A principis de la democràcia era habitual escoltar o llegir als mitjans de comunicació la frase el ruido de sables, per referir-se als intents colpistes de l’exèrcit d’aquells moments, de fet, n’hi va haver més d’un com l’Operación Galaxia fins que va arribar el 23 de febrer de 1981. 

Aquest si bé no va triomfar la concepció del cop que tenien personatges com Milán del Bosch o Tejero, segons la meva opinió va aconseguir l’objectiu que pretenia, això és reconduir la línia més democràtica i descentralitzada de la Constitució cap a posicions més centralistes a través de la LOAPA, llei d’harmonització de les autonomies, així com la substitució dins la dreta d’una UCD massa demòcrata per Alianza Popular més franquista, i dins l’esquerra la reducció a la més mínima expressió de forces comunistes i/o nacionalistes d’esquerres.

S’inaugurava el bipartidisme, una etapa d’estabilitat política que va durar quasi trenta anys i varen desaparèixer les temptatives colpistes dins l’exèrcit.

Això no passava només a l’Estat espanyol. Al llindar del nou mil·lenni les coses canvien arreu del món, i els exèrcits deixen de ser l’instrument preferit per dur a terme cops d’estat. Molt especialment a Sud-amèrica on hi ha cada vegada més exemples de canvis de govern provocats per un nou instrument, la justícia. És el cas de Bolívia, Brasil i molts altres. Els cops d’estat ja no els fan els exèrcits sinó l’aparell judicial.

A l’Estat espanyol la primera mostra d’aquesta nova estratègia la trobem en l’anul·lació de l’Estatut d’Autonomia per part del Tribunal Constitucional l’any 2010. Considerada aquesta per juristes de gran prestigi, com Javier Pérez Royo, un cop d’estat. 

La dreta baix les consignes de la Fundación FAES, dedica cada cop més esforços a controlar les eines de poder de l’estructura judicial, mentre un PSOE inserit excessivament en el règim del 78, subvalora aquesta batalla i es deixa prendre la cartera. Avui la pràctica totalitat d’aquests instruments, Tribunal Constitucional, Consejo del Poder Judicial, Tribunal Supremo i l’Audiencia Nacional que no hauríem d’oblidar que és l’hereu del TOP-tribunal d’ordre públic franquista- estan monopolitzats per la dreta més rància. Fins i tot alguns que haurien d’haver sigut renovats, fa anys segons mana la Constitució, segueixen prenent decisions i nomenant jutges a tota l’estructura del poder judicial.

Això ens ha duit a viure actuacions judicials com la Causa general contra l’independentisme a Catalunya que manté a la presó «homes plens de raó», o destituir el President de la Generalitat democràticament elegit per la ciutadania, mentre arxiva la causa contra la cúpula de BANKIA o concedeix el tercer grau a Rodrigo Rato a la vegada que no el concedeix a Oriol Junqueras i els seus companys.

I no hauríem d’oblidar que aquestes pràctiques no s’inauguren contra el procés català sinó que vénen d’un aprenentatge anterior, contra la lluita del poble basc. Segueixen mantenint presos bascos a milers de quilòmetres de la seva residència, sense atorgar-los el benefici de la reducció de condemna o els neguen l'excarceració a malalts terminals, tot això reconegut a la legislació espanyola. Cal recordar que n’Arnaldo Otegui i els seus companys varen complir una condemna de set anys que la justícia europea va considerar, posteriorment, injusta.

L’actitud del poder judicial no es limita als bascos i els catalans, sinó que també cal comptabilitzar a aquest llistat de greuges les traves posades per impedir la investigació judicial de la vergonyosa corrupció del rei emèrit i els gravíssims intents de desestabilitzar el govern de coalició imputant al seu Vicepresident Pablo Iglesias. L’objectiu és sempre el mateix, decapitar políticament les opcions que es confronten amb el règim del 78.

L’entrega de despatxos a nous jutges a Barcelona ens va donar les pistes per on transcorre aquesta realitat que esmentam. Davant la legítima decisió del govern que no assistís a l’acte el rei Felip VI, el President del Consell Judicial Carlos Lesmes, que fa dos anys que ocupa il·legalment aquest càrrec, va arremetre contra el govern, mentre l’acte es convertia en un acte d’insubmissió del poder judicial enfront del poder executiu, implicant la monarquia. L’acte va acabar amb un vigorós Viva el Rey! Tot això agreujat per la telefonada del rei a Lesmes fent costat a les crítiques al govern de coalició. 

No podria acabar aquest article sense fer referència a alguns casos de la justícia al nostre país. Basta fer referència a la imputació al company Antoni Verger, que va deixar a MÉS per Palma sense candidat a l’alcaldia, i a ell sense la possibilitat d’haver estat el primer batle sobiranista de Ciutat, perquè després s’arxivés el cas.

O el cas nomenat Camins, que fa més de deu anys encara no resolt i que va comportar a la meva amiga i companya Joana Lluïsa Mascaró a dimitir com a diputada del Parlament de les Illes. Una altra dirigent sobiranista que va veure truncada la seva brillant carrera política.

I per últim el cas Contractes que va dur a la dimissió de les seves responsabilitats institucionals a alguns càrrecs, que va deixar molt tocat un dels millors dirigents que ha tingut MÉS que tenia clara projecció de futur, en Biel Barceló, i que provocà una crisi interna dins la formació política, també per inexperiència d’aquesta, tot per acabar arxivat per dues vegades. 

Algú dubta encara que el renou de togues és el millor instrument en la defensa del règim del 78, i que té com a cap visible el rei Felip VI?