Una precampanya moguda

Una precampanya moguda
foto: LaSexta
foto: LaSexta

Al meu anterior article a illaglobal.com sobre el 10N ja mostrava la meva preocupació per la deriva que estaven prenent les coses i a mesura que passen els dies em reafirmo en la meva preocupació.

Les comparacions amb la campanya de l’abril passat fan patir i molt. Si ens referim a aquella campanya, trobàvem un electorat d’esquerres molt mobilitzat per impedir el pas a l’extrema dreta. Es notava il·lusió i compromís per anar a votar i això es va confirmar amb una alta participació. Ara es nota apatia, molts dels que votaran ho faran per consciència democràtica, sense cap mena d’il·lusió. Ni tan sols les militàncies dels partits estan mobilitzades a un mes just de les eleccions.

Fins i tot al PSOE, que és el que ha convocat les eleccions pensant que el moment era propici, és capaç d’entusiasmar als seus i les enquestes cada cop li donen pitjors resultats.

I la responsabilitat d’aquest estat d’ànim generalitzat l’hem de cercar en el PSOE. Quina diferència d’aquell Pedro Sánchez proclamant “Somos la izquierda” i cridant “no passaran” a les tres dretes, del que ara crida “Ahora España”!. Evidentment no il·lusiona ni als seus.

Mentre la dreta, amb l’excepció de VOX que continua essent la veu franquista, tampoc desperta passió amb el seu gir al centre. El PP ha abandonat les seves vel·leïtats extremistes i torna a ser un partit del sistema a les ordres de la Monarquia i de l’Ibex35. Fins a l’extrem que ha obligat a Ribera a tornar a canviar de postura i ara ofereix pactes a Sánchez.

Per si hi havia qualque dubte de què està passat els ex-Presidents Mariano Rajoy i Felipe Gonzalez entonaren junts un cant al Règim del 78. Deixaren clar que si es vol salvar “la unidad de la patria” i la Monarquia el millor instrument és el bipartidisme i per aconseguir-lo els partits patriotes i monàrquics, és a dir el PSOE i el PP haurien de fer sacrificis. No quedarà més remei que els dos cedeixin qualque cosa per preuada que sigui, per salvar el sistema. Com deia a un anterior article la flaire de “gran coalición” cada vegada es deixa sentir més.

I mentre, que fa l’esquerra estatal?. Podemos fa el que pot afeblit pels seus errors tàctics i pel seu pecat original que no és un altre que haver cregut que un partit que pretén transformar la societat pot sortir d’un petit nucli d’intel·lectuals de Madrid, obrir oficines a tot el territori estatal, fer política pensant en les enquestes i confiar amb alguna cadena de ràdio o televisió i amb les xarxes socials. I a més cercant la confrontació i la competició enlloc de la convergència amb les forces sobiranistes d’esquerres a la perifèria. Ara molt farà si aguanta els resultats d’abril.

Si el trencament amb el nou partit d’Errejon ja el va afectar negativament a les passades eleccions autonòmiques i municipals, ara li pot suposar un greu entrebanc.

He de reconèixer que quan sorgeix MAS Madrid pensava que podia ser una formació d’esquerres i verda que naixia amb un discurs renovat i amb un plantejament molt clar de la plurinacionalitat de l’Estat Espanyol.

Lamentablement la seva pràctica davant aquesta nova confrontació electoral m’ha decebut profundament. Empitjora en molt els errors originals de Podemos. Decideix presentar-se a les eleccions per raons tàctiques, que no són altres que dirimir les seves diferències i mesurar forces amb Podemos. Tant si això és favorable o no per cercar una sortida progressista a l’estancament del sistema. Tant si la seva decisió reforça el bloc de forces republicanes i d’esquerres o el debilita.

Ni tan sols estén la seva organització a “las provincias” com va fer Podemos sino que es limita a organitzar candidatures no als districtes electorals que té més influència sinó als que les enquestes li donen bon resultat, encara que hagi de cercar els candidats davall ses pedres o trepitjar els calls o possibles aliats.

No puc donar passada a què presentin candidatura a Barcelona, enfrontant-se als comuns o a Sevilla donant la batalla a “Adelante Andalucia”.

En el cas de les Illes la qüestió és més greu encara per la “OPA hostil” a Podemos i sobretot pèls mètodes. Ofereixen la candidatura a la companya Pepi Gonzàlez que accepta i es posa a recollir avals i en el darrer moment decideixen a un despatx de Madrid que la candidata serà Marisa Lucas. He militat molts d’anys al Partit Comunista i a Esquerra Unida, partits d’estructura estatal i mai he vist que els candidats electorals els anomenés la cúpula a Madrid.

I he d’afegir que moltes de les crítiques que he exposat en aquest article coincideixen en les que fa l’exdiputada al Parlament de Madrid de MAS Madrid Sara Serra que li han suposat motiu més que suficient per abandonar el partit.

Lamentablement la forma d’aparèixer públicament de MAS País marcarà el seu futur i el futur de les seves aliances. Si els teòrics d’aquest projecte es pensen que ara el que és important són les eleccions i després es poden refer fàcilment les complicitats dins l’esquerra van ben errats. No es pot entrar en escena com “un elefante en una cacharreria” trepitjant calls a dreta i esquerra i pensar que això s’esborra fàcilment.

En definitiva a més de tota la complexitat de la situació política tenim un PSOE que davant el que està passant i passarà a Catalunya pensa que “Ahora España” i una esquerra estatal que no té estratègia.

Promet que al proper article parlaré dels sobiranismes d’esquerres.

comentaris