El regne d'Espanya a la cruïlla

cruce
Foto (c) Marc Schäfer

Españolito que llegas al mundo,
te guarde Dios,
una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.

Antonio Machado

 

Aquells que lluitàrem contra el franquisme i per la democràcia, estem astorats. Fa quaranta anys es va aprovar una Constitució que sense respondre, ni prou fer-hi, a les expectatives dels lluitadors antifranquistes, obria el camí per fer d’aquest Estat, un territori més just i equitatiu que defensés amb orgull la diversitat cultural i lingüística i que fes possible consolidar una democràcia plena. Cal reconèixer que els primers anys de la nova democràcia es conqueriren drets socials inimaginables fins aleshores i les autonomies i Ajuntaments es convertiren en peces importants de l’estructura de l’Estat. Teníem la sensació, a pesar de les moltes dificultats i els entrebancs que sempre va posar la dreta neofranquista, que caminàvem cap endavant.

Però d’ençà que l’expresident Aznar va deixar de parlar en català «en privat» i plantà una enorme bandera espanyola a la plaça Colón de Madrid, tot va ser recular, agreujat amb la crisi econòmica que patírem, i una gran ofensiva de la ideologia neoliberal i espanyolista. Dins aquest ambient començaren a caure falses caretes democràtiques i aparegueren per tot arreu els que defensaven els postulats de la dreta «sin complejos».

Passats quaranta anys, vivim una situació esperpèntica de greu confrontació social i que s’assembla en massa coses a la dècada dels anys trenta del segle passat. La falsa sortida de la crisi econòmica comporta un cost social important. Les gravíssimes retallades a les polítiques socials, les nefastes conseqüències de la reforma laboral, encara vigent, i per contra l’escandalós enriquiment de la banca i dels grans poders econòmics.

El nombre de dones assassinades per violència masclista és només la punta de l’iceberg de l’important pes del patriarcat en la nostra societat. Ho demostra així les sentències judicials com ara la deLa manada o que un magistrat pugui dir, impunement, que una jove discapacitada psíquica no es va oposar suficientment a una violació.

Però això és només una mostra de com està la justícia avui en dia, capaç de posar altes condemnes a còmics, artistes, cantants o mantenir en presó preventiva a dirigents socials i polítics catalans i obrir una causa judicial contra l’independentisme que s’assembla més al nefast Tribunal d’Ordre Públic que no a una altra cosa. O mantenir a la presó, lluny de ca seva, presos bascos que segons la legislació actual, ja han complert la seva condemna i haurien de ser al carrer.

Els atacs a la llibertat d’expressió i a les llibertats públiques són cada dia més freqüents, com es demostra en l’atemptat contra la llibertat de premsa, requisant telèfons mòbils a determinats periodistes. 

I què hem de dir del tema territorial? Duim ja molts anys de profunda recentralització per mesures del govern central, d’un Tribunal Constitucional que deroga parcialment o totalment lleis aprovades per Parlaments Autonòmics i molt més greu encara la supressió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, una vegada aprovat pel Parlament català, pel Parlament espanyol i per referèndum de la ciutadania, un vertader cop d’estat com ho qualifica el prestigiós jurista Javier Pérez Royo i que fou la causa de tots els esdeveniments produïts a Catalunya els darrers anys.

Si tot això és greu, ho és molt més la reacció de la dreta espanyola enfront de tot el que està passant.

El nou Partit Popular, Ciudadanos Vox, reconvertits en neofranquistes, i amb el vergonyós suport de vells carcamals socialistes, són els abanderats d’esborrar tots els avenços progressistes i democràtics d’anys. Continuen la croada clàssica del neoliberalisme, contra els sindicats de classe, no volen ni sentir parlar de canvis a la reforma laboral actual, si no és per endurir-la. Proposen canviar la llei de l’avortament i la de violència de gènere, han pres consciència que el moviment feminista, cada vegada més fort, és la punta de llança de les reivindicacions democràtiques, per això, volen fer tornar les dones a la cuina. 

Per aquesta dreta ja n’hi ha prou de recordar i reconèixer la lluita antifranquista, ni s’ha de reconvertir el Valle de los Caidos, ni s’ha de continuar, «sacando huesitos», i per garantir-ho, on ja poden com és a Andalusia, anomenen responsable de la Comissió de Memòria Històrica al representant de Vox.

I davant el greu conflicte sobre la configuració territorial de l’Estat que travessa l’actual societat, les seves receptes són clares, afeblir l’Estat de les autonomies, fins a suprimir-les si cal, aplicar immediatament el 155 a Catalunya, i criminalitzar i il·legalitzar la ideologia sobiranista equiparant-le al terrorisme d’ETA.

No volen diàleg sinó imposició, imposició i repressió contra el sobiranisme català, basc i d’altres indrets. Imposició i repressió contra el feminisme. Imposició i repressió contra el sindicalisme i els moviments socials. En definitiva són els enemics de la democràcia. Volen tornar enrera 50 anys.

Enfront de tot això el pitjor que pot fer l’esquerra és acovardir-se i rendir-se davant alguns dels seus plantejaments, com lamentablement fa massa vegades el Govern de Pedro Sánchez. 

Què necessiten els homes i les dones de l’esquerra d’arreu de l’Estat espanyol per entendre que cal aixecar un potent mur contra el neofranquisme? Que cal que passi per què les esquerres socials i polítiques de tot l’estat s’uneixin contra el neofranquisme?.

Si volem que la trinitat neofeixista no agafi en les seves mans el Govern de l’Estat espanyol, com ja o ha fet a la Junta d’Andalusia, cal unitat democràtica per sobre d’altres coses. I no ho dubteu ni un minut, la primera batalla contra el neofranquisme són les properes eleccions municipals i autonòmiques. Hem de conservar els espais de l’esquerra plural i democràtics allà a on encara els tenim, per continuar avançant. 

comentaris