Xile: justícia poètica

foto: BBC Mundo
foto: BBC Mundo

Avui matí he conegut els excel·lents resultats electorals per la ciutadania i l’esquera xilena, i no em puc estar d’escriure unes ratlles a illaglobal.com per aquest fet que m’ha omplert de goig.

Sóc d’aquella generació de joves revolucionaris que a la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat celebràvem entusiàsticament els èxits de la revolució cubana, patíem amb la notícia de la mort en combat del “Comandant Che Guevara” a les muntanyes de Bolívia i que visquérem amb molta il·lusió i esperança la victòria electoral de la Unitat Popular xilena, liderada per Salvador Allende.

Vivíem aquella experiència, que desgraciadament solament durà tres anys, de forma apassionada. Llegírem tots els llibres sobre la “Via xilena al socialisme”, coneixíem tots els líders de l’esquerra xilena, molt plural, les seves discrepàncies i els seus encerts.

Però allò que a mi em va impactar profundament era constatar un procés democràtic cap al socialisme. Un Govern popular que aplicava polítiques decidides contra el sistema i que ho feia acompanyat de les grans mobilitzacions dels treballadors i del poble. La complicitat estreta entre allò que avui anomenem societat civil i que llavors dèiem les “masses populars” i les institucions. No sé com ho féiem, perquè cal no oblidar que aquí vivíem baix la dictadura franquista i la seva censura, però trobàvem informacions pels canals més insospitats. Veure filmacions de grans manifestacions de treballadors i sectors populars acompanyades pels líders de l’esquerra com Corvalán, Secretari General de Partit Comunista Xilè o del “compañero Presidente” Salvador Allende ens omplia de goig i feia sentir-nos identificats amb aquella experiència revolucionària.

Així mateix seguírem atentament tota mena de maniobres de la CIA i la contra revolució per fer descarrilar aquella apassionant experiència. Però ni provocar la fam de la majoria de la població, ni cercar la divisió de les forces revolucionàries, ni cap classe de maniobra serviren a les dretes reaccionàries de sempre per derrotar a la Unitat Popular. 

Al final varen optar per un criminal i brutal cop d’estat. Ho recordaré tota la vida. Per aquelles dates, l’onze de setembre del 1973,  estava complint la condemna que m’havia imposat el nefast “Tribunal Orden Público” (TOP) a la presó de Jaén. Sopàvem al menjador de la galeria quan vàrem veure aparèixer al telediario la imatge del general Pinochet, vestit de militar i amb ulleres de sol, anunciant que havien bombardejat el Palau de la Moneda, seu presidencial i constituït una Junta militar.

Visquérem els pocs dies d’incertesa amb angoixa i certa esperança. A la presó l’organització del PCE, de la qual en formava part tenia un aparell de propaganda amagat amb tota mena de documentació i amb una ràdio que estava prohibida dins la presó. El responsable d’aquella tasca escoltava periòdicament Radio Pirenaica i amb certa periodicitat ens passava el “parte” als altres presos. Però aquells dies posteriors a l’11 de setembre ens passava notícies diverses vegades al dia. En recordo una, que després va quedar clar que no era veritat, deia que el General Prats es dirigia a Santiago amb algunes columnes de miners. Per cert el resultat d’aquella frenètica activitat del responsable de propaganda fou que es cometessin algunes imprudències i mesos després, jo ja havia sortit en llibertat, trobaren l’amagatall, desmuntaren anys de feina dels presos polítics i més d’un va pagar les conseqüències.

Suposo que haver viscut el Cop d’estat contra la Unitat Popular xilena en aquelles condicions em va marcar de per vida. I quan vaig tornar a Palma vaig participar activament en campanyes de solidaritat amb Xile. Constituírem comitès de suport i sempre vaig tenir un profund respecte i record per aquella experiència.

Recordo un any, després de les primeres eleccions democràtiques que organitzàrem un acte de solidaritat amb un míting a la Plaça Major amb la presència d’un Senador comunista que lògicament vivia a l’exili i en el qual també prengué la paraula Francisca Bosch.

Comprendreu doncs, que quasi cinquanta anys després d’aquests fets, comprovar que les paraules del “compañero Presidente” pocs minuts abans de morir, en aquella impressionant al·locució de comiat que va dirigir al poble xilè per les ones de Radio Xile, des del Palau de la Moneda a punt d’ésser bombardejat: “«Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor» es farien realitat.

A les eleccions per designar les persones que han de redactar una nova Constitució que acabi definitivament amb les herències del Pinotxetisme s’ha produït una gran victòria dels candidats i candidates independents, procedents dels moviments socials, del Frente Amplio i del Partit Comunista Xilè. 

Sí, avui és un dia de goig per mi i permeteu-me que ho vulgui cridar als quatre vents. A poca distància d’aquella “Alameda” que tantes mobilitzacions va viure i a les que feia referència Salvador Allende en el seu comiat, hi ha la seu de la municipalitat de Santiago, una municipalitat que tindrà de batllessa a una jove Irani Hassler Jacobs, feminista i comunista. No em direu que això no és un bon exemple de justícia poètica.   

comentaris