Somnis compartits del republicanisme sobiranista
Les Fundacions Darder Mascaró ha organitzat, en el marc del seu programa “Diàlegs des de la perifèria” dos debats dins el mes de juliol amb el suggestiu nom de “Somnis compartits del republicanisme sobiranista”, el primer el dia 5 i el segon el dia 16 d’aquest mes, que han permès donar la veu a la majoria del sobiranisme perifèric d’esquerres. Concretament al Bloc Nacionalista Gallec, Esquerra Republicana de Catalunya, Compromís, Adelante Andalucia, EHBildu, MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca. Per cert si algú no va poder seguir aquests interessants debats i té interès els pot trobar íntegres a www.illaglobal.com.
Voldria començar aquesta crònica ressaltant una intervenció del company Gorka Elejabarrieta, senador d’EHBildu, que valorava el pes del sobiranisme a Europa, que ha passat en deu anys d’esser pràcticament testimonial a presidir els governs d’Escòcia i Còrsega, i a tenir una important presència a Irlanda, tant al nord com al sud, a Flandes o a Groenlàndia.
El mateix podrien dir dins els territoris que ara pertanyen al Regne d’Espanya. Esquerra presideix la Generalitat de Catalunya, Compromís i MÉS per Menorca i per Mallorca formen part dels governs dels seus territoris, el BNG i EHBildu són els partits majoritaris, amb diferència als seus respectius i Adelante Andalucia que s’acaba de constituir.
A això podríem afegir que l’actual composició del Parlament i Senat espanyols demostren el que està passant. Un increment substancial de formacions polítiques que no són d’obediència estatal. No solament sobiranismes d’esquerres, sinó forces nacionalistes de centredreta com el PNB o JxC, fins i tot forces regionalistes i provincials. Avui en dia és pràcticament impossible construir majories estables sense comptar amb les “perifèries”, cosa insòlita fa tan sols pocs anys.
I ja entrant en la part del debat que feia referència a la valoració de la crisi de l’Estat, podria dir que la mateixa composició del Congrés i del Senat és una clara demostració que el “règim del 78” no gaudeix de la salut pletòrica que ha tingut durant les primeres dècades de la nova democràcia.
Una democràcia que tothom coincidia a considerar esquifida i totalment insuficient no tan sols pels pobles que componen aquest estat plurinacional, se vulgui reconèixer o no, sinó pel mateix poble espanyol.
O algú creu que una democràcia plena hauria pogut consentir una monarquia corrupta des del seus inicis?. Les darreres revelacions aparegudes al diari “El Público” demostren com les més abjectes corrupteles del rei Joan Carles I provenen dels principis del seu regnat, i ni més ni manco, del tràfic d’armes.
Aquests segons sembla, són els orígens de la immensa fortuna d’aquest rei que alguns consideren encara que ens va regalar la democràcia. Si continuem pel seu obscur paper al 23F, pel seu silenci davant els GAL, per tot allò que s’ha destapat i és la causa de la seva abdicació no queda més remei que pensar que tenim una justícia cega o clarament compromesa amb totes aquestes malifetes.
Sí, el poder judicial s’ha convertit amb una de les taques més grosses de la “democràcia”. Els darrers posicionaments clarament escorats a l’extrema dreta clamen al cel.
L’actuació dels poders de l’estat (monarquia, poder judicial, exèrcit, forces de seguretat...) no resisteixen ni tan sols la prova del cotó de la Unió Europea, que, per cert, en molt de casos no fa llarg.
Si a això hi afegim un “estat de les autonomies” que fa aigua per tots els costats podem dir que el nivell actual de consens del règim del 78 ha empitjorat substancialment. Però com volgueren fer constar tots els participants al debat això no ens ha de dur a pensar que l’Estat és feble, per què ens equivocaríem, com es va demostrar fa poc a Catalunya. Fins i tot no hauríem d’oblidar que el règim de la Restauració ja estava profundament en crisi i esgotat als principis dels anys 20 del segle passat, però abans d’arribar a la República, va passar per una dècada de la dictadura de Primo de Rivera.
El debat va avançar cap a la recerca de solucions, de somnis compartits. Es valorava com a positiva en principi l’actual conjuntura política. Un govern de coalició d’esquerres amb totes les contradiccions i cometes que calguin i sobretot que sustenta la seva majoria amb les forces perifèriques, de centredreta nacionalista i d’esquerra sobiranista.
El gran interrogant que s’obri és si serà capaç el Govern d’enfrontar-se als poders fàctics econòmics i institucionals i obrir una via clara al diàleg per cercar solucions progressistes i democràtiques i barrar el pas a l’extrema dreta.
Però també sortiren moltes opinions disposades a cercar, per part dels diversos sobiranismes estratègies comunes que impulsin sortides democràtiques. Algú, ara no record qui, capgirant la situació actual que tot es decideix al centre, va aportar la idea que hem de considerar que la perifèria és el nostre centre.
Es valorava molt positivament la col·laboració entre les forces sobiranistes tant al Parlament com al Senat. En aquest cas també alguns subratllaren la importància de la constitució del Grup Confederal, com una obertura a cercar noves aliances.
I tots coincidien que cal seguir caminant en la recerca d’espais comuns de debat i coordinació de les forces sobiranistes d’esquerres i la necessitat de cercar aliances amb altres forces, nacionalistes, regionalistes, verdes i/o d’esquerres.
Es va posar com a exemple, per part de distints portaveus, la constitució del Fòrum Sobiranista, que des de les Fundacions Darder Mascaró hem contribuït a consolidar.
En definitiva un debat que posa negre sobre blanc la diversitat de les forces sobiranistes d’esquerres però que en cap cas, això ha de suposar un impediment per avançar en la implementació de somnis compartits.