Miquel Rosselló. Fundacions Darder Mascaró
La pèrdua de pes del bipartidisme a l’Estat espanyol des de fa uns anys és una de les més dolentes notícies per als defensors del règim del 78. Que juntament amb la «Unidad de España», la monarquia i determinats poders de l’estat, com la justícia i altres, són les baules fonamentals del sistema.
Des de Felipe Gonzalez que va animar el final de la campanya electoral defensant la idea que el partit més votat és el que ha de governar, oblidant-se que aquí el President del Govern l’elegeix el Parlament i no el sufragi universal, perquè entre altres coses així ho va voler la Constitució que tant defensa. Passant per Nuñez Feijóo que durant la campanya va definir amb molta claredat el seu objectiu de derrotar el «sanchismo», per aconseguir el «cambio» i perquè el PSOE torni a ser el que havia estat sempre, amb els temps gloriosos de Felipe Gonzalez, l’altra cara del bipartidisme. I la seva primera declaració després de les eleccions, des de la balconada de Gènova, va demanar al PSOE que el votés com a President per què era el partit més votat per la ciutadania i si no ho feia, incorria poc menys que a una anomalia democràtica. Fins a quantitat de comentaristes polítics que amb més subjectivisme que objectivitat saludaven un retorn del bipartidisme.
Però una vegada més la realitat s’ha imposat. Si bé és cert que alguns patits de representació provincial han desaparegut de l’hemicicle, com Teruel Existe o Foro Asturias i que els dos partits majoritaris han crescut. No ho és menys que a part de VOX i Sumar amb més de trenta diputats cada un, continuem tenint un Parlament amb una forta representació territorial, de País Basc (EHBildu i PNB), de Catalunya (ERC i Junts per Catalunya), de Galicia (BNG), de Canàries (Coalición Canaria), de Navarra (UPN i EHBildu) i a més dins la coalició confederal de SUMAR hi ha un representant de la Xunta Aragonesista i un de MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca, dos representants de Compromís i alguns de Mas Madrid.
I si tot això no bastés per demostrar que el bipartidisme no es recupera, encara fa tocar més a la realitat a tots aquells nostàlgics del bipartidisme, que cap dels dos Blocs estatals (PP-VOX) i (PSOE- SUMAR) té majoria suficient per governar. Per tant una vegada més la perifèria sobiranista, tant d’esquerres com de dretes té al seu abast la decisió de decidir el futur Govern d’Espanya.
És la tercera o quarta vegada en els darrers anys que la constitució del Govern de l’Estat es complica i molt per què l’instrument que el sistema tenia per controlar la situació i que ningú es desbaratés, el bipartidisme, fa aigües per tots els costats.
Tan difícil és arribar a la conclusió que el bipartidisme, que va funcionar a la perfecció les primeres dècades després de la Constitució del 78, ja no serveix per a la nova realitat política nascuda arran del 15M i del procés català?, recordem, dos esdeveniments transcendentals que alguns també han volgut enterrar massa aviat. És veritat que tant el 15M com el procés català han perdut l'embranzida que tingueren i que hauran de cercar noves eines per recuperar el seu impuls inicial, però no ho és menys que han marcat pel futur pròxim, la realitat política de l’Estat.
Fins i tot es fa difícil l’encaix dins els dos blocs ideològics, especialment a la dreta, amb VOX que vol l’abolició del mateix Estat de les autonomies i en conseqüència qüestiona la constitució del 78, en aquest cas per tornar més enrere i dins l’esquerra alternativa espanyola, que està aprenent amb dificultats que cal una aliança amb l’esquerra social per avançar i que no basta amb crear un partit a Madrid i estendre’l per «todas las provincias» pretenent atropellar als subjectes polítics ja existents a molts d’aquests territoris.
Però si anem al terreny de la plurinacionalitat de l’Estat, després de sentir a aquesta campanya a Nuñez Feijóo dir que imposaria un 155 permanent i a Sánchez repetir per activa i per passiva que el conflicte català ja estava resolt, «pacificat» com deia ell, és de justícia divina que la constitució del seu govern ara depengui dels independentistes catalans.
I per cert han bastat solament algunes hores perquè el poder judicial surti a donar una mà, per descomptat al coll dels futurs negociadors del Pedro Sanchez, demanant un ordre d’arrest de Puigdemont i Comin. El Tribunal Suprem sap que cal salvar la «unidad de la Patria» i de pas carregar-se un possible govern progressista.
¿Quan entendrà tothom que mentre no s’afronta amb claredat i valentia la resolució del puzle que suposa l'encaix dins un mateix estat de nacions amb llengües, realitats històriques, cultures i economies molt diferents, Espanya no tindrà remei?. Ja s’ha provat tot, des que Pavia va entrar a cavall al parlament de la I República, després el cop de Primo de Rivera, fins al cop d’estat contra la II República i quaranta anys de dictadura feixista o l’estat de les autonomies.
O s’independitza el País Basc i Catalunya o la dreta espanyola ( PP-VOX) solament podrà governar l’estat si té majoria absoluta. I l’esquerra estatal o es pren seriosament donar passes decidides cap a un estat plurinacional, respectant la sobirania de les nacions i territoris que així ho demanin, respectant totes les llengües i cultures al mateix nivell i la representació territorial a tots els nivells de l’Estat (TVE, Tribunals de Justícia, etc), o continuarà la inestabilitat cada vegada més.
Valor molt positivament que a la passada legislatura el Govern de Pedro Sánchez fes possible els indults als presos polítics catalans i el canvi del codi penal, però l'actitud de menyspreu cap a altres reivindicacions com rodalies o altres, ha resultat insultant. Varen fer de menys a ERC disposada des del primer moment a negociar i donar suport al govern progressista. Doncs aquí s’ho troba ara el Sr. Pedro Sánchez, ha de negociar amb Junts per Catalunya i el Sr. Puigdemont. Ells s’ho han cercat.
Espanya pot ser un règim autoritari o una república confederal. No calen mitges tintes. I per acabar un petit apunt. Resulta curiós veure la cara de preocupació de la gran majoria de representants empresarials per la «nefasta inestabilitat», els mateixos que sortirien somrient a totes les entrevistes amb un Govern PP-VOX. Us he de confessar que allò que a mi em posa malalt i em preocupa profundament és un Govern amb presència de franquistes. Això sí que preocupa.