Yolanda Díaz i la seva operació "Sumar"

Imatge: Moncloa
Imatge: Moncloa

L’esquerra alternativa espanyola per primer cop ha aconseguit participar en un govern progressista espanyol, si no tenim en compte la 2a República, i ha necessitat el suport de la quasi totalitat de les forces sobiranistes d’esquerres i de dretes, qüestió que per cert més d’una vegada s’oblida.

No llevaré importància a aquest fet ni tampoc vull entrar a analitzar l’experiment en aquests moments. Em vull centrar a donar algunes opinions del present i futur d’aquesta esquerra alternativa que representa la suma de Podemos i IU.

Les coses sembla que no pinten molt bé tant si ens hem de basar en els resultats de les enquestes com valorant la crisi del mateix Podemos i la sortida primer d’Errejon,  i més endavant del mateix Pablo Iglesias o les dificultats d’encaix amb IU, escenificades cruament amb les anades i vingudes fins als límits, per concretar la candidatura conjunta a Andalusia. Una confrontació que res a té a veure amb la nova política i molt amb les velles controvèrsies, una brega per candidats i peles. A això podríem afegir les diferències entre les ministres d’Unidas Podemos dins el mateix Govern i les discrepàncies a l’hora d’apostar per un projecte electoral futur.

Yolanda Diaz, sense primàries i digitada per Pablo Iglesias anuncia que posarà en marxa la construcció d’una nova proposta per aglutinar a tota l’esquerra alternativa. Ja ha legalitzat un grup que es diu “Sumar” per poder tenir una cobertura legal sense dependre de cap dels partits actuals i revoltada d’un petit grup de persones començarà una gira per tot l’Estat que anomena “una escucha” destinada a crear un “frente amplio” que encara ningú sap en què consisteix.

Li desig molta sort perquè per barrar el pas al PP i VOX,  també fa falta un espai com el que representa ara per ara Unidas Podemos. Però he de dir que la Vicepresidenta no demostra massa originalitat. Se sembla com una gota d’aigua a una altra a aquella operació que Pablo Iglesias, Errejon i un grapat més de persones des d’alguns despatxos d’una universitat madrilenya posaren en marxa fa uns anys. Sembla que alguns els  costa entendre que a un estat plurinacional, les operacions de dalt a baix no solen funcionar.

Però darrerament alguns comentaristes polítics des de determinats mitjans, com per exemple “Publico”, han encoratjat l’operació i han posat sobre la taula dos antecedents que segons ells avalen el projecte. El primer el que va iniciar la mateixa Yolanda a Galicia fa uns anys i el segon la “Convocatoria por Andalucia” de Julio Anguita i a mi m’agradaria posar algunes objeccions als dos.

Efectivament Yolanda Diaz conjuntament amb el líder nacionalista històric, Xosé Manuel Beiras, va posar en marxa una coalició anomenada Alternativa Galega d’Esquerda formada per Esquerda Unida i Anova, a més d’altres forces més petites. Anova era una escisió del BNG, liderada per Beiras que teoritzava la necessària aliança entre l’esquerra nacional gallega i l’espanyola. Aquesta operació, a part de provocar  una excisió en el BNG i en conseqüència l’afebliment de l’esquerra nacionalista, va aconseguir a les eleccions autonòmiques, 9 diputats i el BNG 7. A les següents eleccions la coalició es va anant enfortint i es va presentar com “En Marea” que va obtenir 14 diputats, mentre el BNG es quedava en 6.  A les eleccions municipals les Marees varen aconseguir un grapat d’alcaldies. Però qualque cosa no degué funcionar molt bé per què a les eleccions del 2020 En Marea es va dividir i es va presentar separada. Per un costat “En Marea” i per l’altra “Podemos-Anova” i cap de les dues candidatures va treure ni un diputat.  Mentre el BNG en treia 19 i per primera vegada el segon partit de Galícia no era el PSOE sinó el BNG. Per la seva part a les eleccions municipals desapareixerien totes les alcaldies de Marees. 

Per tant quan es conta l’espectacular operació d’AGE, Alternativa Galega d’Esquerda,  és honest solament parlar del primer any sinó de tota la seva trajectòria.

L’altre antecedent és “Convocatoria por Andalusia” i cal tenir poc rigor teòric per comparar aquesta experiència amb l’operació de Yolanda. Mentre a Andalusia, Julio Anguita va aixecar la seva proposta sobre les esquenes del Partit Comunista d’Andalusia, aleshores una força organitzada i amb molta presència municipal, Yolanda parteix d’un petit invent anomenat “Sumar”. No pretenc menysprear les intencions de Yolanda, però tampoc trobo seriós fer-nos trampes al solitari.  

Si els antecedents no són gaire positius, els dubtes que encara té l’operació Yolanda no són menys preocupants. Quan parla d’un “Frente Amplio” que pensa aglutinar partits polítics o persones a títol individual? Si pensa que els partits són eines antigues que resten més que sumen i que cal prescindir d’ells, ¿com creu que es pot resoldre una de les més grans deficiències de l’experiència de Podemos, que no és una altra que la manca d’organització, de militància i de quadres? I sobretot com pensa resoldre l’aparició d’una eina nova a les nacions i territoris que componen l’estat plurinacional?. Competint amb les formacions sobiranistes existents i en molt de casos molt implantades o col·laborant?.I si és això amb totes, amb unes quantes i de quina manera, des de l’hegemonia del centre o amb criteris de confederalitat?

No és una pregunta banal, per què si, per exemple, organitza un acte públic a València solament amb la dirigent d’una de les formacions que conformen Compromís o amb la representant de Mas Madrid i no de Mas País, quin missatge està donant? No dubti que alguns s’ho prendran com una intenció clara d’influir amb la interioritat de determinats partits, sobretot si tenen en compte l’antecedent gallec. Una cosa és sumar a tothom i una altra és promoure la divisió d’una part, especialment l’esquerra sobiranista.

Per posar solament un altre tema sobre la taula, sense ànim de ser exhaustiu. Si fa gests cap a Errejon i aquest acaricia la idea d’un Front Ampli i a la vegada estableix relacions amb Compromís, la Xunta Aragonesista i MÉS per Mallorca, aquestes dues línies són paral·leles o convergents?

Bé també tinc algunes coses clares. Primer de tot és que tots aquests moviments són incipients i no hi ha res definitiu. Cal esperar i no fer suposicions. I segon, tot allò que sigui sumar forces i molt especialment contra el feixisme per mi és necessari i positiu, però perquè doni els seus fruits cal fer-ho bé.

Però em permet donar algunes opinions. Les esquerres siguin del color que siguin no poden basar la seva activitat política i apostar el seu futur amb “lideratges potents” i en política de comunicació. És clar que generalment són bons i necessaris els lideratges potents, encara que algunes vegades es converteixen amb la causa del fracàs, i es necessita saber explicar i comunicar bé.

Però sense ideologia i estratègia, sense tenir molt clar quin és l’últim objectiu al qual aspirem, difícilment consolidarem un projecte de canvi. Dominant molt bé la tàctica i sense estratègia no se’n va enlloc. Com deia un líder revolucionari de principis del segle XX, “sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària”.

I sense una organització forta i consolidada tampoc es pot caminar i aguantar molt de temps, tant si vénen dures com madures. Permeteu que acabi amb una cita que no és de ningú però que podria ser de molts entre els que m’hi compto: “Sense organització no hi ha revolució”.  

comentaris