Visca Xile! Allende viu

imatge: Archivos de la historia
imatge: Archivos de la historia

MIQUEL ROSSELLÓ DEL ROSAL, fundacions Darder-Mascaró

Avui és un gran dia pels xilens i les xilenes. Després d’anys de polítiques econòmiques neoliberals que han potenciat la desigualtat social fins a extrems del tot inacceptables i d’una democràcia retallada, fruit d’una Constitució apadrinada per l’ombra de Pinochet que,  entre moltes altres coses,  deixava als pobles indígenes com a ciutadans de segona o tercera categoria, avui les coses poden començar a canviar de bon de veres.

Les forces d’esquerres entorn del “Frente Amplio” i al Partido Comunista han guanyat les eleccions Presidencials per una majoria molt qualificada.

Lògicament això no ha caigut del cel. Respon a un procés de fa uns  anys de lluites populars contra la desigualtat social i les injustícies que han aconseguit una gran participació i guanyar una part molt important de l’hegemonia cultural dins la societat xilena. Les grans mobilitzacions encapçalades per obrers, estudiants i sectors populars s’han apropiat dels carrers i han aconseguit que una part molt significativa de la societat xilena considerés la darrera Constitució amb accent Pinochetista totalment esgotada fins al fet de provocar la celebració d’un referèndum contrari a la mateixa i que obligava a obrir un nou procés constituent.

Però el pes de les grans mobilitzacions no va aconseguir tan sols derogar la vella Constitució sinó imposar el criteri que la nova s’havia de fer amb un procés totalment nou. Es va elegir una Assemblea popular formada per representants polítics i representants de la societat civil organitzada. Assemblea que va resultar amb una àmplia majoria progressista i una presència molt significativa no solament de líders sindicals i populars sinó d’importants líders indígenes i una gran presència de dones. I tot això amb un govern presidit pel líder de la dreta clàssica xilena.

Tot això dóna consistència a un nou model de canvi cap a una societat nova i justa. I si permeteu no puc deixar d’escoltar les darreres paraules de Salvador Allende des de ràdio Magallanes, quan els avions del general Pinochet ja bombardejaven el Palacio de la Moneda: Trabajadores de mi patria: Tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres el momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor”.

La meva profunda alegria d’avui té una explicació. Formo part d’aquella generació de joves revolucionaris que vàrem viure amb alegria i gran convicció allò que es va nomenar la via xilena al socialisme. Seguirem amb entusiasme els tres anys d’aquella apassionant experiència del “compañero Presidente Salvador Allende” que no volia altra cosa que construir el socialisme per les urnes, sense violència. I que ni la CIA ni les forces reaccionàries xilenes li permeteren.

Vaig escoltar per primera vegada el discurs de comiat d’Allende al seu poble des d’una petita ràdio clandestina que teníem a la presó de Jaén, on complia condemna per lluitar contra el franquisme que m’havia imposat el nefast “Tribunal de Orden Público” el TOP. Allà ens en temérem del cop d’estat contra Allende i allà escoltàrem des de les ones de Radio Pirenaica el darrer discurs d’Allende.

Durant els anys que va durar la dictadura de Pinochet vaig participar en tota mena d’actes de solidaritat amb el poble xilè. I a pesar que el final de la dictadura d’aquest general, va suposar una gran alegria, mai va ser completa.

Ara sí  que ho sembla.

Visca el poble xilè!  

Comentaris