Si volem canvis a la nostra societat, calen grans majories socials

imatge: Reuters
imatge: Reuters

MIQUEL ROSSELLÓ, fundacions Darder-Mascaró

Un dels principis indiscutibles que hauria d’assumir qualsevol moviment polític i social que vulgui entomar un canvi radical de la societat, un canvi revolucionari, és que el primer esglaó a pujar és aconseguir la construcció d’una nova majoria social. Sense una nova majoria social que s’aglutini entorn dels objectius que es pretenen conquerir, qualsevol canvi és impossible. Fins i tot m’atreviria a dir que amb aquesta majoria social no sempre és possible el canvi que es pretén, com la història s’ha encarregat de demostrar i ens ha deixat multitud d’exemples, però sense una majoria social suficient és absolutament impossible.

I això ens porta a una altra premissa a tenir en compte. Una àmplia majoria social per pròpia definició estarà formada per moltes entitats, associacions, sindicats, partits, col·lectius, persones... Que lògicament no pensen el mateix en tot. Ens posem com ens posem la pluralitat és condició “sinequanon” d’una majoria social. Com menys  pluralitat menys majoria.

 Per tant ens agradi o no per aconseguir una majoria social suficient ens cal encertar en l’objectiu fonamental que aglutina a tothom. I per tant aquest objectiu no pot ser el programa de màxims solament d’un o alguns components d’aquesta majoria. Caldrà cercar un mínim comú denominador amb què tots els components d’aquest se sentin còmodes.

I per últim m’agradaria afegir una altra premissa que em trec de la meva llarga experiència en tota casta de lluites. Estic cada cop més convençut que per construir majories plurals calen moltes persones empàtiques que  sàpiguen gestionar la pluralitat. Aquestes persones que quan parlen, mosseguen, o quan s’aixequen al matí i es miren al mirall es barallen amb elles mateixes, per favor que es dediquin a altres coses però no a construir projectes plurals.

Dit aquestes coses, em voldria centrar a comentar tres experiències de lluita de les quals se n’ha parlat i s’està parlant darrerament sense la pretensió de donar lliçons a ningú ni per descomptat, criticar a col·lectius o persones que pensant diferent dediquen  bona part de la seva vida a la lluita per una societat millor. Tinc massa anys per saber que les veritats absolutes escassegen.

En primer lloc em referiré al referèndum per la nova constitució xilena. Fa uns anys va esclatar una revolta a les principals ciutats de Xile, encapçalada pel moviment estudiantil que va començar per protestar per la pujada del preu dels transports públics i progressivament va desembocar amb una crítica global a les condicions de vida de la majoria de la població a conseqüència de les polítiques econòmiques neoliberals. 

Aquest moviment, potent i contingut en el temps, que connectava amb els interessos de la majoria de la població va desgastar a la dreta més reaccionària i a les pròximes eleccions generals les opcions progressistes tragueren la majoria suficient per governar.

Tot això fou possible perquè una potent majoria social sustentava aquelles passes una per una. Però va arribar el moment de canviar la Constitució, donat que la vigent encara tenia el segell de Pinochet i estava rebutjada per una gran majoria de la població. Una assemblea formada per representants socials i institucionals elaboraren una proposta de Constitució que fou catalogada com la més feminista, més progressista, més ecologista del món...

Però el resultat del referèndum fou que el No va guanyar en més d’un 62%. Sabran els mateixos xilens que la defensaven analitzar què ha fallat i segur que els errors no vindran solament d’un lloc. Però sense ànim de pontificar, m’atrevesc a donar alguna opinió.

Les forces del canvi saberen aglutinar a una àmplia majoria social contra la constitució pinochetista, contra les polítiques econòmiques i socials neoliberals i que canviaren el govern. Però sembla que no tingueren en compte que no és el mateix aconseguir una majoria social contra una constitució pinochetista que a favor d’una constitució plurinacional, feminista, ecologista.....Crec que a l‘hora de redactar una nova constitució no aconseguiren un objectiu comú d’aquella gran majoria social que havia fet possible el canvi de govern.

Una altra experiència de lluita que m’agradaria comentar és el procés català, sense cap mena de dubte la mobilització més gran i continuada de les darreres dècades a Europa. Aquell souflé que s’havia de desinflar va continuar creixent fins a l’u d’octubre del 2017. Una de les gestes més importants del poble català dels darrers temps. 

La resposta repressiva de l’Estat, amb el 155, presos i exiliats polítics, milers de persones pendents de judici sense cap dubte ha debilitat el moviment, però no com volien alguns, que creien que la lluita per la independència i l’autodeterminació quedaria reduïda a petites minories. Encara que el nacionalisme espanyol no ho pugui suportar, ha de constatar que les forces independentistes del Parlament tenen més del 50% i l’assistència a la manifestació de la Diada d’aquest any ha tornat a ser molt multitudinària, més que l’any passat. L’independentisme està viu i ben viu.

Ara bé, cal reconèixer que està dividit, almanco entre dues estratègies, per ara divergents. Una representada per Òmnium Cultural, l’organització independentista de la societat civil més potent amb quasi 200.000 socis i l’Assemblea Nacional amb 40.000 socis. Aquestes dues organitzacions cíviques han jugat un paper d’avantguarda durant tot el procés. 

Òmnium reconeix el 1r d’octubre com l’envit més important fet a l’Estat, però com queda palès no va bastar per aconseguir la independència i en conseqüència cal obrir un cicle nou que sumi més forces que les aconseguides aleshores i per això,  planteja que cal posar ponts entre els distints components de l’independentisme i sobretot obrir-los a sectors no independentistes però que creuen que el futur de Catalunya l’han de decidir els catalans.

L’ANC exigeix al Govern que faci la independència o que convoqui eleccions. I fins i tot anuncia que estudiarà la possibilitat de constituir una candidatura cívica per concórrer a les eleccions. Fa la impressió que pensen que la consecució de la independència no depèn de la força del moviment sinó de la voluntat. Si es té convicció tot és possible i els que no la tenen que es llevin del mig per què impedeixen avançar.

Si jo visques al Principat seria soci d'Òmnium Cultural i donaria suport a les posicions d’ERC, perquè estic convençut que ens trobem dins un altre cicle històric i cal inicialment reconstruir la majoria social i per això cal marcar un objectiu unificador. Jo apostaria sense cap mena de dubte per construir un gran bloc entorn de l’exercici del dret a decidir del poble català, alhora que afronta els problemes socials, mediambientals i culturals que provoquen les crisis vigents.

Per últim, em vull referir al nostre petit País illenc, per què estem massa avesats a considerar tot allò nostre menys important i dóna l’avinentesa que precisament aquí vàrem viure una experiència d’èxit respecte a creació de majories socials. Em refereixo a la gran mobilització de les camisetes verdes. Seria bo que no sols no oblidéssim aquesta experiència sinó que ens sentíssim orgullosos i en traguéssim lliçons pel futur.  

El 29 de setembre del 2013, els carrers de Palma visqueren la manifestació més gran de la història de Mallorca. 100.000 persones sortiren al carrer contra el TIL i les retallades. Òbviament una mobilització d’aquesta envergadura no surt per què algunes persones decideixen convocar-la, ho anuncien a la ciutadania i esperen que la gent surti al carrer. És una feinada, primer per baix, poble a poble organitzant actes, debats, manifestacions....I suposa una gran capacitat per unificar a milers de persones i centenars d’organitzacions socials, culturals, polítiques,... Entorn d'un objectiu comú.

Això no impedeix que la pluralitat aflori per tots els costats. Les discrepàncies en determinats temes eren constants, per exemple, entre sindicats i l’assemblea de docents. Però en allò que era fonamental aconseguirem tots anar a l'una. I a aquell 29 de setembre es va signar el final polític d’un dels personatges més nefasts de la nostra història, el President del Govern  Sr. Bauzá.

Doncs ara ens enfrontem també a un enemic comú. Un model econòmic de monocultiu turístic esgotat i que no satisfà ni les necessitats socials i culturals de la nostra ciutadania, ni garanteix el futur del nostre ecosistema, ni tan sols és econòmicament satisfactori.

Sabem que hi ha part de la nostra ciutadania i de sectors socials i econòmics que se senten satisfets amb aquest model o que pensen que amb alguns retocs cosmètics basta per millorar la nostra situació. Però hi ha cada cop més gent (organitzacions socials, polítiques, culturals, etc. que pensen que cal introduir canvis substancials.

En primer lloc cal definir uns objectius comuns que aglutinin a una gran majoria. No ens  serveix ni el programa complet dels sindicats o dels ecologistes o de determinades patronals. Ni el de un partit o un altre. Cal una feina de cercar ponts entre tots els sectors de la societat per definir un mínim comú denominador, jo diria un projecte de transició entre l’actual model i el que volem construir.

I cal prioritzar aquest objectiu comú per sobre dels particulars de cada cas. Les discrepàncies entre com afrontar el dia a dia i molt manco sobre com pensem que ha de  ser el futur estratègic del nostre País no haurien de pertorbar la unitat sobre l’objectiu comú. Hem d’optar per constituir grups cohesionats al màxim,  que forçosament seran minoritaris o tenir l’audàcia i el valor de crear grans majories socials que forçosament estaran plegades de contradiccions i seran difícils de governar. Amb la primera opció  possiblement ens n’anirem a dormir tranquils sense grans problemes, però amb la segona podem canviar el País.      

Comentaris