gran importància, sobre la vigent reforma del PP del Sr. Rajoy.

S’arriba a aquesta fita després d’una dura negociació del “Gobierno” amb la mesa del diàleg social, formada per CCOO, UGT i CEOE. És a dir sense la presència dels sindicats majoritaris a Galícia (CIGA) i al País Basc (ELA i LAB) i sense representació de les PIMEs.

La tramitació al Congrés de Diputats és molt complicada i acaba amb una votació singular que trenca el denominat bloc de la investidura. Dels suports que va tenir aquesta del President Sánchez, voten a favor Mas País i Compromís i en contra ERC, EHBildu, BNG i PNV. Als vots favorables s’hi suma Ciudadanos. Però per guanyar aquesta votació cal que un diputat del PP s’equivoqui i voti a favor, després del canvi de vot de dos diputats d’UPN, que s’havien compromès a donar-hi suport.

Com és possible arribar a aquest espectacle amb una llei tan important per la classe treballadora i afeblir una majoria progressista imprescindible per aturar la dreta i l’extrema dreta?

Per al PSOE i Podemos la resposta és evident. Davant el risc seriós que a unes properes eleccions generals pugui guanyar la dreta extrema cal donar suport a l’actual govern, “el més progressista de la història” passi el que passi o assumir la responsabilitat històrica de l’arribada de l’extrema dreta.

Fins i tot a mi, que sóc un fervent entusiasta de la “unitat de les esquerres”, aquest argument em resulta demagògic i inacceptable. 

Per aprofundir una mica sobre aquests esdeveniments suggereixo anar un poc enrere, quan el PSOE i Podemos pacten un programa de govern que entre altres mesures inclou la derogació de la reforma laboral del PP i d’això en fan gala els seus dirigents, sempre que aborden en públic aquest tema. La llei de reforma laboral no s’ha de modificar, s’ha de derogar.

Més endavant el PSOE pacta amb EHBildu la derogació de la reforma laboral, assumint el cost de les crítiques de les dretes de pactar amb “filo terroristes”, a canvi del suport d’aquesta formació política als Pressuposts. 

Aquest suport als pressuposts de l’Estat és la primera vegada que el donen i suposa una deriva molt important en la seva actitud vers la política estatal. Però al PSOE i Podemos els hi és igual que l’independentisme basc adopti polítiques favorables a la negociació i incompleix l’acord. Lamentablement alguns estem molt acostumats a saber que el PSOE incompleix els seus acords quan li convé, no sabíem que Podemos va pel mateix camí.

Però malgrat el “Gobierno” claudica davant la gran patronal,  abandona la idea de derogació de la reforma laboral i porta al Congrés, pel seu debat parlamentari, un decret-llei que incorpora alguns canvis de l’antiga i mantén altres apartats, tant EHBildu com ERC, BNG, PNB i Compromís accepten la renúncia a la derogació de l’anterior llei i estan disposats a negociar.

La sorpresa es presenta quan la ministra Yolanda Díaz, que ha acceptat bona part de les propostes de la gran patronal, no accepta cap de les propostes dels partits que havien donat suport a la investidura. Pel bé de l’estabilitat i de la democràcia aquests partits no els queda altra solució que votar sí al text pactat entre alguns sindicats i la patronal o trencar la majoria d’investidura.

No és l’objecte d’aquest article valorar els aspectes positius o negatius d’aquesta reforma. Reconec que n’hi ha molts de positius, encara que altres negatius. Però tinc molt clar que així són les negociacions. S’aconsegueixen algunes coses a canvi de deixar-ne pel camí altres. Però de la mateixa forma que la ministra Yolanda Diaz i els sindicats accepten coses que planteja la patronal que, fins fa dos dies consideraven inacceptables, no es comprèn que a les forces perifèriques tant d’esquerres com de dretes no se’ls accepti res de res.

Es pretén que la reforma laboral pactada a una mesa amb CAEB, CCOO i UGT s’imposi a la CIGA, ELA i LAB sense que ni hagin pogut opinar. O per exemple a l’STEI i la PIME a les Illes Balears i altres territoris.

I encara pitjor, es pretén que el BNG i EHBildu votin una reforma laboral que rebutgen els sindicats sobiranistes dels seus territoris on aquests són àmpliament majoritaris, és a dir, que se suïcidin directament.

El mateix podríem dir respecte a la proposta del Gobierno que els convenis estatals estiguin per sobre dels autonòmics. Pretenen que aquestes forces, així com ERC i PNB acceptin aquesta imposició.

Perquè darrere d’això hi ha que les forces de l’Executiu, PSOE i  Podemos, no accepten un marc laboral propi a determinats territoris. Diguin el que diguin, sobre el seu federalisme a l’hora dels fets els surt l’espanyolisme per tot arreu. 

El mateix els passa als sindicats majoritaris. En lloc d’acceptar que la presència únicament d’ells dos a la mesa del diàleg social és una anomalia en una Espanya plural i diversa. Com profundament antidemocràtica és l’exclusió de les PIMEs.

Em volen dir senyors del PSOE, de Podemos, d’UGT i de CCOO perquè les Comunitats autònomes poden tenir competències completes en sanitat i educació i no un marc laboral propi? És indiscutible que a distints territoris parlem de realitats laborals molt diferenciades, sense anar més enfora, la nostra.

Em volen dir perquè les autonomies poden tenir el control exclusiu de les inspeccions d’ensenyament, d’habitatge, de turisme i no de la inspecció de treball?

I per últim li demanaria al Govern Central: quina explicació té el fet que tingui bloquejada la mesa de negociació Estat-Catalunya? I volen que ERC voti al Parlament tot allò que els posin davant els seus nassos i accepti que per al Gobiernola darrera preocupació sigui la resolució negociada del conflicte polític amb Catalunya.

Fa tota la impressió que el Gobierno, és a dir el PSOE i PODEMOS ja han pres partit en el debat que impregna l’independentisme català i l’ha pres a favor dels que no volen una solució negociada del conflicte polític. Diria que pretenen el debilitament d’ERC.

Ja sé que determinades persones, fins i tot federalistes, que hagin llegit aquest article, estaran pensant: “És que aquests sobiranistes són incapaços de parlar de res si no treuen a col·lació el conflicte territorial”.

A mi allò que em sorprèn, i molt, és que encara hi hagi gent que pensi que es poden abordar problemes seriosos de la política espanyola sense resoldre el conflicte territorial. 

Sí senyors de l’esquerra espanyola, si volem albirar un futur democràtic, igualitari i ecològic o caminem de la mà amb les forces socials i polítiques democràtiques estatals i perifèriques, o el futur el construiran els neofranquistes i no serà un nou futur, sinó el passat.